Com una àncora

Com una àncora les meves mans,

m’aferro al fons del mar de la teva esquena.

Sobre la teva pell  l’anhel dibuixa una estela,

i queda el rastre del teu cos sobre el meu.

L’impuls del teu desig m’empeny tota,

i fas que els dits rellisquin encara un instant.

Evito la deriva enmig de la passió que m'arrossega,

i finalment m’afermo a tu, i m’omples.

Des de la platja

Quan l'ona besa la platja,
el teu ponent, que s'ajoca
m'omple de llum duradora.
Reflex daurat de tu, a la pell
espurnes lluents als ulls.
Els dits recorren encara
suaument tots els camins
mentre la pell reposa.

Amb els cossos enllaçats

Amb els cossos enllaçats

espero els teus dits savis

buscant el delicat trepig

quan l'ona besa la platja.

Bleixant em recupero

i lassat se'm desarma.

La deu

Des dels peus despullats
em pugen els teus llavis
cercant el doll del desig
fins a la deu d'on raja.

Frisant t'hi espero:
assedegat, de sadollar-me.

He somiat de Xavier Pujol

He somniat
quimera enjogassada
els teus petons
en una casa clara.
M'he fet carn i pell
per entrar en cova estreta.
El crit m'ha despertat
de la mort on em creia
i em servo una joia
humida i secreta.

Fita


PD:  He repescat  aquest  poema tan preciós que en Xavier havia deixat  als  comentaris, perquè crec  que mereix  un post.  Xavier, t'esperem a "postejar" tu mateix, per aquí  ben aviat.

El bany

EL BANY

A l'aigua ens abracem: té el pubis

escarolat, la gropa sumptuosa,

que en jo tocar-la es fa més plena encara.

M'hi encavalco.

Fuig.

Entrecuixem. L'agafo

pels flancs, amb besos l'asfixio.

Fuig

un altre cop, però ja llangorosa,

flonja i ardent.

Així que surt del bany,

regalimosa, les agulles d'aigua

que li queden pel cos evaporant-se

son crits d'amor.

Aleshores parlem

amb ajut de metàfores. Com dir si no

l'excés d'aire calent que abrusa el pit,

el segament de cames i genolls,

el cor que se'm desboca quan la miro

dreta o jaient.

T'adoro

fins l'esquelet.


PD:  avui toca poema  eròtic...  per  qui vulgui  provar-ho.  He canviat  el dia i l 'hora  habitual dels  posts  de Vinyoli per  fer-lo  més  íntim...  a aquestes  hores...  sembla que ve més  de gust.

M'alegren els mots

No sabeu pas com m'alegren els mots,

dels vostres versos amics que saben riure.

Aquells que em duien un dolç amor

i aquells dels mails de qui sap viure.

Els dels llibres, de les històries

i aquells que fan rumiar

i descobrir tantes coses

que a mi em sembla viatjar.

Els dels contes i somriures

i els dels nens bocabadats,

que en el cotxe biblioteca

els demanen a grapats.

Els de plàcides converses

d'aprendre  i de compartir

parlant de coses diverses

fins i tot de tu i de mi.

I la lluna grossa i vermella

quan surt per damunt del mar

i l'espurneig d'una estrella

que li fa l'ullet al costat.

EM FA FELIÇ...

Poca cosa. Moltes coses:

El cafè del dematí,

Veure brostar el roser,

que creia mort, al meu jardí,

rebre bones noticies de algú

que no n’enviava de fa temps,

           que em somrigui una caixera

           enutjada eternament.

Les parelles que s’estimen.

La música de Jacques Brel.

Una orxata amb les amigues.

Trobar en unes rebaixes

pantalons que em quedin bé.

I menjar una  xocolata 

sense tenir remordiments.

Mirar el cel: de dia els núvols,

de nit, estels. Contar els blaus

que hi ha a la mar.

Gaudir al camp quan és l’estiu.

O que em digui que m’estima

algú que mai no m’ho diu...

             I altres coses. Petites coses

             que fan sentir el meu cor

             content i viu.

FER CAMÍ

Alegria és sentir el teu respir,
i saber que tot és possible.
Alegria és tornar a veure't somriure
i saber que estàs bé.
Alegria és desig de viure
per afirmar-te i continuar lluitant.
Alegria és fer pinya al dolor,
sense perdre la clau de l'esperança.

Nota penjada a l'entrada de la meva vida (destinatària:l'alegria)

 

Sempre que vulguis venir,

trobaràs la porta oberta.

Si arribessis al matí,

sé que vindràs disfressada,

d’una gota de rosada,

o d’un raig de sol atrevit.

Al migdia et trobaré

a la bústia,  en una carta,

d’alguna amiga estimada,

que em diu que ha pensat en mi.

A la tarda sortiràs,

dins la motxil.la, a l’esquena,

només mirant els seus ulls,

de tu, me’n sentiré plena.

