Biel recorda perfectament aquell primer estiu de novençans: les mans de la Marta, acaronant el seu cos nu, tots dos asseguts al llit, els llençols rebregats per la batalla d’estimar-se, mirant les seues imatges de joia reflectides en un ample mirall que presidia la petita habitació de la pensió que havien llogat. Biel mirava el reflexe de la Marta, la seua Marta, fascinat per les espurnes que llançaven els seus ulls, amerats de desig. “Tant de bo fos sempre així!”, digué amb un fil de veu. La Marta el lliga amb els seues braços i recolza la galta a la seua esquena, com per escoltar-li el ritme del cor, mentrimentres diu: “En algun lloc sempre serà així”. Biel somriu amb escepticisme, descregut de mena com és. “No hi ha més lloc que aquest, Marta, ni més temps que el que ara ens bevem amb deler”. Ella, sense abandonar el seu posat de placidesa, mira de convertir-lo al món del seu imaginari. “Com eres, Biel! Sempre hi ha un lloc on s’eternitzen els nostres gestos, les nostres paraules... Un lloc que és reflexe d’aquest i que ens conserva, joiosos, imbatibles, perfectes, sobre les fragilitats de l’existència... Fixa-t’hi, en el mirall on som ara! Mira’ns, tant plens, sobre les seues aigües mercurials i insòlitament plàcides! Allí som per sempre! Fins i tot quan ací no ho som...” Recorda, Biel, de quina manera les paraules de la Marta es filtraren pel seu cos, vibrant i rebotant entre els racons del seu interior somort. I com li encomanaren aquella fe absurda pels indrets impossibles, a recer de la trencadissa que imposa el temps sobre totes les coses. Ho recorda perfectament ara, allitat davant del mirall que té a l’habitació de l’hospital psiquiàtric, el mateix d’aquell estiu, que van aconseguir emportar-se per damunt de l’obcecació del seu propietari i que aquella infermera, la Tina, quasi fa miques mirant de barrar-li el pas amb la seua determinació... Fa una estona que el metge busca la manera de fer-se escoltar: “Biel, hem crida’t la seua neta Alícia. De fet suposem que ja ve de camí. Insisteix en emportar-se’l a sa casa. No vol que vostè mor... que vostè acabe ací els seus últims dies.” Llavors, el Biel mig somriu i sense mirar-se’l diu: “Potser quan mori siga definitivament a l’altre cantó, on tot és per sempre...” Però el metge no l’entén. Ningú no pot ja entendre’l. Fa temps, dençà de la mort de la Marta, fa dos anys, que només balbuceja coses inconnexes que només prenen cos al seu enteniment falcat en el passat. El metge s’incorpora, com decebut, prem el botó d’un petit aparell de comunicació i diu: “Diga-li a la Tina que prepare els papers. Realment no es pot fer res més ni millor per ell”.diumenge, 7 de febrer del 2010
records
Biel recorda perfectament aquell primer estiu de novençans: les mans de la Marta, acaronant el seu cos nu, tots dos asseguts al llit, els llençols rebregats per la batalla d’estimar-se, mirant les seues imatges de joia reflectides en un ample mirall que presidia la petita habitació de la pensió que havien llogat. Biel mirava el reflexe de la Marta, la seua Marta, fascinat per les espurnes que llançaven els seus ulls, amerats de desig. “Tant de bo fos sempre així!”, digué amb un fil de veu. La Marta el lliga amb els seues braços i recolza la galta a la seua esquena, com per escoltar-li el ritme del cor, mentrimentres diu: “En algun lloc sempre serà així”. Biel somriu amb escepticisme, descregut de mena com és. “No hi ha més lloc que aquest, Marta, ni més temps que el que ara ens bevem amb deler”. Ella, sense abandonar el seu posat de placidesa, mira de convertir-lo al món del seu imaginari. “Com eres, Biel! Sempre hi ha un lloc on s’eternitzen els nostres gestos, les nostres paraules... Un lloc que és reflexe d’aquest i que ens conserva, joiosos, imbatibles, perfectes, sobre les fragilitats de l’existència... Fixa-t’hi, en el mirall on som ara! Mira’ns, tant plens, sobre les seues aigües mercurials i insòlitament plàcides! Allí som per sempre! Fins i tot quan ací no ho som...” Recorda, Biel, de quina manera les paraules de la Marta es filtraren pel seu cos, vibrant i rebotant entre els racons del seu interior somort. I com li encomanaren aquella fe absurda pels indrets impossibles, a recer de la trencadissa que imposa el temps sobre totes les coses. Ho recorda perfectament ara, allitat davant del mirall que té a l’habitació de l’hospital psiquiàtric, el mateix d’aquell estiu, que van aconseguir emportar-se per damunt de l’obcecació del seu propietari i que aquella infermera, la Tina, quasi fa miques mirant de barrar-li el pas amb la seua determinació... Fa una estona que el metge busca la manera de fer-se escoltar: “Biel, hem crida’t la seua neta Alícia. De fet suposem que ja ve de camí. Insisteix en emportar-se’l a sa casa. No vol que vostè mor... que vostè acabe ací els seus últims dies.” Llavors, el Biel mig somriu i sense mirar-se’l diu: “Potser quan mori siga definitivament a l’altre cantó, on tot és per sempre...” Però el metge no l’entén. Ningú no pot ja entendre’l. Fa temps, dençà de la mort de la Marta, fa dos anys, que només balbuceja coses inconnexes que només prenen cos al seu enteniment falcat en el passat. El metge s’incorpora, com decebut, prem el botó d’un petit aparell de comunicació i diu: “Diga-li a la Tina que prepare els papers. Realment no es pot fer res més ni millor per ell”.
