BUTXACA

 A recer de la pedra,
que se sap callada,
mutem alès per besos.

Caldran segles abans
que l'àtom esfondri 
aquest moment.

Guardo aquest racó
en una butxaca al cor.

Seguint la Laura T. Marcel

Un racó i un altre.

(Seguint la Glòria)

Guardo un racó

reservat sempre per a tu

on desar-hi els moments màgics

de complicitats,

de confidencialitats,

de somriures i records.

En tinc també un altre

ple de tendresa per a regalar,

que dosifico amb molta cura,

que selecciono a qui oferir,

i que comparteixo amb alegria

amb tots els que mai deixaré d'estimar.

Racons

Devorem-nos.

I amb les mans ben obertes

busquem les corbes més càlides.

Mans tendres i ossades

que van  buscant els racons

on és més dolç estimar-se.

El nostre amor 
i el desig, delerosos, 
jugant s'empaiten.

seguint Deomises

Àvida constància (de deomises)

[seguint la Joana]

La mel als llavis

Quan la nit ens envolta

I ens embolcalla

Amb aquesta avidesa

Constant de devorar-nos.

d.

llum

I des de dins la llum
espiant el frec dels cossos.
De colors, fruites sucoses de tardor.
Mel als llavis,
com dolces abraçades
abans que la nit ens embolcalli.

Sols. Tu i jo.

( seguint en Xavi Vidal )

(seguint Zel)

Amb la teua tendresa
has portat la llum
a la llòbrega cambra
d'avui, d'atmosfera vella i reclosa;
has portat l'aire nou
de l'aleteig d'una il·lusió futura
al feixuc pas de l'ara;
has obert una finestra
per on emprendre el vol
per cercar la llibertat enyorada.

Xavi Vidal

suau

Amb la suavitat que flueix dels teus dits

m’has dibuixat al rostre núvols de petons

has modelat els plecs dels meus ulls cansats

amb la tendresa flonja dels núvols

que dibuixen els infants

(seguint Carme)

Segona versió: Tu

(Versiono  el mateix  poema  que he escrit abans, agafant  el tu  de la Virgínia)

Tu,
promeses  a les puntes  dels  dits,
i figures de fang  
flonges  com els núvols.

Modelarem els  cúmuls
per somiar  de nou.
Núvols en forma de cor, 
núvols en forma de flor,
amb la suavitat  de la tendresa.






Una  fotografia  de la Pilar.

TU...

Cada racó de la teva pell
és un mar d'infinites gotes
de desig...

No abandonaré

Una  fotografia  de la Pilar


No abandonaré  el somni
que em vas  regalar una tarda
com una dansa dels dits
que llegien silencis  amagats
a les meves  espatlles.

Un somni fet  de  núvols  i de fang,
d'un fang que sento  esmicolar-se
entre els minuts, amb  impotència.

No l'abandonaré, aquest somni!
Recolliré  els bocins
per  modelar-lo de nou
amb  figures  diferents
potser més petites o potser  més  belles.

No sé quants tresors podrem guardar-hi,
però sé  que, 
sempre, 
per petit que sigui
hi haurà prou  espai
per enquibir-hi  
la immensa tendresa.

Transparència (o Milícies)(de deomises)

[seguint la M. Roser]

Si em dónes un somni, no esperis que l'abandoni

Amb la primera adversitat que es presenti, el glop

Amarg de les paraules negres com la gola del llop,

Que mossega i bufeteja; només farà que m'esperoni.

Si m'ofereixes la vida i l'amor sincer, et serviré

En safata d'or el cor, l'ànima, els llavis, les carícies,

I allistaré la veritat i la transparència a les milícies

De la seducció per ser-te amant i amic al teu recer.

Si vols la felicitat, t'ompliré la copa de l'existència

Amb jornades de joia i àpats de tendresa i somriures,

Converses i mirades per mitigar l'asprivesa i el plor.

