Clic

El full en blanc, testimoni de negres nits
quan les  espurnes  brollen de dins
fent un intent d'escriure allò que no sabem dir parlant.
S'encenen els llums
i us convido a ballar
amb ritme silenciós.

la Carme va apretar l'interruptor
ara és hora de tancar-lo.

Gràcies per compartir  poesia!

final (millor efímer)

Acabat el torn signo l’absència

de qui no està per fer rimes dolcíssimes

acabat el torn, mancant presència,

tinc el meu cor ací, tot i sabent-me prop

massa a prop de la demència

en aquest món obscur parany pels bons

que enclota fins als més bruts abismes

i ens deixa abraçats només de solituds...

Sort del goig de saber-vos vius i nous

en cada vers que apropa els cors

i endolceix el gust amarg de tots els jous.

(amb gratitud eterna a tots)

El do de pit

Donaré i dono fe dels mots
regal preciós de compartir veus
mirades i metàfores musicals
fars de companyia , poètica
solament queda dir fins després!
la quinzena ha estat la darrera
si hem poblat de poesia la tardor
doncs ha estat un plaer immens!

(gràcies de nou Carme per compartir aquest espai i gràcies a tothom)
abraçades!

Traços

Traços de lletres reflexen l’encanteri
de l'estrofa que serpeja, pelegrina,
en esteles d’abrivat moviment,
desplegades en acords melodiosos
i arriades dins la blanor del poema.
En la sendera del vers he bategat,
amb arpegis d’estrofes espurnejant-me els ulls,
en la degustació salobrosa i dolça,
de l’oci, sense pressa,
en què brollava la metàfora.

Moltíssimes gràcies, Carme Rosanas per fer-me sentir que sóc a casa meva.

Gràcies a tothom per permetre'm sentir la musicalitat de les vostres veus.

Fins demà!

Pèrdua d'esdrúixoles (de deomises)

[seguint la cantireta i acomiadant-me, d'Itineràncies i d'esdrúixoles]

A Anna G. C. 

He rodolat entre els dies gèlids de la tardor,
Recollint paraules pretèrites per a nous sentiment,
Que han omplert de joia cada resquícia de cor
Intacte, tot desig tenyit amb el nom de la vida.

Avui, que sóc hiat en mans de l'esperança
De saber que viure és compartir somnis i sofrences,
Em despullo de tot per recol·lectar mots novells per a tu.

d.

COM HIAT

He estat infidel
a la pausa i la presència
del mot buscat i a l'essència
del temps que m'esguarda
des del voral de l'ull tan meu.

I he esperat l'ànsia
del cos que no em guarda res,
perquè sap que en retrobar-se
tot es vessa i reneix de cop.

I ara em sé nova, llega i sàvia,
ja que en deixar petja en el temps
em reca,
perquè sempre que hom besa,
ho fa sabent que el bes
és buit, i alhora nou.

Gràcies, Carme.

Tamborinant sobre el teclat.

(seguint Carme i deomises)

El full en blanc i el gris cervell bullint

de paraules. Paraules que vessen,

que emprenen un viatge fascinant

pel sistema neuronal cap a l'exterior,

algunes es perden pel camí, però,

fent-te regirar els budells;

o provocant un tic nerviós a la galta,

mentre et fa arrufar el nas;

o arribant al més llunyà de les extremitats,

on et provoca una curiosa reacció:

els dits de la mà, posem l'esquerra,

tamborinen sobre el teclat,

mentre els peus porten el ritme

d'una melodia sorda.

El full en blanc i jo cerque unes paraules

que expressen la meua alegria

per haver participat a les itineràncies,

unes paraules poètiques

que expressen la meua pena

a l'hora del comiat.

Amigues, amics, adéu!, fins aviat!