divendres, 5 de febrer del 2010
Ella és la clau, de Cèlia
Avui el cap del Frabrizzio ha estat especialment espès. Les classes de la universitat les ha trobades més aviat insípides, poques vegades descobreix alguna cosa que l’arribi a encuriosir de veritat perquè té una avantatjada intel•ligència però poca comunicació amb els seus companys. Les lectures lliures a la biblioteca, la recerca d’informació per internet o la seva pròpia investigació sobre els temes que ell s’imposa, són molt més interessants. A més, des que va trobar-se malament que el cap no para de fer-li mal... l’estudi de la matèria el té amoïnat, la matèria obscura i la física quàntica. Estar en un lloc i aparèixer a un altre... No pot descansar gaire per les nits, es nota encara enfebrat però amb el pensament accelerat. No té malsons sinó somnis recurrents de miralls que es trenquen i deixen presoner un avi a l’altre cantó del mirall.
De sobte se’n va a la bibliotecària i demana un llibre: Alice's Adventures in Wonderland (1865) de Lewis Carroll . La bibliotecària el mira de dalt a baix
- a la universitat de ciències demanes aquest llibre?
- Només volia recordar com resolia l’autor l’entrada d’un món a l’altre, ara no ho recordo, fa tant de temps que el vaig llegir, però el cor em diu que...
- D’acord, si només és per un moment, casualment jo també l’estic llegint, te’l deixo!
El llibre no el tranquil•litza pas, no és aquest el que busca i li retorna, ara se’n recorda, busca la segona part! Through the Looking-Glass, and What Alice Found There, el conte que va escriure Lewis Carroll el 1871.
Un mirall és ... i ho cerca per internet: MIRALL
Ja té nous camins per recórrer: pla, còncau, convex, llum, focus, reflexió, paràbola...
Una altra nit d’insomni, ho sap, una altra nit de no descansar a no ser que escolti música, bona música...
I és aleshores que recorda aquells ulls que el van intrigar tant i pensa que són a Barcelona. I sense pensar-ho, una cosa que no havia fet mai a la vida, compra un bitllet d’avió low cost per aquella mateixa nit cap a Barcelona i dues entrades per un concert de Mozart. Ja no torna cap a casa, se’n va directament a l’aeroport i l’endemà al matí té dues coses a fer, trobar l’Alícia i convidar-la al concert.
Puja a l’autobús, s’asseu darrere el conductor i observa que mentre puja la gent, ell està llegint una pàgina d’un diari... miralls que es van trencar i un avi i una infermera desapareguts! Necessitava trobar l’Alícia, tenia la intuïció que ella, ELLA era la clau...
No sap per on començar, ha tret la fotografia per internet i l’ensenya al conductor, que en veure-la la reconeix .
- D’acord, faré el meu trajecte i el porto a l’hospital. Ha anat a veure el seu avi. I perquè la vol veure aquesta noia? -li pregunta amb la il•lusió de tenir una excusa per veure-la.
- Ella és la clau, l’he de trobar! Hem d’anar aquesta nit al concert de Mozart al Palau de la música catalana!
De sobte se’n va a la bibliotecària i demana un llibre: Alice's Adventures in Wonderland (1865) de Lewis Carroll . La bibliotecària el mira de dalt a baix
- a la universitat de ciències demanes aquest llibre?
- Només volia recordar com resolia l’autor l’entrada d’un món a l’altre, ara no ho recordo, fa tant de temps que el vaig llegir, però el cor em diu que...
- D’acord, si només és per un moment, casualment jo també l’estic llegint, te’l deixo!
El llibre no el tranquil•litza pas, no és aquest el que busca i li retorna, ara se’n recorda, busca la segona part! Through the Looking-Glass, and What Alice Found There, el conte que va escriure Lewis Carroll el 1871.
Un mirall és ... i ho cerca per internet: MIRALL
Ja té nous camins per recórrer: pla, còncau, convex, llum, focus, reflexió, paràbola...
Una altra nit d’insomni, ho sap, una altra nit de no descansar a no ser que escolti música, bona música...
I és aleshores que recorda aquells ulls que el van intrigar tant i pensa que són a Barcelona. I sense pensar-ho, una cosa que no havia fet mai a la vida, compra un bitllet d’avió low cost per aquella mateixa nit cap a Barcelona i dues entrades per un concert de Mozart. Ja no torna cap a casa, se’n va directament a l’aeroport i l’endemà al matí té dues coses a fer, trobar l’Alícia i convidar-la al concert.
Puja a l’autobús, s’asseu darrere el conductor i observa que mentre puja la gent, ell està llegint una pàgina d’un diari... miralls que es van trencar i un avi i una infermera desapareguts! Necessitava trobar l’Alícia, tenia la intuïció que ella, ELLA era la clau...
No sap per on començar, ha tret la fotografia per internet i l’ensenya al conductor, que en veure-la la reconeix .
- D’acord, faré el meu trajecte i el porto a l’hospital. Ha anat a veure el seu avi. I perquè la vol veure aquesta noia? -li pregunta amb la il•lusió de tenir una excusa per veure-la.
