Tornarem a caminar de nou
per les senderes sense tanques,
sense les durícies del rovell
que haurà marxat
quan ens poguem afonar dins l'aigua.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Llegir les teves paraules just després d'haver mirat la imatge dels peus lliures i la gespa, m'han transmés una gran sensació de llibertat... llibertat de la bona, de la que et permet obrir els braços i respirar, i omplir-te de coses bones...
ResponEliminaTornar a caminar, sense durícies...
M'ha transmés sensacions optimistes :-)
Jo m'hi apunto, a caminar per senderes sense tanques!
ResponEliminaI a sentir l'herba als peus, també.
Afonar dins l'aigua.... m'agrada.
ResponEliminaSempre he somiat en viure en un indret on poder anar SEMPRE descalça, m'esteu fent venir ganes altre cop.
Caminar sense cadenes, caminar sense durícies... no som tots una mica somniadors... Veiem tants insults a les persones que per molt que desitgem, el vòmit ens ve volent apartar aquests rovells que s'han fet amb el temps de duu cadenes.
ResponElimina.....
Sempre que puc hi vaig decalç,em reconforta. Bon poema
Curt i clar, tornar a caminar.
ResponElimina