Si em dónes un somni, vetllaré perquè sigui presència

També quan despertis, perquè t'adonis que som lliures

Del llast del passat i podem viure, junts, en Pau, tu i jo.

d.

SI  EM  DONES...

Si em dones una rosa,

et faré una carícia.

Si em dones una abraçada,

et donaré un somriure.

Si em dones la mà,

t'hi posaré la lluna.

Si em dones una il·lusió,

et faré un petó.

Si em dones un somni...

el viurem junts, tu i jo!

M. Roser Algué Vendrells ( seguint la generositat de  l'Anton i la Cantireta)

CARA AL VENT

Afronto la vida

amb la cara al vent

que em colpeja i em curteix.

Em deixo pentinar

i canvio la melena

aprenent cada dia 

a donar-li els efectes que es mereix.

Evito les tangències 

quan cal ser valent,

les provoco si es necessiten girs

per readreçar tot allò que creix.

No oblidem que sempre,

sota el poc que es veu

s'amaga un increïble món 

que dona forma i estructura l'eix.

                   (Seguint les tangències del Deomises)

ENERVAMENT,,,, aquarel·la

ENERVAMENT

En el blanc

de la pàgina

s'enerva

el roig 

de la rosa.

Línea recta. linea corba ?

.......................

Tracte el tacte el  dolç contacte,,,

Línea recta,

línea corba...?

Una es pot confondre

en possessió altiva...

L'altra s'esllavisa

com quan un rossola en l'espona,

vull dir, rellisca.

Cossos total contacte...

Llavis en lleu i sobrenatural tacte.

Tangències (de deomises)

[seguint la cantireta, de nou]

Una paraula

I aquest món es desmunta

Sense contacte?

Contracorrent navego

Cap a la ingent tempesta

Amb l'anhel de mullar-me,

Si cal, fins i tot l'ànima.

d.

PUNT DE CONTACTE

Donar-se i adonar-se'n

del buit sota els peus,

i dins de les mans,

si el cos perd el tacte...

Tenim línia recta:

el punt de contacte

del teu bes al meu.

La tangent del llavi...

Seguint l'Anton ;)

DONAR-SE... aquarel·la

DONAR -SE

Molta ànsia de contacte...,

que per conegut, ara fa falta

i es desitja tornar a tenir.

Estimar-se, és llençar-se al buit

i que tothom ho sàpigue,

declarar-se amant del tacte

i del contacte...?

Riu-me

 

Riu-me amb els ulls, amb la boca,

amb les mans, amb tot el cos,

content de retrobar-me!

Omple'm de petons de mel,

de canyella, de menta, de xocolata!

Una festa pels sentits abraçar-te:

abraçades com de nuvol de coto-fluix,

de seda, d'aigua...regalimant tot el cos

que ens amari poc a poc,

pell amb pell, l'un amb l'altre.

I mostrem a tot el món

com és bonic estimar-se,

estimar-se de debò.

I veuran que hi han amors

que en una vida no acaben

Seguint el Romanço de la Carme.

Pregària (o Càrrega còmplice)(de deomises)

[seguint el romanço de la Carme Rosanas]

He corregut, forçat, per arribar a casa,

Però amb les ganes de restar immòbil

I romandre al teu jaç fins que l'alba

Ens trobi plegats, arrapats els cossos.

He respirat d'esma, he peixat una ànima

Que, bocí a bocí, has anat manllevant-me.

I les vísceres han grunyit, com si encara

Les tingués al seu lloc, amb un lleu ressò.

Ara, recapitulo cada segon de la jornada,

Arrambo les paraules, repeteixo els somriures,

Recordo la càrrega còmplice de les mirades.

I m'allitaré entre llençols gèlids, que t'enyoren,

Amb una pregària en el nom del fill i de la mare.

Mentrestant, a flor de parpres, no podré evitar el plor.

d.