- Ella és la clau, l’he de trobar! Hem d’anar aquesta nit al concert de Mozart al Palau de la música catalana!
dimecres, 3 de febrer del 2010
Alícia, Llorenç, Cleo i històries velles de miralls
- Doncs no, no l’entenc, un mirall amb aigua? De què parla?
- El Gibrell
- Perdó? – l’Alícia no acaba d’entendre res, però queda fascinada amb la destresa que mostra Llorenç per canviar la roda del seu cotxe, mentre va dient bestieses sobre miralls i gibrells plens d’aigua .
Espero que no estigui al corrent de la meva historia amb el mirall – pensa, amb inquietud. I quan ell es concentra en la feina i calla, ella té temps per contemplar-lo. I s’adona que contemplar-lo li agrada molt. Enrogeix fins a les celles, però no deixa de passejar la mirada pel seu cos varonil i musculat.
- Au, ja està, noia! – l’Alícia té un ensurt però recupera el seu capteniment.
- Moltes gràcies, jo… he quedat a l’hospital amb la meva tia, si no hagués estat per vostè no hauria arribat a temps
- Que és per això del seu avi, en Biel? En parlen els diaris
L’Alícia està torbada. No entén què hi pinten, els diaris. Aquests periodistas sempre han de ficar el nas allà on ningú els ha demanat.
- Bé, si. És per això.
- Hi havia una històra misteriosa amb un mirall…
- Si. Me n’he d’anar. Gràcies!
- Ja ens veurem… no?
- Bé, si, suposo, jo…
- La trucaré.
- Adéu! El mateix va dir la nit de Cap d’Any i encara l’espero…
La Cleo fuma una cigarreta, tenint cura que no la vegin. Fumar avui en dia és gairebé ser un delinqüent. Aquesta noia no arriba i jo no tinc tot el temps del món – amb una intensa xuclada s’acaba la cigarreta i l’apaga nerviosament amb el peu. Després recull la burilla i se la guarda a la bossa, embolicada amb un kleenex. S’està impacientant.
Si d’aquí a cinc minuts no és aquí, entraré sola.
Tot aquest enrenou que ha muntat en Biel la trasbalsa força. Havia quedat amb la Bruna par anar a muntar i veu que va passant el temps i no hi podrá anar. I en Llamp necesita córrer. Haurà de trucar-la i dir que surti a muntar amb el mosso. El pobre Llamp no té cap culpa que el seu pare hagi tornat a fer-ne una de grossa. Si la cosa continua, potser haurà de pensar a vendre’s el cavall, no el pot atendre com li agradaría. I mira que se l’estima, però la pobra bèstia s’haurà d’aguantar.
dilluns, 1 de febrer del 2010
En LLorenç llegeix el diari per l'Anton
Ara, dos punts els tenia clars, lliurar-se de morir d’accident prematurament i deixar descendència. Descendència...!!!
Havia fallat en no trucar a la noia plorosa. Tenia allí el futur ? Reconeixia ser tímid.
Al poble parlava amb els arbres, barraca, somera i fins amb les rates cellardes que li descobriren que en aquell maset, en topins colgats, hi tenia el vell amagada la fortuna que li serví per pagar el fer-se xofer...i un afer de faldilles...
Tornà a pensar en la noia plorosa S’havia deixat un diari al seient. Anà per tornar-li i es trobà acompanyant-la fins a casa.
De retorn, obrí el diari...
Ell n’havia fullejat pocs de diaris,... . .
Escrivien d’un senyor gran que si un mirall...! Ho deien estranyats que s’hi volgués mirar. Hi veia paral·lelisme : Mirall... Gibrell...
A les nits fent les seves ablucions és distreia... ,però la solució del segon problema, la descendència,... fent de xofer trobaria solució ?
Pensava en la Quima. Es varen conèixer en una festa major. Ell necessitava esfondrà la crossa. Ella buscava casar-se com fos .... També tenia el seu problema. La consideraven...una no-res.
En la masia de naixement, un estiu el majordom la portà al servei del senyor, home solter .. Allí va entregar la seva bellesa de quinze anys per salvaguardar la permanència continuada de masovers... Això era imperdonable. I tothom ho sabia fins el Gibrell
La relació entre els dos estava situada en diversos i variats ordres. Un amistançament de llençols, una relació de botiguera...li havia muntat la botiga. Ell li havia deixat un dineral tret dels topins..... Tot el poble veia que allò acabaria en casori... quan la noia s’empatxés de faves... Ara, el gran amic el Gibrell .l’aconsellava d’altra manera. Havia aconseguit allunyar-lo i les visites sols eren en diumenges o festes quan ell no tenia servei a la ciutat.
Clar que per molt que el Gibrell lluités, la dona també tenia les seves arts i si per davant dels ulls del Llorenç no hi passava cap paraigua florit... se’l faria seu...
Recordà de sobte no haver trucat a aquella noia, l’Alícia, que s’havia deixat el diari al autobús, que ell al voler-li tornar... Qui sap, qui sap... de més verdes en maduren, oi ? Hauria de donar un bon cop de cap ?
Casualitat, davant seu l’Alícia baixant del cotxe...
- Ja l’ajudo, sé com és canvia un neumàtic. No faltava més.
La noia va cap al psiquiàtric on el Biel, el del mirall que tant en parla el diari...
