I l'esperança en corrua que ningú no em prendrà
no és l'espera fàcil de qui es sap vaixell a la deriva
no és l'espera passiva d'un matí de diumenge....
És saber-te present en la teva obligada absència
és pensar-te i sentir-te a través de la pell, és guanyar temps,
guanyar temps i prendre la dalla de la mort i dansar amb ella.
L'esperança és l'anvers d'una carta marcada amb desfetes.
Un tel de desesper que no existeix a penes.
És balança que sospesa el fràgil pes de la vida.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Agafo mots arbitràriament, i el vaixell a la deriva...
ResponEliminad.
A la vida no hi ha cap balança que doni el pes... Tot és tan fràgil i profund alhora, que només tu -nosaltres- podem entendre que vivim, estimem, i... Però m'agrada que la flor de l'esperança et vesteixi la nuesa de viure...
ResponEliminaUna abraçada des del far.
onatge