diumenge, 7 d’octubre del 2012

Aquell dia



Aquell dia vaig trobar
poetes de molta alçada
que anaven desgranant
reflexions curosament emocionades
amb mots estampats a la pantalla.

Cap paraula innecessària
a tanta subtil saviesa poemada
que s'incorporava serenament
a un tren inquiet mogut
per la immediatesa estructurada....

L'AMISTAT... acrílic

Aquell dia la papallona
va trobar el coixì estimat
I en lloc de fiblar-hi,
hi emmudí la seva carícia...
Tenia un tresor davant.
L'AMISTAT.

Anton, amic...

Com un coixinet d’agulles
farcit de tresors punxants
així el meu cor va fent via
enmig de records sagnants
que de la sang en surt vida
i amor de cada ferida...


Som viatgers cavalcant
que amb delit cerquem sortida
d’aquest present angoixant...


La pena serà l’abric
l’univers la nostra via
i tu sempre al costat, amic...

(seguint Glòria, per l'Anton)

enteniment

Deixa el baf.
Retorna'm el cos.
Sargeix la paraula.

Si queda enyor,
que sigui per a les engrunes.
O per a les cesures
del vers ja pronunciat.

Desvesteixo la pena
a ca la modista.



ENYOR

               
                           Entre les flors de cotó
d'un paisatge arborescent
amago, com un tresor,
un dolor que encara és meu.

Amago un cor esberlat
com la magrana madura
i el pensament crivellat,
com un coixinet d'agulles.

Gelosa,
guardo el meu neguit
dins d'un llibre de poemes.

Em fa por
que si l'arrenco d'aquí
no em quedi res. Ni la pena



Glòria
seguint a Galionar
            

Finestres a l'univers





Finestres a l'univers,

finestres d'una biblioteca immensa
que abruptes incògnites dirimeix...


Obrim els cortinatges,
que entri el sol del esdevenir
i que cada bri de pols que balla 
al cor de cada raig
ens transporti al paradís!



seguint Zel

dissabte, 6 d’octubre del 2012

Altair


Sé que poc puc esperar-ne
d’aquest món, obscur i cruel
i malgrat tot sempre esguardo
-ulls ben badats-, el cel...


Bado els ulls, els esbatano,
finestres a l’univers
el meu cor i l’esperança
em guarden l’esperit despert
que sé que ha d’arribar el dia
que puguem dir –fora! via!-
i encetem sense recança
un camí de llum, amb pas ferm.

Miro el cel, tants ulls amics,
veig els de l'àguila blanca
m'enlluerna Altair...

(Zel, seguint Galionar)



Cant d'enyorança



Voldria saber compondre’t
el més bonic cant del món
que, mot a mot, fos la baula
que m’enllacés al teu cor,
i forgés entre els teus somnis
joia eterna, mon amor.
 
Perduts en la nit, els greuges,
transmutats en pols d’estels,
seran perseides fugaces,
llàgrimes de Sant Llorenç.
 
Un estol de mil carícies
volaran pels teus cabells;
s’hi estaran fins a trenc d’alba
perquè tinguis sons molt bells.
 
Ni el mar, que s’abriva amb fúria
ni el vent, que entre valls es perd
no en saben prou, de contar-te
ma tristesa i mon anhel.
 
Sé que poc cal esperar-ne
d’aquest món, obscur i cruel;
mes, si no puc retrobar-te
morir prest, que serà bell…!    
 
Galionar, seguint Joan Guasch i Fanal Blau

A un estel gegant


A un estel gegant
li ha caigut un terròs de sal esmicolat,
que vol escriure't.
Amb la humitat de la nit,
regalima enyor,
i sua llàgrimes.
Mentretant, la lluna -burleta- li pica l'ullet.

divendres, 5 d’octubre del 2012

A la velocitat de la llum
els estels són una pluja torrencial.
La lluna que s'ho mira
esbossa un somriure de sucre.
Alhora, una llàgrima de sal
li llisca per la galta enfebrada.
S'enyora del seu sol
mentre la pluja no cessa
i s'emporta les llàgrimes i l'enyor
a una altra dimensió.

Vora els fogons





Vora els fogons
s'arronsa el gat
i espolsa engrunes.

Flaire de mar,
olor de clòtxines;
al vidre entelat
escrius SAL i COR
i MIRA EL CEL.

És la O marc de la lluna
i els estels semblen pluja...

Tardor

Tardor d'enyor?              
NO,  olor de boixos
temps de castanyes,
cruixits al foc.
Tertúlies, històries contades,
contes de l'àvia despertant passions                
Els xiquets adormint-se a la falda
i vora els fogons.

                                                             imatge treta d'internet



Seguint la tardor de la Gloria.

Magranes

Vermell  humit
de totes les  magranes.
Frisen d'obrir-se.







Una foto de Kike Cardona

MEL de TARDOR



Mel i magrana
color de tardor. I al vent
fulles que dansen.



Seguint la MEL de la Cantireta

PRIMER L'OU ? ... boli ràpit



3.- 5-10-12
Es trobà cinc vocals.
de dos en dos les ajuntava.
AI !, i li semblà un fibló
en mig de la carn del cor
IA !!, que és el que tinc,
potser la gerra plena?
....................................
I arribà a cap davall
de la seva experiència.
OU...!!  Sentia dir que era
primer OU que... QUÈ ?
Ell ho compartia o no ?
Obrint el temps o cloent-lo.
Se li emmarmità la clepsa
i no en tragué brou.
Si no fos l’OU,
seria la gallina ?
Si no fos...
seria ...?
Insoluble s’ho veia.
Hi va obrir l’OU
i se’n engolí rovell i clara...
Primer, ... primer l’OU
i desprès el xirrit de vinassa.
I ho deixà resolt.

PRIMER, L'OU



Són els peus els que menen
la línia de vida,
saltant aragalls,
esquivant troncs tombats.
A força de braços
aixequem la sínia del plor,
la que ens assaona
fins a la humilitat.

Primer, l'ou.

dijous, 4 d’octubre del 2012

Però és la vida la que canvia
i assaona la pols i la fa fèrtil
i fa que arribi el demà lluminós
i fa que els infants innocents somniin
i dormin conhortats per l'abraçada 
del futur.

xipollegen menuts

xipollegen peuets dels menuts
fan al fang caminets,
i van bruts
mentre els grans que se’ls miren
rondinen
els infants, innocents, miren l’aigua
i somien
amb maragdes als ulls, fades dolces,
i vestits com teranyines, lluentor,
robes fines...

que al seu màgic somni
ningú els digui no!
el toll és un llac on les goges s’amaguen
amb el do generós de l’eterna saó
que fecunda aquest erm que sovint
és la vida


(Zel seguint Galionar i Carme)





També així la vida...


 
Caminois de pedra, amb tolls d’aigua i fang:
la mateixa pluja que assaona els camps.
També així la vida, capciosa, vibrant;
el que a uns agrada, a d’altres fa mal.  
 
Galionar (seguint Isabel) 
La façana s’esfondra, es desclou el misteri
-darrera l’aparent fortí no hi ha res-
caldrà trobar l’encís de noves vies,
esmolar l’enginy i la il•lusió,
per bastir noves façanes sense guix
-no pot amagar més tèrboles ombres-
per forjar un altre present,
que cada instant és un alè , i de molts
es pot fer real, i fort, i ferm, un vent de crida
per un futur possible...

(Zel, seguint Antón)

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons