dimecres, 27 de novembre de 2013

TEMPS DE TRAVESSIA

Oh que cansada estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra.

Aquesta obscuritat d'avui
no la volem pel demà,
seduïts per l'esperança,
fem aquesta travessia
que ens fa visibles,
com una escletxa de llum,
per anar més enllà
i trencar silencis imposats,
malgrat l'espessa boira.

 

dimarts, 26 de novembre de 2013

Hi ha una altra terra




















Oh que cansada estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra.


I de tots  els que s'hi arrosseguen per  fer-la malbé.
Però  no són tots, potser  ni són molts.

Hi ha una altra terra nostra, 
arrelada  en els somnis.
Un somni  col·lectiu
multiplicat per  milions.
I així, creant la realitat,
d'aquest  futur,
una engruna cada  dia,  
podem veure
des  d'ara mateix,
la nostra  terra  neta.
Valenta,  en la pau que cerquem
i en la llibertat  que  volem.
Acollidora  i antiga.
Diversa, igualitària  i rebel.
Oh! quan vindrà el dia
que  construirem,  junts,
aquesta  nova  terra!

dilluns, 25 de novembre de 2013

Valenta, jove i educada terra

Oh que cansada estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra.
I com m'agradaria anar-me'n per tornar
a veure-la valenta, jove, educada terra
el cansament a voltes és desesperança
però jo sé que aquesta terra és noble
però jo se que aquesta terra és ferma
i es mantindrà dempeus sempre i lliure
Encara que dins i fora d'ella desaprovant
els de sempre , els quisquillosos diguin
no hi ha res a fer ....estem sotmesos
I m'estimo aquesta jove i vella, bella terra
amb tots els seus defectes i les rauxes
perquè és la meva, la teva , la vostra
i la nostra i és feta de pells diferents
oh que contenta estic de la meva
valenta, jove i nova educada terra.

Em faré terra nova



Oh que cansada estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra.

Aquesta terra de la que estic feta.
Aquest fang, que sóc.
Humit i assecat tantes vegades,
pel pas dels anys.

Sóc terra erosionada,
fang esculpit d’errors i desencerts.

Estic cansada.
De mi.
D’aquesta covardia que em lliga al que tinc,
al que no vull.

Cansada d’aquesta vellesa, que no és vellesa d’anys.
Terra vella d’il·lusions i d’esperances.

Més tard o d'hora, hauré de resorgir,
i del no res encetaré un nou dia.
D’un grapat de pols, prendre una nova forma,
desenterrant-me, de la invisible llosa que m’atrapa.

Em faré terra nova.Valenta.
Des del coratge, canviaré la meva sort.

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

................................................................Salvador Espriu

diumenge, 24 de novembre de 2013

Irremeiablement..



No veuràs la fondària
on s'encalma la pluja,
doncs ara,
irremeiablement,
no podem apartar els ulls
dels brillants colors
de la mort.

Una mort que s'atansa
amb el pas lleu i ferm.
Enlluernant-nos la mirada
amb la xopa absència del temps.

dijous, 21 de novembre de 2013

VIU!!!!


No veuràs la fondària
on s'encalma la pluja,

ja que per veure-la

has d’estar atent....

 La Vida se’ns passa

sense adonar-nos-en,

i hem de ser capaços

de posar-hi tot el sentiment.

No vull perdre’m

ni un instant,

ni un segon,

d’aquesta vida.


Mira, i quan miris... veu.

Perquè no és el mateix,

mirar que veure,

i quan vegis... SENT.


Tot el que ens envolta,

és una meravella.

Estima.... Sent....

Viu.... i sigues feliç.

dimecres, 20 de novembre de 2013

ABSÈNCIA

No veuràs la fondària
on s'encalma la pluja,
ni escoltaràs el silenci
que aclareix la ment,
mentre la cendra fumeja
s'esvaeix la presència,
i queda el record
que omple l'absència.

dimarts, 19 de novembre de 2013

NO ET FACI POR

No veuràs la fondària
On s’encalma la pluja.
No esperis que l’aigua sigui plàcida,
per conèixer els teus límits.
Aprofita ara.
Sota el ruixat persistent
que cau sobre teu,
nu d’aixopluc,
sota falsos sostres.
No et faci por reconeixe’t.
Com el riu desbordat
que busca saber qui és,
quan baixa amb l’aigua remoguda,
buscant la veritat del mar.
No et faci por aprofundir-te.
Mai trobaràs més claredat
que ara que l’aigua és tèrbola,
i baixen branques i sorra
que s'emporten el que creies i defensaves.
No et faci por desbordar-te.
I desbordat,
deixa que la teva força et porti, lluny.
Potser ets més gran que el llit que acull la teva aigua.
I quan la pluja encalmi, sabràs de llarg,
quanta fondària guardes.