Romanço d'amor

Si n'eren dos  amants

sota  una llum ben blanca.

Tan blanca  com la pell

que  tots  dos estimaven.

L'amor  era en el cos

i la pell dins de l'ànima.

Besaven cada vers

s'escrivien  els besos.

Els  amants  s'han trobat

i ja no es volen perdre.

Silenci  els du l'amor

però el temps  no els  canvia.

Els camins tant  diferents

el seu desig unia.

Fugien del seu temps

engrunaven les  hores.

empaitaven els dies

s'explicaven històries.

Trobaven un racó

lluny de brogit i noses

s'amagaven de tot

i florien les roses.

Llavors  lliures  i sols

sense dir  cap paraula

es  besaven de nou

amb una força estranya.

(seguint  la llum blanca del Barbollaire  i també  en Miquel Martí Pol,  adaptant  el final del seu Romanço)

Llum blanca

(Pollença)

Sota la llum blanca
resplendeix el teu cos,
bell com una matinada.

Sota la llum blanca
la teva pell
en nits incendiàries.

Sota la llum blanca
el desig,
el plaer.

Sota la llum blanca,
com el misteri d'una fada,
l'estimada.

(Tot seguint Zel. Perdoneu-me la gosadia de repetir el mateix dia...)

Binibeca

al carrer dels somriures còmplices

ella passeja fits els ulls

en els racons de les parets

i les mirades lluents

al carrer dels tresors amagats

recull sospirs que sent a la pell

pessigolleig de sol i sal

al carrer dels amors compartits

estimar és segell de cada pedra

llum blanca de goig

(Zel, seguint el poeta)

I en arribar la tarda...

(Barbizon)

T'he deixat les pistes,
secrets suaument escrits als carrers.

Darrera les finestres
els detalls,
com joguines fràgils i belles.

I, en arribar la tarda,
amb el cansament del joc
a la rialla,
et diré a cau d'orella,
com qui acarona la besada:

T'estimo.
T'estim.
T'estime.

Tres

Seguint-vos,  cantireta,  deo,  Anton...

Dos més dos  és u.
Vine...
Sumem tot els dosos de l'amor.
Cada dia.
T'estimo tres  vegades.

ARITMÈTICA PINTADA.... aquarel·la

    1 .- JOVENESA

1 .- VELLESA

2.-  ESTIMA

AMOR

AJUDA

SOLIDARITAT

COMPRENSIÓ

I  ES POT SEGUIR SUMANT EN L'ARITMÈTICA...
..........
La Mª  Roser Algué Vendrells ha dit :
I si cal sumar jo hi afegiré:

                          RESPECTE

TENDRESA...

Làmpada legítima (de deomises)

[seguint la cantireta]

Ella, múltiple rosa inmaculada,

Ella que era una lámpara legítima

Nicanor PARRA.

Vine, torna, quan hagis acabat de sentenciar el comiat.
No sé viure amb la llosa dels teus records quan marxes;
Tampoc amb l'absència que deixen els teus besos amorosits.

He plantat tot d'arbres al llarg del camí que ens separa,
I l'empremta de la pluja ens vincula en cada nou retrobament
Com el ressò de la carn primigènia en la terrissa del càntir.

Torna, vine, lliga les cordes invisibles d'aquesta febre nostra
Al voltant dels mots que t'inventi, que ens hauran de servir
Per entendre'ns en la penombra, quan hagi esdevingut falena,
Un cop més, en detectar-hi el teu esguard de làmpada legítima.

He delirat per tu en llargues nits de cels serens, reclamant el diluvi,
En la ingent enormitat d'un llit soliu, que mai no s'abasta de tan eixut,
I no hi ha síl·laba pronunciada que no es tenyeixi de la teva essència;

M'engoleixes el dèbil seny entre les arenes movedisses dels teus llavis.

d.

TOT DOS ÉS U

Tot dos és u:

l'ull, la boca, el cos.