- Vostè és amiga del... Jo també en tinc un de mirall, però és un mirall amb aigua... No m’entén, veritat ?
diumenge, 31 de gener del 2010
L'Alicia i la tieta Cleo en acció
- Un mirall fet a miques? No pot ser! L’infermera deu haver quedat a l’altra banda del mirall i no podrà tornar!
- Alícia, no diguis bestieses, a veure si em comences a parlar de conills i la que hauré d’anar a l’hospital seré jo!
- Parlaré amb la tieta Cleo!
- Sí, sí, si et plau, truca-la, bé li hem de dir que hem de buscar l’avi.
- Tieta Cleo?
- Hola preciosa! Com va tot?
- Malament, que no saps això de l’avi?
- Sí, ho sé, m’acaben de trucar.
- Doncs, ja aps que s’ha de recompondre el mirall, oi?
- Sí, i tant que sí, per descomptat, ja els ho he dit. Però no sé si em faran cas. He dit que ens guardessin tots els trossos, que ja ho faríem nosaltres. I saps qui era l’infermera?
- Qui?
- La Tina , l’amiga de la Bruna , aquella que havia estudiat amb ella.
- I ja ho sap, la Bruna ?
- Vols que ens hi arribem?
- D’acord t’acompanyo!
La tieta Cleo va passar a buscar l’Alícia, mentre sa mare trucava als mossos per buscar l’avi, però li van dir que fins que fes 24 hores no mourien ni un dit.
- Tieta Cleo, saps què?
- Vaig conèixer un noi...
- No em diguis? On?
- El conductor de l’autocar que em va dur el dia de cap d’any. Es diu Llorenç i és molt simpàtic, em va ajudar i em va acompanyar a casa. I em va demanar el telèfon...
- I t’ha trucat?
- No, encara no. Però si no em truca aquest, em va dir la Bruna que em presentaria un ex-alumne seu!
- Uix! No donaràs l’abast, noia!
- Au va, tieta!
- Escolta, ara seriosament, agafarem la Bruna i ens n’anirem a l’hospital a confegir el mirall... espero que sigui possible. La Tina ha de poder totnar.
- I tu creus que l’única possibilitat és confegir-lo?
- No! segur que n’hi ha d’altres, però jo no les sé. I tu?
- No me’n recordo, era tant petita, quan em va passar això del mirall, però si trobem l’avi, ell potser ho sap.
divendres, 29 de gener del 2010
L'home de la Barra - Glòria
Va fer un glop de conyac i el líquid abundant li va quasi cremar la boca. Aquesta sensació era la que buscava quan, dos o tres cops al dia, no pas més, es prenia una copa. Fruïa també amb el gest de la ma quan l’agafava, abraçant-la amb els dits ben corbats, per abocar-se-la coll avall i escaldar-se llengua i paladar amb l’aroma incisiu de vegetals ardents.
Va deixar la copa a la barra i va donar l’esquena al mirall antipàtic. Ara tenia a davant seu tres taules i dotze cadires. Buides. I el va sobtar haver esperat trobar-hi gent i, com aquest fet sense importància, li produïa l’ombra d’una decepció absurda. Va treure el mòbil de la butxaca i el va obrir. Tres missatges més. D’ ella. Que enamorada estava !. I ell ja estava tip de contestar-li ambigüitats però, d’altra banda, no se sentia amb forces per dir prou i tallem. Era agradable i li escrivia, sempre amb pseudònim, coses delicioses. Se la volia treure de sobre però, sabia també, que les paraules d’ ella, a l’hora delicades i atrevides, li estaven creant una furiosa dependència. No es preguntava on trobaria dones, si mai n’hi havien faltat, però, per primera vegada, es demanava qui li diria, amb tanta traça, somni meu, estimat, senyor dels meus sentits.
Perquè ja feia dies que el dolç i persistent assetjament durava i ell tenia molta mandra de convidar-la al seu apartament. I estava casada! I sobretot ... on era el desig?
dimecres, 27 de gener del 2010
La Bruna
De mitjana alçada, uns ulls de color de mel tupida, vestida sempre amb uns texans malgirbats i camisa de quadres, com si fos un personatge d’una pel·lícula de l’oest. Amb un posat de seguretat, desafiant, i proporcionant confiança. Als quaranta-tres anys continua amb un aspecte de jovenívola vitalitat.
Ha tornat de Nova York feia un parell d’anys; havia sobreviscut Arizona estudiant cinematografía. Havia fet cinema. I la pel·lícula del món, no li agradava gens ni mica. Es va decidir per cambiar el rumb.
Instal·lada a la muntanya, s’ha equipat la vida amb un tractor, una motoserra i una esbroçadora. Un espai reduït per l’amor al verd, perquè d’altres passions no sabia compaginar-les.
S’enamorava com una boja i bojament es desenamorava per no haver de patir.
Té un tarannà que imanta somriures i ella no se sent prou capaç de fer la correspondència justa i amb un equilibri que li proporcioni tranquil·litat.
Per això te una certa tendència a l’aïllament. Potser millor dir, que el busca.
Només de tant en tant, baixa a l’estació del tren a buscar l’Alícia si no l’acompanya la tieta Cleo (l'única cosina amb qui manté relació en l’àmbit familiar, per sortir a cavalcar una estona amb els cavalls). Poques paraules els calen falta per perdre’s per la muntanya, i malgrat la diferència d’edat que hi ha entre ambdues, a ella la fa sentir bé poder ensenyar-li les traces de l’equitació a la seva cosina, i l’altre, escolta atentament tota la passió que hi posa, quan li explica, que ella, hauria volgut ser cavall.