I a la nit, en fer-se fosc,

quan  la llum sigui apagada,

t’hauràs instal·lat dins meu,

i em sentiré acompanyada.

Sempre que vulguis venir,

trobaràs la porta oberta,

si un cop de vent la tanqués,

t’hi deixaré la finestra.

happy punk :-)

A mi em fa feliç aquest vidio... i ballo a la cadira. :-)))

Joia que ets dels déus fortuna

Riure, tenir alegria i ser feliç,
tres coses diferents,
com el bonic, el bell i el sublim.

Poques vegades les dues cares
de la moneda expressen
el mateix estat d'ànim.

Però alegria sobre alegria
han generat meravelles com
la Simfonia número Nou.

L'alegria surt dels ulls

L'alegria surt del ulls amb mirada nova
veuen meravelles , miren ,
la joia  dels núvols jugant a ser arbres
la broma dels arbres disfressats de núvol

Aquell nen agafat de la mà del seu avi
rient a cors que vols tots dos de ves a saber !

Quan aquell balcó té penjada una estelada que balla
al ritme cadenciós del vent  que sembla que canti
mentre les canonades xiulen els segadors

I rius com una boja de tu i el que veus i imagines
tendres rialles en tot allò que observes
simplement en mirar sense ulleres ....

Aplec

APLEC

He vist anar i he vist tornar, de lluny,

aplecs de gent -estendards i cridòria-

pels flancs de la muntanya.

Berenaven, bevien, ballaven excitats.

Més tard els homes han cobert les noies

esbojarrades, d'anques d'euga,

mentres el cel es feia roig.

Tu, noi sorrut, no estiguis furgant sempre

la closca del cervell, no miris

rajoles amb ocells ni vidres decorats,

no masteguis el pa de la paraula.

Uneix-te a tots. Inventa't l'alegria.



PD: Com inventeu l'alegria  vosaltres?  Com ho feu per  conservar-la?  Com ho feu per  tornar-hi  si mai  la perdeu?    Poema,  avui,  sobre  l'alegria... gràcies!!!

SENSE SENYAL

No abandonis la cursa!
T'enviem un somriure
per esquinçar aquest silenci,
t'esperem a la meta
per abraçar-te,
ets massa jove
per passar a ser record.

Llacet

racocatala.com

En l'herba imaginària,

la pols i un bri.

El batec dels ulls

en aquest bergant,

vers que brega

amb la boca closa

no vessar-se en la pell.

T'espero dins meu,

l'esclat de la dièresi

mentre em cuses

"l'espoir" a la brusa...

Fes-me un llacet

a la gola, sisplau.

Un bri d'esperança

Es bo tenir un bri d’il·lusió

amagat  dintre del cor,

ja que la vida tot s’ho emporta,

i tenir un somni

          és claror qui il·lumina,

          caliu, que conforta.

Els lladregots

que sense càstig van robant

la il·lusió que ens conhorta,

saben molt bé que és

el tresor més gran,

la nostra força.

Perquè el món és dur, cruel, sense pietat

és bo tenir un bri d’il·lusió amagat...

Després de l'alba

Després de l'alba ja la pluja haurà acabat
miraràs l'arc d'aquell sant de nom Martí
i amb tots set colors et fregaràs la pell ...

El mal i la vergonya esbandits i rentats
amb els colors potents de la paraula
els estendràs al sol per purificar-los....

Cal plorar quan toca i cal riure molt
riure fin les llàgrimes , capgirar els sentits
de la broma abans que pedregui

Viu el que vius ara i no pas allò passat
tampoc allò que no és encara
abans de l'albada somiaràs mentre dorms

No cal que segueixis dormint després
desperta a la llum , prem la vida amb força
abraça't si et cal al perdó. Reneix!

Tot just apunta l'alba

Abans que neixi l'alba

hauran dansat

llàgrimes amb somriures.

Records daurats i

músiques de colors.

Abans que neixi l'alba

retrobaré el teu bes

m'arreceraré  en ell

i en el racó més dolç.

Tot just que apunta l'alba

traço els camins

que trepitjaré avui.

I encara puc,

abans que surti el sol,

inventar més  instants,

llunyans i incerts

que m'apropin l'amor

que segueixin els somnis.

Bec la claror del sol ixent.

SENSE TU

Abans que neixi l'alba,
ja et ploraran les llàgrimes
que parlen del teu no ser-hi,
en aquests ulls,
que no abasten a veure't.

Estaran buides les mans,
desheretats de tu els sentits;
els llavis ressecs,
pel bes absent;
orfe de carícies la pell.

Encetaré el camí que em du enlloc,
en la foscor de la llum sense tu,
l'amarg oblit dels dies,
el dolorós perfum de l'absència
i el sord silenci del no res.

Abans que neixi l'alba,
quan ja no hi seràs,
trobaran tan sols l'esbós d'una ànima,
la remor del batec,
i uns versos escrits de matinada.