S'encalmarà la pluja...

No veuràs la fondària
on s'encalma la pluja,
però  la pluja  s'encalmarà
poc  poc  i sense  cap recança.
I  lliscarà  el temps
tan  suaument a  les  teves mans
que  semblarà que  era ahir
que  el  doblegàvem  a bocinets
per  guardar-lo  ben endins
de les  butxaques  de l'ànima.
I ara,  després  de la pluja
estendrem un pedaç  de temps
entre les teves  mans i les meves
perquè  torni  a fluir-hi, intens,
encara que  sigui només
l'instant  d'un bes.




dilluns, 18 de novembre de 2013

No veuràs la fondària



La ventada ha estat agosaradament intrèpida.
Jo, covarda, veig un jaç de liquidàmbars, roures,
i fulles de ginkos. Paro el cor, sense aturar-me,
per trobar-hi la bellesa. Sense saber-la trobar.
Desafiant, va enlairant-se, i una fulla roja, dentada, com un senyal,
em repica la galta.
No veuràs la fondària
on s'encalma la pluja, em dic.
I em frego un ull per esbaldir la llàgrima.

Arriba un xiuxigueig augurant
que el temporal haurà d'amainar.
Una, dues, tres...fins a mil,  riqueses voladores,
romandran guardades -com un tresor-
al llibre de la vida.

Si a la cendra ( amb molta pluja)

No veuràs la fondària
on s’encalma la pluja,
ni sabràs com van caure
una rere l'altra les gotes 
milers , petites , gronxades pel vent
tot el dia i la nit sense pausa
Veuràs com la pluja lenta, callada 
va caient imparable , tranquil.la 
com el poble que lluita 
amb passes insegures i fermes
endavant calladament fins el principi
el principi davant les urnes 
procés que degota incessant 
no veuràs la fondària
on s'encalma la pluja 
però si cauran un a un els obstacles
i algun dia com la pluja serà tot ben natural
viure, parlar, amb normalitat del camí 
que varem emprendre sense retorn possible 
ben agafats i agafades les mans.

SÍ A LA CENDRA

SI A LA CENDRA

No veuràs la fondària
on s’encalma la pluja,
ni sabràs com van caure,
nobles i lents, els últims
avets de la muntanya.
No sentiràs si vénen
a poc a poc els passos
de l’orb fins a la porta.
Dormiràs ja per sempre,
sense més nom ni somnis,
triat per la mirada
de l’arquer, a trenc d’alba

Per què tantes paraules
per al meu cansament?

......................................................................................Salvador Espriu

diumenge, 17 de novembre de 2013

El pas del temps

Molt he estimat i molt estimo encara

El pas del temps m'ha volgut ensenyar
de quantes formes es pot estimar
I ja no em fa vergonya ni recança
a l'amiga que tinc en la distància
dir-li: T'estimo i dient-ho així de cop
et sento aquí,et sento molt a prop.






Molt he estimat i molt estimo encara,

perquè no entenc la vida sense estimar.

És estimant que reps,

i és estimant que sents.

Estimo la gent que m’envolta,

i estimo el que faig i el que sento.

Estimo aquest instant,

estimaré el proper.

I així estimant, la vida és senzilla,

meravellosa i alhora magnifica.

No espero que les coses esdevinguin

d’una o altre manera,

tant sols estimo el que esdevé, tal com és.

Estimo la Vida i és així com em sento feliç.

dissabte, 16 de novembre de 2013

SENSE PODER OBLIDAR

Molt he estimat i molt estimo encara,
sol i sombra d'una passió,
amagada al llarg del temps,
captiva en un despatx,
desaprofitada per la resignació.

I sense oblidar, sense poder oblidar,
aquella tremenda vibració,
que per sempre més ha trasbalsat
totes i cada una de les cèl·lules del meu cos.

El silenci es fa etern, dur, dolorós.
L'esperança, cada día més lleu, no acaba de morir.
Els records són indelebles.
I la il·lusió de la lletra d'aquella cançó 
palpita dia si, dia no...

Will you be my shoulder when I'm grey and older? 
Promise me tomorrow starts with you, 
Getting high; running wild among all the stars above. 
Sometimes it's hard to believe you remember me.

divendres, 15 de novembre de 2013

SURAR



Molt he estimat i molt estimo encara...
damunt del llavi més fidel
i per sota del braç que em serva.
Tot el que veig no és mentida,
i en cada arbre un mot amable
s'hi gronxa i em vesteix.
Del groc un camí sencer,
i una drecera a tu, corriol
de fets ineludibles, de TU.