Els dies passen amb petites tasques fent de forestal i reforestant-se els dintres.
Un cop a la setmana, baixa a casa els senyors Claramunt, que li han encarregat la neteja boscana de la finca rústica que tenen. Espurga els arbres, passa l’esbroçadora pels marges, i en tritura les restes per tal de poder compostar. Sempre l’han tractada d’allò més bé i no te cap problema a l’hora de cobrar els honoraris que van pactar (cosa que no passa en totes les altres feines que fa).
S’ha fixat que la Sra Claramunt, sovint, l’observa des de la finestra. A mig matí li porta un cafè amb llet.
La resta del seu món es limita a algún xat o correu (molt de tant en tant) amb en Fabrizio (a qui va donar-li un curset als EEUU) i amb la Tina, amiga d’adolescència que havíen estudiat a la mateixa escola.
Quan baixa al poble a buscar pinso pels cavalls sempre acaba enredada amb alguna xerradeta amb en LLorencet.
dilluns, 25 de gener del 2010
Tina, infermera
La Tina tenia aquella edat incerta on ja s'han abandonat totes les certeses menys una: sempre n'hi ha més a fora que a dins...però amb excepcions...és clar..Feia temps que treballava al mateix hospital a la secció psiquiàtrica...n'havia vist de tots els colors...i el darrer... pobret !el del mirall ja passava de mida i mesura....La Tina no era ni gaire alta ni gaire baixa...la seva alçada era diguem-ne estàndard ....de cabells arrissats i ben negres, els ulls d'una vivor que mai s'esmorteïa ni en els pitjors moments....era prima com un secall i la seva paciència era gairebé infinita....Feia temps que anaven ingressant cada vegada més pacients, estranys, misteriosos...i mira que tenia molta experiència però noi aquell Biel....quin cas! I no sé per què li recordava el cas d'una noia que van haver d'atendre a urgències....Alícia no sé què més es deia la noia...tan jove! tan indefensa! aparentment patia un atac d'angoixa...fins i aquí potser seria malauradament habitual, gens estrany en els joves, sempre tan sensibles, tant susceptibles als canvis..Va costar Déu i ajuda que s'expliqués! el metge li va haver de treure una a una les paraules com si li arrenqués una dent ....el seu relat era confús i hi apareixia un mirall, un mirall que deia havia travessat....que no podia parlar amb ningú d'això...Després ja no va tornar a aparèixer....no es va quedar ni ingressada...però renoi! dies més tard aquell Biel amb una història de miralls amunt i avall....no sé...La Tina tenia allò que s'anomena ull clínic i un nas que s'ensumava els possibles misteris amagats en els caps dels pacients...
A la Tina la seva feina l'apassionava....hauria volgut estudiar psiquiatria però no va poder ser...vivia sola..bé sola no..amb el seu gat Arquimedes i el seu gos petaner ...al gos li deia Charcot...i entre l'hospital i la casa i les seves lectures era el que podríem dir raonablement feliç.
diumenge, 24 de gener del 2010
La Sra Clarademunt de Coses 2
La Sra Clarademunt està secretament enamorada. El seu marit i els seus fills no ho saben, és clar. De moment, no els ho pensa dir. Però si la persona per la qual sospira dia i nit, li demanés, no dubtaria a fer-ho. Per aquesta persona seria capaç de deixar-ho tot, família, feina, amics, el que fos. Per un bri de felicitat al seu costat, tot valdria la pena. Però s’ha de conformar amb estimar en silenci, per ara. Mirar, delir-se, somiar. Hi pensa a tota hora. Es nota les passes més lleugeres i el somriure li brilla cada cop que pot passar ni que només sigui un instant al seu costat. El frec d’un braç al costat de l’altre, les galtes que s’acaricien en fer-se dos petons, una mà que impacient s’escapa cap a la seva cintura en fer-se un abraçada amistosa. Amb aquests petits contactes en té prou per viure dies i dies, rememorant-los en la memòria, més tendres i plens de joia que els petons desapassionats o les carícies rutinàries del seu marit. S’afana en trobar excuses per veure-la, volta cada dia per mil i una botigues buscant petits regals per comprar-li, qualsevol moment és bo per dir-li unes paraules per sms o per email. La toca amb la mirada, la besa amb el somriure, la desitja amb els batecs desbocats del cor, l’estima amb el nus de l'estomac.