En cada dit que divideix,

el deu veure l'endeví,

i l'amaga. I en cada dent,

parella, que en caure sobre el perill,

es fa hermètica,

u.

Perquè dos més dos és u,

perquè així en diuen amor...

Seguint deo...

Aritmètica (de deomises)

[amb esperit de lletres, segueixo les matemàtiques de la Virgínia i de la M. Roser]

Sense metàfores ni límits t'estimo.

No hi ha vers que arribi a l'aritmètica

Exacta que mereixes ni als resultats

Que s'aproximin a l'infinit de besar-te.

I només hi ha una única solució possible

En el teorema de l'enyor i de l'absència:

Tenir a flor de llavis la teva pell d'atzar.

d.

 

LES  5  PRIMERES  DÈCADES

-Els deu anys, pre-adolescència;

rebel·lia d'esperit  i grans a la cara.

-Els vint, joventut, esclat de vida,

universitat, projectes i algun viatget.

- Els trenta, hora de posar seny,

anar a viure amb  parella i tenir nens.

-Els quaranta, temps de crisi,

però per a molts la plenitud.

- Els cinquanta, el mirall ens diu,

que ja hem viscut mitja vida.

I estem contents d'aquest passat
i encarem el futur amb il·lusió... 

M. Roser Algué Vendrells  (Seguint les matemàtiques de la Virginia)

                                           I m'afexeixo a la felicitació

TEOREMA DE LA FELICITAT

BY LAREKI

PER FELICITAR UN MATEMÀTIC QUE HA FET 50 ANYS...

Les paraules 
desfermen les incògnites 
de la força d'un sentiment. 
És el nostre factor comú. 
Amb la paràbola dels mots, 
vull fer d'aquest instant un límit infinit. 
Un logaritme sincer 
només per fer-te calcular 
que em signifiques part del tot.
Un número escrit a la pell, 
una comparsa de xifres.
Perquè la vida 
és la suma de moments magnífics
elevats a la màxima potència.
Felicitats!!
                       VIRGÍNIA

Metàfora

Ens recordarà, la rosa

guardada entre les pàgines d'un llibre,

que es marcí quelcom més que paraules.

Potser pensem llavors

que ni el mar ni el cel són blaus,

sostraient al poema

la metàfora dels noms

que pronunciàrem.

Tot seguint la Carme: Ens recordarà la rosa

Per revertir-nos

Hi ha un mirall que  s'ha trencat.

Absent  dels mots,

absent de la quadrícula.

I  espero...  

Dins el joc de reflexes que van i vénen.

  

Desvio amb precisió

la llum  i el traç  de cada gest.

No sé  si mai més el mirall

duplicarà el desig.

Sé que cada espina ens recordarà la rosa.

Per  revertir-nos.

(seguint  a  deo, Pilar  i cantireta)

SÓC SALAÇ

He recollit el suc del llavi.

N'he fet cullera.

    La duc endins, amor, 

com el mos, com el tret

per a revertir-te.

Sóc salaç.

Seguint deo.

Recíproca demència (de deomises)

[seguint la Pilar]

A doll. Aquesta

Manera d'estimar-nos

Serà recíproca

Mentre el mirall dupliqui

El desig que ens sustenta.

d.

Reflex

David Herskovitz. Gravat

 

 

 

Davant del mirall,
reflectit al seu fons
el tacte dels teus ulls,
viatjo lluny,
recolzada en el coixí de la peresa.
Col•locada davant meu,
li parlo a aquest jo
que has modelat
i deambulo de puntetes,
en silenci,
pel pessigolleig del record dels teus petons,
segellant-me els porus de la pell.

 

 

Tot seguint a Deomises: "Reflectit al seu fons"

 



Mil·límetres (de deomises)

[seguint la Glòria]

Cada part del meu cos et pertany, vida,
Cada batec, cada riu que imaginis,
Cada ombra que la llum als seus dominis
Engoleix, tot record que no s'oblida.

