dimecres, 26 d’abril de 2017

Excés de primavera - de Josep Palau i Fabre


Acabem la nostra trobada amb Palau i Fabre, que ha durat dos mesos, amb aquest poema: Gràcies per ser-hi, un cop més!

  Excés de Primavera 

Encara l’ocell
      és bell,
   i encara l’amor,
     amor.
Els amants s’estimen massa.
Ai, primavera que passa!
   La rosa en esclat
      -pecat-
   espines no duu,
      per tu.
Les flors es vesteixen d’àngel.
(Breu és l’avís de l’arcàngel.)
   Les roses dels cels
      -estels-
   duen un fibló:
      dolor.
L’aigua del riu és de plata.
(Lluna, sirena d’escata.)
   El cel fa un atur
      -atzur-
   i resta suspès,
      malmès.
Tinc un sol cor i no es cansa.
(D’amagat l’hivern s’atansa.)
   La mà s’ha marcit
      al pit,
   per voler abastar
      l’enllà.
La noia no és tan esquerpa.
(El seu cor és nafra oberta.)
   Ai, amor, amor,
      l’amor!

Ai, l’amor, l’amor,
   amor!
Estima’m d’una vegada!
(La nit és una estimada.)

   Encara l’ocell
      és bell,
   i encara l’amor,
      amor.
Els amants s’estimen massa.
Ai, primavera que passa!

dijous, 20 d’abril de 2017

Acolliment

Una imatge repescada d'aquest mateix bloc

Record i somriure
de viure,
aquest vell amor
de cor.
Volíem entendre
i aprendre
l'infinit anhel
amb zel.
La tendra arribada,
encara,
ens commou la pell,
pinzell
de tacte suau
i brau.
Ens queda la lluna
la bruna
com un gran fanal
oval
per tenir claror,
no por.
I trobar saviesa
apresa
d'aquest doll d'amor
del plor.


dimecres, 19 d’abril de 2017

Història d'una primavera de Josep Palau i Fabre

HISTÒRIA D’UNA PRIMAVERA


Desvetllament


Olor i color d’ambre
la cambra.
Desvetllen els records
i morts
que no puc  entendre
ni atendre.
Només  el teu cos,
tan clos
Procura  agonies
tan pies.
Desfes-me l’abraç
Oh braç.
La meva mà d’ombra
-pesombre-
cerca el somniar
llunyà,
entorn del teu ventre,
que centra.
Del mar  escabrós
dels dos,
sóc qui s’abraona,
sóc l’ona.
Tu fas de penyal:
fondal.
La més bella ofensa
comença,
contra  el defensor
 millor.

Olor  i color d’ambre
La cambra

J.Palau i Fabre








Avui m'ha donat per recitar aquest poema.
Moltíssimes gràcies a l'amic Barbollaire
que m'ha ajudat a adjuntar aquest arxiu de so al post.
A veure si a la pròxima me'n surto jo.  

dimarts, 18 d’abril de 2017

dilluns, 17 d’abril de 2017

Beure't



Amb l'aroma del cafè

penso en tu i

         glop a glop

és ja beure't 

              un poc

diumenge, 16 d’abril de 2017

Un poc



Un poc t’escric, roig,
del petó i el bes, roent
amb uns pocs incandescents, mots
et beso i faig foc.

dijous, 13 d’abril de 2017

Vals



Porto un vestit vermell,
llavis de foc;
parlo del ball
i ja ballem un poc.

Traç d'amor

Et dibuixo
amb llapis negre,
traç petit, ple d'amor.

Et sento, 
i només sentir-te
ja és abraçar-te un poc.

dimecres, 12 d’abril de 2017

dimecres, 5 d’abril de 2017

L'amor no fa mal




Només soc el bes
noia blanca
camine pel bosc
peus descalços
i ànima descalça
voleiant
carregant perfums
prop de l'alba.
No tingues mai por
flor morada
aroma de pins
et duré
quan caiga la nit
a la cambra
romer i pinyons
farigola
i l'aigua més fresca
als teus llavis.
Ai, el meu amor
ai, noia estimada.

Camino descalça





Camino descalça
pels camins de bosc,
i amb l'ànima nua
com si no fes por.

En la nit, jo et busco
els teus llavis d'or
perquè en cada somni
ens besem de nou.

Per aixoplugar-me,
sota el teu recer
faig fora les noses.
Només soc el bes.

Cançó de la noia que habita el cor de Josep Palau i Fabre




Guareix l’amor:
noia blanca
Viu vora el cor,
sota casa.