divendres, 22 de gener del 2010
Biel
Biel transporta el mirall amb molt de compte, agafant-lo per la part del darrere i avançant lentament per l’habitació, envaint el silenci amb el so de la seua respiració agitada i la lleu fregadissa de la roba quan pren contacte amb la xapa de fusta que tanca el mirall dintre del seu marc. És alt i estret i l’ha mirat el temps just, abans de posar-li les mans al damunt, per adonar-se’n que rere les seues inofensives taques de minio, hi ha una realitat acumulada que pot xuclar-te sencer. Va amb molta cura perquè els dits no toquen el vidre glaçat. Li ho han advertit: si caus a dintre no podràs tornar. I això fa que avance amb moltes dificultats. Sua a dojo i el cor li batega fortament. El metge ja el va avisar que a la seua edat no podia fer grans esforços i el mirall pesa un món. Li sembla curiós com, després de setanta-dos anys, la vida, en lloc d’acumular energies, va buidant-lo, i el fa sentir amb desmesurada crueltat el pes de la gravetat de les coses. Quan ja és davant la porta d’eixida, recolza el mirall a la paret per descansar un mica. Obri amb precaució la porta i surt carregat al passadís. Encara que hagués volgut no l’haguera pogut sentir aproximant-se. És el que té el calcer de les infermeres, que xiuxiueja indiscretament pels rajols del pis acabats de polir. Però el terra del passadís està cobert d’una estora gastada que ha silenciat traïdorament la seua presència. “Per l’amor de Déu, Biel, on se suposa que vas amb això?”. El mira com si es tractés d’una criatura entremaliada. “Ara no pots eixir de la teua habitació —l’adverteix— així que descarrega aquesta andròmina i torna-te’n per acabar la teua migdiada, que ja saps el que t’ha dit el metge”. La infermera fa el gest de voler agafar-li el mirall. Biel sap que ha d’actuar ràpidament. Prem fort amb els dits el marc i, com si es tractés d’un escut, empenta la infermera que mira d’aturar el cop amb els avantbraços. Després el passadís sencer desapareix rere un esclafit de llum brillant, encegadora, com el d’un rellamp de tempesta. “Bé —pensa el Biel tancant els ulls per protegir-se— en acabant la trauré d’ací, ara tinc que aconseguir arribar al carrer”.dimecres, 20 de gener del 2010
Fabrizio De Conciliis, Cèlia
Fot. Google
Fabrizio de Conciliïs és un jove estudiant de Roma Tre Università. Viu en un pis amb quatre estudiants més però no s’hi parla gaire amb ells. En realitat Fabrizio no parla gairebé mai amb ningú. I no és que vulgui no fer-ho, és que s’avorreix quan ho fa. Les converses, en general, l’avorreixen perquè les troba buides de contingut.El cap del Fabrizio és un cap especial, li agrada aprendre referències de memòria. Col·lecciona papers que tinguin referències de qualsevol tipus. Per sort, el seu oncle Manuel és recanvista a
Avui no s’ha trobat bé, tenia febre i mal de cap i tot el cos adolorit. Ha sospesat la situació i s’ha adonat que no era la grip A. Té memoritzats bé tots els símptomes que havia llegit per internet i no hi encaixa, però ha preferit anar al metge. El té molt a prop del pis i aquest matí no tenia classe.
El metge somreia força i Fabrizio no entenia perquè. Ell tenia mal de cap i no tenia ganes de somriure. Li ha dit que té un virus d’aquests que corren però ell no ho ha entès. El Fabrizio no pot entendre el segon sentit de les paraules i s’ho ha pres de forma literal. S’ha ofès perquè sap que els virus no tenen cames i, per tant, no corren. En canvi, sí que es poden transmetre. No, definitivament no li ha agradat aquest metge que no parla amb propietat i ha marxat sense esperar que li doni la recepta màgica. Ha preferit pujar al pis i fer llit, descansar tot el dia, dormir. Un paracetamol i un té ben calent, fer repòs. S’ha despertat a les 6h de la tarda i ja és ben fosc al carrer. No ha sentit els seus companys quan marxaven cap a classe. Ells tampoc s’han estranyat que no hagi sortit a dinar perquè molts dies no es recorda de fer-ho.
Aquest silenci el reconforta. No té gana i es troba una mica millor. S’asseu al llit i agafa el petit portàtil. No sap ben bé perquè ha obert el facebook . Res d’interessant, com sempre, opinions buides i molts dobles sentits que ell no entèn. Visita el Damiano Costabile, el seu company de classe i una cosa el crida l’atenció Té una noia agregada que l’ha encuriosit. Aquells ulls... aquella mirada és especial. No somriu i això el tranquil·litza. Li demana per ser amic...
dilluns, 18 de gener del 2010
La tieta Cleo - Arare
- Com és que estàs tan poc entusiasmada, reina? –
Li ha preguntat amb la confiança que li dóna l’haver estat sempre la seva tieta preferida. Més que res, perquè l’Alícia sempre ha estat per ella la seva neboda preferida. I és allò que diuen, que les relacions sempre acaben sent reciproques; o no sempre, però sí en molts casos i aquest n’és un. No és que la Cleo no tingui altres nebots A quien Dios no le da hijos el diablo le da sobrinos, li repeteixen a casa. I ella ho acepta bé, amb un somriure, tot i que ja fa molt temps que sap que ningú de la seva familia aprova la seva decisió, voluntària, de quedar-se soltera.
Com cada any, ella ha organitzat el sopar la nit de Cap d’Any. I com cada any, l’Alícia ha vingut amb aquell posat de noia trista – sempre ha tingut els ulls tristos – i amb aquella manca de manyagueria que son pare li retreu Et quedaràs per vestir sants, com ma germana, li diu amb aspror, quan veu que gairebé li ha de mendicar una abraçada.
L’Alícia no ha contestat. Li ha hagut d’anar al darrere tota la nit, aprofitant moments d’aquells en què la semi-falsa alegría per l’entrada d’un nou any fa que tothom cridi, rigui, expliqui anècdotes i acudits i s’abraci al del costat perquè toca, encara que sigui de la familia.
- Com és que estàs tan poc entusiasmada, reina?