Cada illa que descobreixis serà
Nostra, reialme de la subtilesa,
Cada tresor que hi trobem, una empresa
Nova per poder construir el demà.

Cada espina ens recordarà la rosa,
Cada balç tindrà el cim de la muntanya
Reflectit al seu fons per avançar.

Cada part del meu cor ja no reposa
Si em mires amb el desfici que guanya
Mil·límetres al seny, combat en va.

d.


PS: cada riu que imaginis duu la melodia que caldria escoltar-se mentre es llegeix aquest intent de sonet...

Besos de sal

Tot el teu cos té salabror de mar

com una illa coneguda i ignota.

Ressegueixo amb la polpa del dits

tots els perfils, tots els contorns ...

fins que el cap i el cor em roden.

I vull buscar aixopluc en el càlid redós

entre el teu cor i la cuirassa dels teus braços,

que m'estrenys ben fort, fins a perdre l'alè.

I calmosament assaborir la sal 
que emblanquina el teu cos,

fins sadollar el meu desig que creix,

plaer sens treva.

                 

Seguin els velers de la Carme

Gèminis (de deomises)

[seguint, entre d'altres, la Carme Rosanas]

Sé quiets velers i hàlits bellugadissos,

Com l'home que ofereix tota l'existència

Per viure un dia més al teu recer, ànima

Bessona, i respiro i navego per i cap a tu.

Sé qui ets, i vull conèixer-te encara més,

Amb la precisió de qui desperta del somni

I té la veritat; i el palíndrom habita la sang.

Vull quiets moviments de proximitat, ràpids

Com els mots que he d'inventar per elogiar-te,

Com qui pensa en el no per trobar l'afirmació.

Vull qui ets, i sé com avançar estadis a passes

Segures i fermes, com raure en el lloc i esperar

Que es calmi el temporal, i evitar caure en mans

De l'espiral de la deriva com una barca en alta mar.

d.

Velers

Naveguem com velers al vent

pels  mars  desconeguts

dels laberints  de l'amor.

Onades suaus

ens acaricien els cossos

i sincronitzem els moviments

amb la dansa  aquàtica  d'escuma.

Besos  de sal,

profunditats  ocultes,

la pell  mullada.

Dolls  de desig dels teus ulls

i la meva  mirada  ofegant-s'hi.

SÉ QUI ETS

Sé qui ets
només imaginant
l'aire que respires.
Sóc en tu
com el vent que acarona
les espigues.
Mida i color.
Tot en el tot
i sempre Tu.

FILETS FINS... boli rapit

8 – 11 – 12

Filets fins

que busco en tes pestanyes,

pals majors de tes barquetes

que en ton mar d’ulls vibren

navegant esperançat viatge.

Filets fins...

Percaço el preu impagable

de tenir-los prop com ancoratge

on beu clarors entusiasmades

ma mirada ofegant-s’hi

amb silent entusiasme.

Com un caprici

Seguint a Deomises que com un caprici.......

De caprici regalimen destijos

que a cau d'orella m'engrunes.

Avui, les nostres carícies tenen color

i els petons són dolços confits

que ensucren el camí

pel laberint de l'amor.

De seda blanca

Dels fils, en fan cordes
que m’amarren,
a l’ancoratge d’un port
des d'on contemplo
les flames que s’enlairen,
i reben l’albor.
Matina el mar; tot és calma
en la dansa aquàtica
d’escuma i cucanyes nues,
que entonen un cant,
gronxades per la puresa verge.
El blanc tremola, simfònic,
ajudat per l’eriçat tacte
dels meus ulls,
exempts de tempesta,
quan el dibuixa,
i m’apaivaga la figura
que imagino, amb el cabell trenat,
de cordes nívies,
de seda blanca.

Versos escrits amb l'ajuda de la frase de la Zel: "Dels fils en fan cordes"