Senderes sense tanques de Fanal Blau

Tornarem a caminar de nou
per les senderes sense tanques,
sense les durícies del rovell
que haurà marxat
quan ens poguem afonar dins l'aigua.

HE PERCEBUT LA CADENA... de l'Anton

foto de josé ramón de fotoerase

10 – 6 – 09
He percebut la cadena al coll,
he copsat la cadena al braç,
m’han enxarpat la cadena al peu,
m’han embornat la cadena a la boca
les cadenes em retallen la vida...

He esparpillat , he desfet les baules
i les he espargit, escampat...
Ara son anells lliures pels dits...

He espolsat, he desponcellat les mans,
ara son al terra... les baules.
M’he tret el pes, el lligam de ferro
que no em deixava ser lliure.
................
Les baules son anells,
s’han transformat en ma vida.
Ara son pau, amor, llibertat...
Esforç, concòrdia, voluntat...,
Ajut, sacrifici,... germandat....,
Tinc existència beneïda.

Salta - Carme

Salta amb totes les teves forces,

que arribarem al núvol.


Endinsant-nos

en la humitat d'un núvol dolç

ple de besos i de mots.

I dibuixar l'instant

amb la punta dels dits.

CONFIA AMB MI per Anna

Així doncs trenquem cadenes,

acluca ben fort els ulls

i agafa’t de la meva mà,

confia amb mi.

Ajupat i salta amb totes les teves forces,

i ens enlairarem tant amunt,

que no ens caldran sabates.

Quan les teves parpelles,

s’obrin poc a poc,

iniciarem la dansa més dolça

i els núvols ens faran pessigolles.

i jo... (zel)

he plorat amb molts somirures
m’he enmirallat en tels de tristor
he eixugat llàgrimes amb moixaines
i amb bofetades he vist créixer el meu amor
però avui contradiré els meus principis
que no n’hi ha prou amb amor sense eines,
ni amb somriures sense plors
la vida és un joc de cadenes per trencar
i de baules per muntar-ne
i jo no sóc mestra d’equilibris…

Nocturn - Carme

Si em sento segura, avui

potser sigui només

perquè mai no dono res per cert,

perquè sé que la seguretat és un engany,

perquè veig que cada objecte té moltes cares

i cada instant milers de punts de vista.


Perquè tots som tan iguals.

Perquè tots som tant diferents.


Si algun cop puc mirar sense parpellejar

és només mantenint els dubtes ben endins

és aprenent, escoltant i acaronant,

és buscant un i altre cop cada camí,

és pensant a poc a poc,

com construir cada gest i cada mot,

sense que puguin ensorrar-se impensadament.



Si puc seguir en el meu lloc i amb la mateixa mirada...

malgrat que he recollit massa tristors

malgrat que he vessat i també besat algunes llàgrimes

malgrat que he acompanyat molts mals camins

deu ser només

perquè he estimat i estimaré tants de somriures.

EN EL MIRALL... Anton

8 – 6 – 09
En el mirall penjat
ets el contrallum
deliciós, esperat.

Dins,...
miren els teus ulls
plens d'alegria,
de desig,
d'assentiment

I no parpelleges.
et sents segura
en el teu lloc,
en ta mirada.

Em giro
... i em vols.

--
Enviat per rebaixes a Personatges itinerants. el 6/08/2009 12:31:00 PM

UDOL, de Cèlia

(fotografia extreta de:www.amorosweb.com/links/rellotges_sol.jpg)

Quan l'udol
no et deixa fugir
perquè no hi ha prou sol

color
dolçor
tendresa
calor

per compartir,
és perquè la nit es filtra imperceptible
dins la pell
com una espiral cap a les estrelles.

L'Univers donarà voltes
fins que un nou llop

-prou salvatge-

llepi les ferides
i guareixi nítidament
el temps que t'acompanya.

Ja no puc de Joan Estruch

M’ofereixes un món més ric

una vida més plena

i ho dius mirant-te el melic.



Udols de llop

que sovint es disfressa

amb rostre de convicció.



Ja no et dono cap vot

són falses les teves promeses

doncs quan pots, mossegues.



Votaré pel color blanc

que s’escau en la innocència.