Vívida presència (de deomises)

[seguint la Carme]

Vine, acosta't, límit de tots els meus limbes,

Llum del primer raig de sol del matí, braç

Estès a la fidelitat de la promesa, dona tenaç,

Mare amorosa, que encens el foc i no el minves;

Vine, apropa't, escalfor perenne del meu jaç,

Alenada que m'ajuda a combatre les timbes

De desesperança, record tangible dels nimbes

Que porten la pluja, esguard pletòric i veraç;

He deixat els meus somnis, per una estona,

I m'aixoplugo en la teva veu, cel ras i alberg,

Terra fèrtil i inundació per al meu cor de sitja,

I eixamplo el camí de la pell, que ja no perdona

La demanda de carícies, ni del teu cos soberg,

Per a la teva benvinguda: tot dins meu et desitja.

d.

Fulles i fulls en companyia

La  fulla al  full de dalt  ja el veia.
Enlluernada  pel seu  color,
primer tremola,
es  deixa  caure i el vol trobar.

El full en blanc  ja l'esperava:
- Fulla  lleugera,  limbe daurat
un raig de llum ens  unirà,
vine,  acosta't, vola de pressa,
que el teu dibuix,  jo vull  besar.

Han caigut les fulles

Han caigut les fulles
i els fulls resten en blanc.
Novembre,
any rera any,
arriba d'espantador de paraules.
Les que ja no podem pronunciar.
Per sort, 
el foc i el fred,
alimentaran els nervis,
la saba de les lletres.
I ben aviat,
tornarem a parlar,
i a escriure.


gràcies, Carme, per brindar-nos una vegada més el regal de les itineràncies,
gràcies a totes i tots vosaltres per la companyia poètica!

Principi i fi

(seguint deomises)

Tot el que comença acaba,

el que neix ha de morir.

La poncella dolça i feble

morirà pètals oberts.

La nena innocent i tendre

serà gran, amant i esposa.

Eixerit el nen petit

serà un avi bondadós.

El dia, que obre l’albada,

amb l’ocàs acabarà.

Però aquest amor que et processo

de segur no morirà.

.........

Nostàlgia (de deomises)

[seguint la nostra amfitriona]

Tot el que avui lluu en mi és reflex teu, Anna,

I la màgia de l'inici del dia roman en el teu nom,

Que desperta la il·lusió i trenca el silenci mut,

I omple de vida cada racó de la tardor que pensàvem.

El pleniluni m'ofereix la calma necessària i el neguit,

Alhora: la llar és buida quan t'enyoro i sé que tenir-te

Ha de ser un fruit lent, amorós, plaent de tan anhelat.

Tot el que avui sóc duu el rastre de les teves paraules,

I quan em parles creixen ales per combatre necessitat

I distància i buit, i només desitjo dir-te a cau d'orella:

Dorm, descansa, somnia que et somnio i seré

La felicitat personificada, el sisè sentit que dibuixa

Un somrís en els teus llavis, la lluïssor que ajuda

A tirar endavant els projectes, el fill que ha de venir.

d.
(Lluís Servé)

Vinc a buscar-te

Vinc a buscar-te,  perquè trobar-te és sentir-nos lliures.

Conjurs  de mots, potser sense sentit,  paraules  màgiques

mantenen  encanteris que sobrevolen  els dies.

I sempre  et crec,  et  creuré  fins i  tot quan menteixis,

tot i saber-ho, per esllavissar-nos  suaument

des  d'un amor que  il·lumina com si el sol sempre  lluís 

fins a  l'altre,  també  amor, en penombra plàcida: 

ser veritablement l'un en l'altre.

Inclemència (de deomises)

[seguint la Imma Cauhé]

Vine a buscar-me, rosa nascuda del somni,

Acompassa les nostres vides per ser lliures

I t'oferiré un nou jóc per respirar, desviure's

Pels llavis aliens i lluitar contra vils dimonis.

Vine a entrellaçar-me els dits i sabré on rau

La felicitat i el plaer d'escoltar l'onatge junts,

De no claudicar davant de res i cosir amb punts

De sutura el rastre de la inclemència, d'estimar.

Vine a buscar-me, rosa nascuda del ver desig,

Llisca dins meu i guarim-nos tota ferida oberta

Per l'existència, i tindràs el meu cor per sempre.

Vine contracorrent si cal, i serem un únic trepig

En aquest passeig cap a la llibertat, cap a l'albada

Que ens trobi sota el mateix sostre, estimada Anna.

d.
(Lluís Servé)

Seguirem...

Si rodes i rodes

tornes al lloc,

les mans agafades,

ferms els cors.

Caminem somniant

que el món és bo

cerquem l’esperança

que serà millor.

Tu i jo i vosaltres

hem de fer-ho junts

recollir-ne les brases

i obrir-nos els ulls.

Separar els núvols

que ens mostrin el cel,

cuidar de la terra

que tant estimem.

Oblidar rancúnies

que no fan cap bé

avançar cada dia

és el que podem fer.

seguint: Pilar

Símbol

Trobada aquí

 

 

Donem-nos la mà,
ballem units en l'empatia,
sentint els batecs
en un sol cor.
Enderroquem el recinte
que tanca la raó
que ens mou i ens commou,
tot ressaltant entre les fulles mortes
el símbol que s’ha fet perenne
i navega a quatre vents,
en el trànsit incansable
de múltiples veus
que avui dansen a l'uníson.
Som la teia,
cremem la fullaraca!
i continuem fent via
fins al dia en què el que anhelem
s’haurà fet palès.

 

 



Donem-nos la mà!

Donem-nos la mà , agafem el mateix ritme
respirem al mateix compàs, compassats,
compassades, fem cada moment un fragment
d'aquest camí al costat d'algú altre
Ni que sigui virtualment, simbòlicament
primavera d'hivern , trepitgem a l'hora i alhora
les grans estores vegetals de fulles caigudes
Somiem que tot és possible, unim-nos
siguem diversos i diferents i variats però caminem
caminem plegats!
 Costarà agafar sincronia i ritme  potser
al principi tentinejarem , farem tombs i girs dispersos
 mica en mica tot semblarà una dansa !

Descompassats

La felicitat rau en el camí, 
si anem al mateix pas.
Descompassats  i perduts
no sabem trobar el plaer 
ni en la nostàlgia 
de cap  tardor
ni en el record 
de cap primavera.
Sembla 
que  s'hagi aturat el temps
i que  les il·lusions s'escolin 
pel desguàs  de l'ànima.

Pàtria (o Vèrbola i cridòria)(de deomises)

[seguint en Xavi Vidal]

 

Anna, de vegades la felicitat també rau en el camí.

En les giragonses del destí i en el somriure de l'alba,

Quan recomença el dia, quan hi ha la possibilitat

De despertar al teu recer, o quan cal esperar i enyorar-te.

De vegades, l'estel que seguim no es distingeix enmig

De la foscor de paraules que fan mal, i tot és tenebra

I silenci, murs alçats per traçar línies paral·leles lluny

De dits entrellaçats per a la lluita conjunta, i es desespera.

De vegades, la vida és més fàcil del que diuen i coneixem,

I una mirada anul·la la vèrbola maliciosa de cruels llengües,

Emmudeix la cridòria de corbs, i pensar en llavis és esperança.

De vegades, per sempre em sembla un interval de temps massa breu

Per a l'amor que et professo, per a l'abast del vincle si em beses,

I res no ens frenarà a partir d'ara, ni el pas ferm de la pàtria, Anna.

d.
(Lluís Servé)

El somni de la utopia

Autor de la fotografia: Alex Martínez

Encara que la bufetada de la realitat

et desperte del dolç somni de la utopia

com quan un tren de càrrega, a tota marxa,

xoca contra un tren de passatgers,

que viatgen sense passar ànsia, somnolents cap a la felicitat.

Encara que el sobresalt et corprenga

et regire els budells i boces

tot allò que hi portes dins

des d'aquell dia que decidires somniar la utopia,

donar un vot de confiança a la humanitat.

Encara que tot et semble negre ara,

fosc com gola de mostre disposat a engolir-te,

no perdes l'esperança, torna a somniar,

dons la foscor de la rancúnia consumeix l'ànima.

Somnia la utopia, de vegades la felicitat rau en el camí.

(seguint a deomises)