I no hi ha hagut resposta. Se l’ha mirat, això si, però ha fugit cap a la cuina. La Cleo hauria dit que amb una mena de lluïssor als ulls, d’aquella que et fa pensar que l’altre s’està aguantant les llàgrimes. Però no hi ha hagut resposta.
dissabte, 16 de gener del 2010
El Llorencet d'Antoni Fortuño
Poblet petit tenia de tot..Carrer llarg. Plaça esplendideta pel que era el poble També església, campanar amb campanes i rellotge...
També tenia una nissaga Els Llorenç portaven generacions amb aquest nom, que era de fama pel poblat i rodalies.
En els diferents escalons de la família s’havia donat el cas de la mort de l'hereu de manera accidentada.
Una coça d’un ruc havia deixat pel camí i en el camí a un avantpassat. Altre, d’un dispar d’escopeta en dia de cacera al rastre amb la neu a mitja cama... Un pilar d’un pati vell havia enganxat a altre quan volia collir un eixam d’abelles...
L’últim, el pare del Llorencet, redolà per les escales amb tant mala fortuna que s’esbadocà el cap i allí quedà... En el seu temps s’havia casat amb noia fembrileta que no volia ningú.
Ell amb l’estigma que duia la família poc podia triar i un dia va llençar el topí a l’aire i no va pensar en res més que en poder enterrar la crossa de la seva engonal en un marge de carn mòbil, tenir descendència i veure si el malefici que arrastraven s’aturava.
El Llorencet seguint ruta empresa en la nissaga enterrà al pare ...i la mare.
Aleshores, baix els consells d’un venedor de cantis, pitxells, cossis i gibrells introduí un ritual nou en seva vida.
Matins i vespres al rentar-se mans i cara – cosa desusada en el terme-, en el mirall de l’aigua veia els personatges que es creuarien en sa vida i descobriria quins amb bona fe s’apropaven i de quins se’n devia apartar si no volia seguir els passos del predecessors
Ningú sabia aquest detall...
La lacra de les morts eren prou per que cap noia se’l mirés...
El gibrell l’aconsellà que de pagès res... Xofer... Si, d’autocars.
Ara als vint-i-cinc anys tenia un cotxe de línea a seves mans....
El seu passat, deia el gibrell que així s’esborraria, trencaria l’encís i al poc temps seria lliure
de les maltempsades i faria vida com tothom.
S’havia fet l’amo del lloc i tothom, l’anomenava Llorenç.
- Que podem pujar...?
- Que ens donaràs els paquets...?
- No arrenquis encara que en falten dos... Sempre tenen prou temps.
Deixondit, eixorivit és sentia i lliurat de la lacra familiar... Quin gran conseller tenia en el gibrell...
Al arribar a casa, sol, li faltava una parella, però el GIBRELL era el gran amic.
divendres, 15 de gener del 2010
Alícia - Carme
No semblava pas que tingués 20 anys, l’Alícia, era menudeta i tenia un no sé què que li donava un aire de nena. No ho semblava ni físicament ni tampoc psicològicament.
No estudiava gaire, ni treballava, havia deixat el batxillerat sense acabar i ara intentava fer un Cicle Formatiu de Tècnic en conducció d'activitats físiques i esportives en el medi natural sense cap mena d’entusiasme.
Però això tampoc era massa problema, la majoria de companys tenien la mateixa falta d’entusiasme que ella. El problema és que en comptes de relacionar-se amb els nois i noies de la seva edat, preferia sempre estar amb els pares, avis, tietes i cosins i cosines. Va passar la nit de cap d’any a casa la seva tieta, que la va convidar una vegada més a la seva casa de la platja, sense ni trobar a faltar el que li tocaria a la seva edat. Ballar total la nit, o no, però amb els seus amics i amigues.
Després de Cap d'any va tornar cap a casa seva en cotxe de línia, i aquest va ser un dels moments, un dels molts moments en els quals se sentia trista, es va posar al fons de tot del cotxe i amb el cap repenjat al vidre de la finestra v a començar a plorar en silenci. Quan se'n va adonar l'autocar era buit i un noi jove que devia ser el conductor li tocava suaument l'espatlla dient:
- Ja hem arribat... ah! pensava que dormies! què et passa? puc ajudar-te en alguna cosa?
diumenge, 10 de gener del 2010
Avís important
IMPORTANT!
TOTS ELS QUE NO TINGUEU ENCARA LA INVITACIÓ PER A PODER PENJAR ELS POSTS DIRECTAMENT AL BLOG, ENVIEU-ME UNA ADREÇA DE CORREU PERQUÈ US LA PUGUI ENVIAR. I així podeu programar els posts i participar amb la màxima comoditat. L'adreça de PI és la següent:
Tampoc és obligació... si algú no vol fer-ho així, em pot enviar el seu escrit per correu i ja el penjaré jo.
TOTS ELS QUE NO TINGUEU ENCARA LA INVITACIÓ PER A PODER PENJAR ELS POSTS DIRECTAMENT AL BLOG, ENVIEU-ME UNA ADREÇA DE CORREU PERQUÈ US LA PUGUI ENVIAR. I així podeu programar els posts i participar amb la màxima comoditat. L'adreça de PI és la següent:
Tampoc és obligació... si algú no vol fer-ho així, em pot enviar el seu escrit per correu i ja el penjaré jo.
dissabte, 9 de gener del 2010
Calendari
Resum de les normes i calendari.
1.- Tots hem de presentar un personatge i un de sol.
2.- De seguida que ja hi ha personatges presentats, tothom els pot fer servir i relacionar-los amb el seu.
3.- Els posts han de tenir menys de 400 paraules. No hi ha mínim.
4.- Es respectaran els torns adjudicats i si algú no penja el seu post a temps, els altres continuaran en el dia que els toqui el torn. (Recordeu que es poden programar, si no us va bé el dia que us toca) En principi no es podrà recuperar el torn perdut, però si que e s podrà participar en el següent torn.
5.- Us avisaré per mail, per recordar-vos la setmana que us toca.
6.- S'ha d'anar llegit la història per anar-li donant coherència.
Primer grup. Gener - Febrer:
Carme, Anton, Arare, Cèlia, Josep manel, Coses 2, Elvira, Fanal blau i Glòria
El cap de setmana del 15 al 17 de gener: Carme, Anton
La setmana 18-24 gener: Arare (dilluns), Cèlia (dimecres), Josep Manel (divendres), Coses 2 (diumenge)
La setmana 25-31 de gener: Elvira (dilluns), Fanal Blau (dimecres), Glòria (divendres), Carme (diumenge)
La setmana 1-7 de Febrer: Anton (dilluns), Arare (dimecres), Cèlia (divendres), Josep manel (diumenge)
La setmana del 8 al 14 de febrer: Coses 2 (dilluns), Elvira (dimecres), Fanal Blau (divendres), Glòria (diumenge)
La setmana del 15 al 21 de febrer: Carme (dilluns), Anton (dimecres), Arare (divendres), Cèlia (diumenge)
La setmana 22 a 28 de febrer: Josep Manel (dilluns), Coses 2 (dimecres), Elvira (divendres), Fanal blau (diumenge)
El dia 1 o 2 de març Glòria
Segon grup. Març - Abril:
Striper, Laura, Laura T, Mon, Veí, Vicenç, Vidapervida, Xexu, Zel
Setmana del 8-14 de març: Striper (dilluns o dimarts), Laura (dimecres o dijous), Laura T (divendres o dissabte)
Setmana del 15 al 21 de març: Mon (dilluns o dimarts), Veí (dimecres o dijous), Vicenç (divendres o dissabte)
Setmana del 22 al 28 de març: Vidapervida (dilluns o dimarts), Xexu(dimecres o dijous), Zel (divendres o dissabte)
Setmana del 29 de març al 4 d'abril: Striper (dilluns o dimarts), Laura(dimecres o dijous), Laura T (divendres o dissabte)
Setmana del 5 a l'11 d'abril: Mon (dilluns o dimarts), Veí (dimecres o dijous), Vicenç (divendres o dissabte)
Setmana del 12 al 18 d'abril:Vidapervida (dilluns o dimarts), Xexu (dimecres o dijous), Zel (divendres o dissabte)
Setmana del 19 al 25 d'abril: Striper (dilluns o dimarts), Laura (dimecres o dijous), Laura T (divendres o dissabte)
Setmana del 26 d'abril al 2 de maig:Mon (dilluns o dimarts), Veí (dimecres o dijous), Vicenç (divendres o dissabte)
Setmana del 3 al 9 de maig:Vidapervida (dilluns o dimarts), Xexu (dimecres o dijous), Zel (divendres o dissabte)
IMPORTANT!
TOTS ELS QUE NO TINGUEU ENCARA LA INVITACIÓ PER A PODER PENJAR ELS POSTS DIRECTAMENT AL BLOG, ENVIEU-ME UNA ADREÇA DE CORREU A:
personatgesitinerants@gmail.com
dimecres, 23 de desembre del 2009
Divendres 15 de gener començarem.
Ja som 18. Al post anterior podeu veure al llista.
El dia 7 de gener s'acaba el termini per apuntar-se i el dia 9 repartiré el temps i les intervencions de cadascú. En altres paraules: faré el calendari.
Farem dos torns: del gener al març i del març al maig.
Si algú més vol ser-hi, encara hi és a temps! Fins aviat!
Farem com l'any passat, que vam marcar una llargada màxima de 400 paraules.
El dia 7 de gener s'acaba el termini per apuntar-se i el dia 9 repartiré el temps i les intervencions de cadascú. En altres paraules: faré el calendari.
Farem dos torns: del gener al març i del març al maig.
Si algú més vol ser-hi, encara hi és a temps! Fins aviat!
Farem com l'any passat, que vam marcar una llargada màxima de 400 paraules.
divendres, 11 de desembre del 2009
Història gener-març 2010
- Cada participant aporta un personatge, en una primera volta per ordre determinat prèviament, quan sapiguem els que som.
- En dues voltes més, els personatges es poden anar barrejant, cadascú pot utilitzar el personatges o personatges dels altres participants i anar lligant-los tots en una mateixa història.
- Cadascun ha d'intervenir 3 vegades.
- S'ha de seguir l'ordre, el mateix en les tres voltes.
- Cadascú sabrà en quin marge de dies pot penjar el seu post.
- Es poden utilitzar els personatges dels altres, en el moment que vulguem.
- Podeu apuntar-vos als comentaris d'aqui, de Col·lecció de Moments o al meu mail.
- Si no som més de 10, farem una sola tongada, si som més en farem dues, ja que tants personatges complica massa la cosa.
De moment som (per ordre d'aparició):dimecres, 1 de juliol del 2009
Roda poètica 2009
30 dies
15 participants
131 poemes
1.841 visites
moltes complicitats i encara més somriures.
Gràcies a tots, una vegada més.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons