és bell,
i inabastable,
quan em frega la mà
amb el seu vol lleuger
i se'n torna cel enllà.
I encara l'amor,
amor,
profund,
incomprensible,
present,
inoblidable.
Ferida d'amor tancada.
El seu camí obert
em resta secret,
desconegut,
ignot.
D'amagat l'hivern s'atansa.
Sobretot inabastable, aquest ocell. Com el teu poema ho és respecte el meu!
ResponEliminaTantes coses ens són inabastables! Que no importa massa quines són. N'abastem una i en queden milers sense abastar.
Eliminael desconegut .....ferida d'amor tancada qui fos ocell i voles amb les ales dels teus versos!
ResponEliminaSovint m'agrada projectar coses. I sempre hi ha la incertesa de com sortiran. Si no hi ha projecte queda allò desconegut, despullat, davant nostre d'una manera més evident que mai.
EliminaOcell i poema. L'un vola, l'altre reposa.
ResponEliminaReposa... que ben trobat, Xavier!
EliminaEl vol de l'ocell ha vingut a tancar la ferida d'amor, amb un frec d'ales...
ResponEliminaPotser sí és l'ocell guaridor...
EliminaOlá minha querida,
ResponEliminaNo mais intimo do nosso ser temos cicatrizes que ninguém faz ideia do quanto significam e o quanto ainda trazem recordações, somente se permitindo amar novamente teremos os efeitos amenizados.
Desejo-lhe um lindo final de semana.
beijos
Joelma