Sóc un contrallum - Carme

Sóc un contrallum

violeta, que es va enfosquint,

poc a poc

en aquell capvespre d'estiu.

Un contrallum

dels moments imaginats

possibles, però inexistents,

d'un món més ric,

d'una vida més plena.

Sóc contrallum, per Assumpta

Sóc un misteri.
Qui sap si sóc feliç
o si estic trista...
si tremolo de por
o ploro d’alegria.

Sóc contrallum...
el sol juga amb els núvols.
Res no es pot veure.

I dius...de Fanal Blau

I dius que tremola
d'alegria?
...
De gaudi, també.

somni fosc (zel)

un cel reflexat en un blau quasi mort,
mentre guspires de llum llunyana
anuncien que més enllà hi ha qui viu una altra vida
però tu ets als aiguamolls dels arrossars
arrossegant els peus xops i els ulls perduts,
sabent que només vius als somnis d’aquell que t’espera...
desig de despertar a l’albada,
obrir els ulls i respirar glops d’aire fresc
i que aquell somni sigui la teva nova vida

EL DESIG de l'Anton

El desig presumit avança,.
la mirada obre l’assut
i l’instint no calla
i allotja el préssec
amb els dits.

La carícia és la joia a boca,
el contacte refrega el goig.
I el neguit omple la casa
i tot rememora l’exaltació
del dolç instant.

El joiell es posseïble...!!!
Fullam d’ornaments apartats
el suprem moment s’atrapa.
La ment al límit
té en sí el seu instant
i el cos tremola d’alegria
amb el desig aposentat.
...........................

Es pot somniar en el somni
fent veritat el que és irreal?

Fruites per barbollaire

Fruites del paradís
que suaument ens esclaten
als sentits.

Bevem el seu suc
i el deixem regalimar,
com la dolcesa d’un capvespre
d’estiu vora el mar,
tot el llarg d’una tarda
convertida en cos.

Encetem l'alba, de Noves Flors

La por ha marxat, amor

encetem l'alba

enramem d'heura les passes del retorn

Els nostres mots gentils, enredrats

amarats de la humitat boscana

engendraran frondoses

fruites de paradís

per a tots dos.

La por ha marxat d'en Cesc

Terra humida, somnis foscos esborrats,

valdre o valdre era la qüestió, qüestió d'honor, sacrifici i serenitat.

Quan les pors queden dins el pou inundat de dubtes arrossegats,

s'esgatimen les gotes de la pluja, ronden les boires i els trons deixen anar l'últim so.

Somriure compartit, gespa brillant a trenc d'alba, la por ha marxat...

Paraula amiga, per Anton

Ja no és l'aixeta oberta,
és el rieral que anega
els conreus oblidats.
Temps perduts que no tornen,
temps perduts segrestats,
temps perduts que fan mella
per oblidar.
La por em perseguia,
la por em deia tu no vals,
i la paraula amiga
que en el fons tenia
possà la barrera...
Barrà el pas.
Ara gaudeixo
per que he oblidat
el malson que tenia
ja no tonarà.

Oblit necessari, per Assumpta

L’oblit s’ha fet necessari i el cap demana raons.
Què n’he fet del temps perdut que creia que controlava?
On ha anat cada minut que no tinc a les butxaques?
Hores fetes a bocins,
instants desapareguts.
Aigua que llisca entre els dits...
Rellotge de sorra trencat...

I enmig de tot hi ha una veu que tinc guardada fa anys.
Enmig? A principi?
No és l’origen dels paranys... barreja, confusió, malson
Causa?

Veu amiga del record, acabo de veure clar,
Que sóc jo qui té l’error... ara ja puc oblidar!!

Preguntes del Josepmanel

Quin xiquet em va omplir les mans
amb la difícil grafia del destí?

Algú pot veure els desitjos
que em pugen per l’esquena?

Què falla en la memòria de la sang
quan es vessa més enllà dels seus camins?

Qui guarda els records de la infantesa?
On paren amuntegats?

Quant de dolor hi ha
en una queixa reprimida?

On va la vida
quan jo li done l'esquena?

No és una crueltat inútil
que la veu de la guitarra
siga a la punta dels meus dits?

On és l'equilibri entre el breu amor
i el llarg i innecessari oblit?