Salta del llit
va descalça
Vetlla el seu si
per la cambra

Cel aturat
la font raja.
¿És el seu plor
o era l’aigua?

No sap ningú
si  cremava:
Sortia fum
vora casa.

Es cala foc
veig la flama
Ai,  el meu cor
que s’abrasa

dijous, 30 de març de 2017

Camí brevissim

Pel camí sense portes camino
somiant que algun dia el cor
es farà de tan gran enorme
per encabir la joia de viure
sense cap recança d'ahir .

dimecres, 29 de març de 2017

Camí de cap camí




Caminar-nos tants camins
i fer dels recers els arbres
que així se'ns passa la vida
sense notar-ho, triscant
pels corriols coneguts
que ens recorren a nosaltres
i arriscant-nos a explorar
de tant en tant, amb peus verges
pedregoses travesseres.
Caminar camins d'anhels
l'ombra dels arbres per seure
i una fonteta que rage
aquell bàlsam guaridor
que alleuja totes les penes.
Si llancem versos al vent
quin caminant no en voldria?


Només l'anhel d'infinit


Només l'anhel d'infinit
vull que em guiï la mirada,
i que em faci trobar el gest,
la pell i el cor esperant-me.
Caminar-nos tants camins
i emprendre el vol, una tarda, 
per descobrir un univers
amb la mà a la teva galta..
Només l'anhel d'infinit
és la muntanya més alta.

Cançó breu de Josep Palau i Fabre

Totes m'estimen a mi 
i jo les estimo totes. 
Vagarejo, peregrí, 
al llarg d'un somni de noies. 
Doneu-me un cor més petit, 
que aquest que tinc no se m'omple. 
Només l'anhel d'infinit 
i el vent, per les quatre portes...



diumenge, 26 de març de 2017

divendres, 24 de març de 2017

LA PERSISTÈNCIA DE LA MEMÒRIA



 La persistència de la memòria. Salvador Dalí.

Mira la neu en el meu front.
El temps ha passat volant
i t'ha robat els records.
Mira'm als ulls, amor
i dedica'm un somrís.
Jo seré la teva veu
seré la teva memòria.
Agafant-nos de les mans
passejarem vora el mar
com quan teníem vint anys.
Mira'm als ulls, amor
i regala'm un somriure
que des que tu no somrius
no existeix la primavera.

dimecres, 22 de març de 2017

Amb el record























Amb el record del meu peu nu
a l'ombra càlida d'un pi,
passa'm la mà pels meus cabells, amic.

Per tot el temps que aquest meu cor

no sabia on trobar consol,
passa'm la mà pels meus cabells, amor.

Com un gest suau per segellar

complicitats d'un xiuxiueig,
passa'm la mà pels meus cabells, amat.

Perquè en els mots hi retrobem

tresors que crèiem ja perduts,
passa'm la mà pels meus cabells, company.

Ara, que el temps ja se'm fa hostil

collim l'amor en cada gest,
passa'm la mà pels meus cabells, amic.

Ombra d'Anna de Josep Palau i Fabre

Passa la mà pels meus cabells, Anna
passa-hi la mà.
Seré un infant als teus consells, Anna
un ancià.

Mira la neu en el meu front, Anna,
i els desenganys.
Em pesa viure en aquest món, Anna,
ja tinc mil anys.

La flama viva que em consum, Anna,
no té repòs,
i no veig res perquè sóc llum, Anna,
visc sense cos.

Passa la mà pels meus cabells, Anna,
passa-hi la mà.
Sense dir res dóna'm consells, ara,
que estic cansat.















diumenge, 19 de març de 2017

La Fe i el fer

Crec que no crec
però si no crec com puc no creure que crec ?
Vull creure sense obeir
vull creure que hi ets
vull saber si hi ets
vull saber si crec .....
vull creure que sé
la diferència entre la fe i el fer .

dissabte, 18 de març de 2017

Prec






Si hi ets, Senyor, perdona
més que els meus pecats
les meves mancances,
   les meves febleses,
      els meus dubtes.

Perquè
si tu no hi ets, Senyor,
a qui m'adreçaria?
en la por,
    en el dolor,
       en l’angoixa…

Busco la teva llum.
Si tu m’escoltes
   enceneu-la Senyor,
      dins del meu cor

dijous, 16 de març de 2017

Sense dir adéu...



Me'n vaig anar,
sense dir-te ni adéu.
Quan jo no et veia en mi
ni et veia enlloc.
Adéu a Déu,
com es podria dir?
Si Tu ets, ja hi ets.
Si Tu no ets... tan se val dir-te res.

