La poesia m’asserena el pensament.
Assegut al llit, o al sofà, o a l’estudi, amb una tassa de cafè a la mà,
llegeixo versos del Tomàs, de l’Alfredo, del
Martí, del Salvat, de la senyora Eiximenis,
de les veus càlides que amaren el calidoscopi
blogosfèric...
De vegades no les entenc, però no importa,
em basta el sabor de la sang de les paraules,
la salabror de les melodies, el ritme,
palpar les vísceres calentes dels significats
ocults
i veure com el caos ordena la matèria,
com aixeca la pols dels arcs iris esventrats
i genera
estructures de batalles dins del subsconscient.
En mig del desgavell, m'abraço a la poesia
i ens estimbem en l’infinit oceà de les
preguntes,
i pregunto: hi ha algú més?