dilluns, 5 de juliol de 2010

Jugo

Jugo,  al joc  de la vida
amb  els mots i amb  els colors.
Ens  fem còmplices de versos
espurnes  d'un mateix  foc.

Follament còmplices

(Seguint el traç d'Elvira FR i Joan Guasch amb permís)


Sols si construïm el silenci
que dona sentit al mot
i coneixem la fosca
que fa clara la llum,
la nostra rauxa deixarà de ser
un traç enrevessat.

I,
mirant-nos en les paraules,
no ens quedarà més remei
que somriure,
follament còmplices,
d’aquest joc de la vida.

Una tarda a l'hort


(Aquesta roda és un huracà de poemes, segueixo a tots ... segueixo res.)

Berenàvem pa amb vi i sucre
i jo et deia:

"Pitets de pruna
dolços com fruita
sense pinyols "

I tu reies
i jugaves a amagar-te enmig dels fruiters...

només temps

(responc l'Elvira FR de les 19.25)

















En efecte, només som un instant,
som temps que degota líquid, oceànic
com una intensa col·lecció d'onades irrepetibles.
El trajecte zigzagueja aleatori entre voràgines
i calmes. Ara el cel és ras.
Ara plou amb follia irrefrenable,
amb ànsia d'existir, de perviure, de mullar,
d'estripar la tela del cel amb lluminàries sobrenaturals!
No és una guerra, és un espai de somnis.
És un espai qüàntic d'amor i desamor
que degota amb constància infinita
per la fina línia plena de dies, de vides.
Ara la tempesta dorm. Les paraules es bressolen
i la lluna fa non-non. L'univers suspès
sura subtil en la daurada teranyina del temps.

L'EXPLOSIÓ

( responent a qui segueix a qui i amb què de Laura T de les 15;11)

Ha esclatat la guerra i no és pas una guerra senzilla
bombes líriques, èpiques i de totes les rimes
esclaten sense parar a la xarxa dels somnis
hi ha qui somia depresa, accelerat prem el mot
com si li anés la vida i avança a cops de poema
Ha esclatat la guerra i no és una guerra assassina
és batalla de rims, de metàfores foses, d'ales i vols
d'instantànies poètiques i de poemes alats que fugen
esperitats com un coet supersònic trencant ones,
  esmicolant les barreres del temps de l'espai i dels versos
I tot plegat sembla recordar-nos que no som més que un instant
una col.lecció de moments irrepetibles.

Càrrega

[segueixo zel amb els seus còdols]



La mar oneja
Amb paraules pretèrites.
Em llasta el dia
I carrega de còdols
Cada bri d'esperança.



d.

Incògnites

[segueixo la Laura T. Marcel]


Hi ha manera de mesurar la duresa de les paraules?
I, de ser així, qui aconsegueix regular-ne la quantitat,
El volum, els significats? Si és més breu, és menys dura
La paraula?

Sé que parlo massa, que escric poc, o potser és al revés
I m'autoenganyo que allò que he escrit ho he pronunciat abans
De plasmar-ho al suport que sigui i, per això, em condemno
Al silenci?

Demà. La paraula amb més incògnites que he pogut imaginar
Ha de portar-me les orenetes i la piuladissa novament
En llevar-me.

Demà. Aquest mot m'ofereix esperances de guarir les ferides
Obertes, les penúries sofertes. Parlaré com sé, mentrestant:
Escriuré.



d.

aquesta mar

aquesta mar que porto dins
fa trencalls en hores feres
esmicola còdols a força de temps
redreça i poleix espadats vells
aquesta mar que porto dins
s'esbrava en temps de fúries
passades les tempestes,
aquesta mar que porto dins
carrega les ones amb restes menudes
i, mandrosament, amoroseix el to,
amanyaga dolça la sorra blanca
acull el teu cos
aquesta mar esdevé un bressol
on totes les tristeses seran ja un somni

TRENCAONES


(Seguint a deomises amb la Mar)

Sovint em costa mesurar
la duresa de les paraules
i faig mal sense voler
en deixar anar reflexions que semblen implacables.

Potser algú necessitaria una mena d’escullera
on poguessin trencar les meves ones
les més braves convertint-se en escuma
les més suaus com un salat toc de ploma.

Perdoneu-me tots plegats
perquè aquesta Mar que tinc a dins
a vegades es desboca
i esquitxa on no voldria pas mullar.

Posidònies

[segueixo onatge i Laura T. Marcel]

El teu nom no és escrit a la mar.
És la Mar.
I la histèria és un oneig constant
Que em bressa
Amb ales fetes de mots plens que canten
La buidesa.

Sóc esclau de la presó que vaig construir-me.
La clau cal buscar-la entre posidònies.
Però ara
Sóc nàufrag
Amb pànic d'acostar-me a la platja...



d.

Consola...?



-La Dinàmica d’en deomises-









Consola? Què consola,
la posta de sol,
l’espera d’un sí o d’un no...,
les llàgrimes que
que vesteixen el poema,
la nuvolada que em
sembra de pluja,
el silenci que em penetra
fins la profunditat més profunda,
el teu nom escrit a
les aigües del mar...,
caminar per la sorra
sense trobar les petjades,
escriure i més escriure
perquè respiri el dins
que s’ofega...
onatge

Qui segueix a qui i amb què????

(Seguint a deomises amb la seva dinàmica)

Ben mirat aquesta dinàmica
em posa una mica histèrica
vull anar seguint un ordre
però hi ha gent que su passa pel folre.

Deuen ser coses de la virtualitat
que permet perfectament desdoblar-se
i això a vegades sense voler
fa que fem poemes en dualitat.

Visca però la creativitat,
l'explosió de la vena artística
l'afany de participar
en aquesta aventura gairebé mística.

Felicitats a tots!!!

Dinàmica

[seguint la meitat que més em ressona, la de l'onatge proper]

He de moure cada part del cos
Que ha estat conegut per tu
Perquè no es gangreni de pena.

Flairo al meu voltant aromes
De pètals que l'alegria del sol
Ha permès que m'omplís l'esguard
De bellesa, lluny de la teva nuesa.

Jardins florits amb flors que sovint
No sé anomenar. En absència de la mar,
Un doll d'aigua clara també consola



d.

La carícia...



M’orienta la Brúixola del deomises.

-al final ens diran el duo dinàmic-

Solitari el vent que m’arriba,

i el poema que escric en solitari...,

i el somni que es desperta

al coixí solitari.


Solitari amb la solitud,

amb la companyia dels pètals

de les flors solitàries...


En companyia de l’eco

que m’arriba... i m’abraça.


Solitari amb la ferida de viure

que només la calma la carícia...

onatge

Brúixola

[L'onatge ressona, i l'intent de la rèplica l'agafo]

Tinc el verí resistent,
El de la primera abraçada,
Aquell que no es deslliga
Amb facilitat de la pell.

Visc, en equilibri feble,
Sense saber encara quina
Orientació té la brúixola
De la vida acabada d'encetar.

Demà, potser, l'argonauta
En terra ferma que esdevingui
La rutina de lamentar-me

Indicarà un nord hipotètic,
Un nou horitzó que, a hores d'ara,
És llunyà, pagà, erm, solitari.



d.

Com una llufa...


Mirant els retaules de deomises.


Retaules...? Només

els que emmirallen

el teu somriure, el

que s’hi pentina

la posta de sol,

el de la lluna plena,

el de la primera abraçada...,

el que el poema

hi canta el seu eco,

el de la llibertat,

el que dona i home

hi forgen l’ara i aquí,

el de la gran foguera...,

el de la nuesa sense vergonya

i sense l’hòstia de cap religió...

Retaules de vida, d’ahir,

d’avui, d’ara..., el dels estúpids

que sempre hi estan

penjats com una llufa...

onatge

Celístia

[seguint l'embat d'onatge]

La celístia xiuxiueja
Paraules en la matinada
I les escolto mentre es bada
Dins meu la melangia d'atzabeja,

Fosca com la nit més obscura.
I entortolligo els llençols
Al voltant del meu cos: vull sols
Que il·luminin la vida futura

Amb sempiterna claror, lluernes
Que resplendeixin amb constància
La meva ànima, curulla d'ànsia

Per retrobar-te. Per què no alternes
Els silencis i les paraules,
Muda verge dels meus retaules?



d.

Entranyes...


Acompanyant a deomises.


Entranyes la fecunditat

del meu interior i m’abraces

i ens enlairem fins

la celístia dels estels...

I en els teus llavis

hi cerco l’accent

que sempre falta...

onatge

Google analytics

Llicència Creative Commons