Ara sóc lluny
i crec que tots som déus.
Malmesos o acabats,
feliços o contents.
Ens veig aquí, ens veig allà,
en ella, en ell, en el més desvalgut.
I ja no hi ha retorn, per creure en Tu.
Creure en mi i en tots els tu
m' ha de ser ben suficient.

dimecres, 15 de març de 2017

De bona fe


Crec que no crec
i et dic de bona fe
que no tinc fe.
Quan emprengui el viatge
espera’m allà on siguis.

Cant espiritual de Palau i Fabre



No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis.
Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu —i penso creure en tu quan no crec en ningú.
Però després em desperto, o em sembla que em desperto, i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.
¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit? ¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí, la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?
No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu. Quina forma d’amor més estranya i més dura! Quin mal em fa no poder dir-te: crec.
No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany d’una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.

dimarts, 14 de març de 2017

divendres, 10 de març de 2017

I ser un nou jo





Vaig com les aus quan han perdut el fill, 
vestit de negre el cor, de tant de dol
i ja no m'il·lumina ni tan sols el sol.
Mai més cap gest tornarà a ser senzill.


Des del matí fins que s'ha post lo jorn, 
omplo les hores sens trobar remei.
Cap feina feta ja no em fa servei.
Quan ve la nit, amb la negror em fonc.


Així jo vaig, perdut de mi mateix, 
cercant la pau de l'adormissament
per fer callar el maleït lament.
I ser un jo nou, en un nou sol que neix.


dijous, 9 de març de 2017

És estany l'estranger

És estrany l'estranger perdut de si mateix
entotsolada Europa mirant el melic  d'Adam
ases i rucs presidint tribunals
fronteres tancades .....a l'estrany , al diferent
al pobre, al teu altre....a tu mateix /mateixa
et pareix també una mare , almenys ho sembla .
Perduts de si mateixos expulsats d'úters feréstecs
perdudes les formes humanes pers inhumanes duanes
peatges ferotges ...les ànimes colgades sota el terra de sang.
I Europa vell continent de contingut ara inhòspit
treu foc pels queixals d'un seny perdut i extraviat 
Un esgarip de poeta sota el xiular de les bombes
la febre del palau immòbil de la consciència absurda
perduda i perduda com perdudes les bales assassinen 
i maten, massacren fereixen, laceren i llaguen
És estrany l'estranger només tenint dues cames
dues mans, dos braços i un cor que batega
igual que el teu .....badall de campana esquerdada.

L'estranger






-De quin país és aquest estranger?
-No ho sé. 
-Com se diu?
-No ho sé. 
-Què fa? Quina llengua parla?
-No ho sé. 
-Com us dieu, bon home?
-...
-De quin país veniu? On aneu?
-Sóc d'aquí. Sóc estranger. 

DOLOR





El meu dolor
és tan fondo que hi cabria tota l'aigua del mar.
Tan ample que acolliria tots els astres del cel.
Amb una arrel tan ferma que no l'arrencarà mai
                                                        cap vent.

Qui no ha perdut el que a mi em manca
no pot saber el que és dolor.
Com una llosa pesa sobre el meu cor,
                                           que ja no és meu.
                                                    Per sempre més.


dimecres, 8 de març de 2017

Vaig com les aus de Josep Palau i Fabre





Vaig com les aus quan han perdut el fill, 
que giravolten sense haver consol, 
amb crits de sang alerten son estol 
com si lo món entrés en gran perill. 

I giravolten sens defalliment 

entorn del lloc on lo fill han deixat 
i no els par vera la veracitat 
perquè els daria molt major turment. 

Des del matí fins que s'ha post lo jorn, 

amb son rodar inquieten l'espai, 
diuen que en ells dolor no es pondrà mai, 
puix que mai més no hauran lo fill entorn. 

Sols a la nit, vençuts per l'enderroc, 

tornen al niu com a desert castell, 
senten lo cor de sobte fosc i vell
i s'adormissen amb la son del roc. 

L'ensendemà, amb un volar penós, 

abandonant lo niu, l'arbre i el riu, 
van a l'encalç d'un indret més galdós: 
però en cap lloc lo seu infant no viu. 

Així jo vaig, perdut de mi mateix, 

a mi mateix cercant-me eternament. 
Mes jo só mut e mut lo meu lament, 
car gorja endins lo meu dolor se peix.

Google analytics

Llicència Creative Commons