La sorra es fa pedra.
Hi surem.

Dedicatòria

Barceloneta

Molt he estimat i molt estimo encara...
mentre desfila la vida
amb un somriure de burla i ironia.

Molt estimo encara
totes i cada una de les pells
amb que l'amor m'ha marcat.

Molt he estimat i molt estimo,
molt t'estimo encara,
quan em mires els dins
i em saps perdut.
Empolsada l'ànima.

Molt he estimat, però...

Molt, massa, m'estimeu encara.
Regalant-me els llavis de la vida.
La rialla del cos que esclata.

Tot i sabent-nos estranys
en un món que bandeja l'amor
encimbellant un pretés "estimar",
vull escriure en el silenci
del murmuri a cau d'orella
que:
molt hem estimat
i molt estimarem encara.

dijous, 14 de novembre de 2013

Molt he estimat... Joan Fort Homenatge a Miquel Martí i Pol

Tant he estimat i tant estimo encara
El teu sofrir per cada vers perfer,
Que quan els veig escrits sobre el paper
No puc més que pronunciar gara!

Tenen tanta fermesa d’alimara
O foc que alimenta el pebeter
Que ens protegeix de tot allò que encara
Ens resta per curar o per desfer.

Por, pobresa, podridura, pànic,
Mentides repetides sense escrúpol,
Que creixen i envaeixen com el llúpol
Quan surten del barril amb to volcànic.

No podem oblidar tanta constància!
No podem malmenar tanta ardidesa!
Cada gest, cada pas ha de ser fresa
Per doblegar la duresa i la ignorància.

©Joan Fort i Olivella
Atlixco, 13 de novembre de 2013.

dimarts, 12 de novembre de 2013

Tot és u


 Gustav Klimt



Molt he estimat i molt estime encara
a tu i a tu i molt a tu també
les nits i els dies sols per un raig de lluna
beure en els ulls un raig de llum de mel
o llum de fosca o rutilant del verd.
Estime el blau de les mans que m'escalfen
la mar, el cel, estels a la muntanya
i l'arbre aquest carregat de paraules.
Vaig fent camí, amb brots de flors i amors
l'estima dolça i l'estima que dol.
I albire ara, que ja és el tercer dia
que tot és u, el cant, el plor, l'amor.




VELLS AMANTS

Molt he estimat
i molt estimo encara. (MMP)

L'amor clandestí i etern
es treu la màscara,
els anys els ha envellit,
però no la seva mirada
brillant de vells amants.

dilluns, 11 de novembre de 2013

Aprendre a estimar

 Molt he estimat i molt estimo encara.  (MMP)

Molt he estimat i encara estimo... encara
enllà i aquí a voltes sense solta i altres amb volta
la vida quatre dies i cinc nits mal comptats i poc contades
estimar si i aprendre a estimar bé
No em reca dir que molt he estimat i encara
estimo l'estimar i que m'estimin com estimo
camí planer i costerut alhora estimar bé sense ofegar
estimar deixant ser i sent, no dos en un sinó un en dos
Massa cançons fomentant estimars que no ho són
massa cançons d'amor malalt, estimar lliures
estimar lliurement deixant ser i sent ....
aprendre a estimar estimar bé.

Amb l'amor

                                           Molt he estimat i molt estimo encara.  (MMP)


Amb l'amor més vital que no caduca  mai
i s'eixampla mica  en mica, espai i temps  enllà
amb colors  de llibertat  i  gust  de sal.
Amb  olor de núvols  i tacte  d'infinit.
Amb  tu,  Miquel,  jo també  proclamo 
tot aquest  amor  i el legitimo.
Compartim tots els silencis  i tots  els mots.
I sé per sempre que més  enllà  
de la pell a la pell, l'amor  perdura,
com aquelles  fulles de tardor  que no volen caure.



Avui fa 10 anys de la mort de Miquel Martí i Pol


Molt he estimat i molt estimo encara.
Ho dic content i fins un poc sorprès
de tant d’amor que tot ho clarifica.

Molt he estimat i estimaré molt més
sense cap llei de mirament ni traves
que m’escatimin el fondo plaer
que molta gent dirà incomprensible.

Ho dic content: molt he estimat i molt
he d’estimar. Vull que tothom ho sàpiga.

Des de l’altura clara d’aquest cos
que em fa de tornaveu o de resposta
quan el desig reclama plenituds,
des de la intensitat d’una mirada
o bé des de l’escuma d’un sol bes
proclamo el meu amor: el legitimo.
.............................................................MMP


PD:  aquesta  setmana canviem de poeta, ja que avui  és  el 10è aniversari de la seva  mort. Després  tornarem a Espriu  fins que s'acabi el seu any.

diumenge, 10 de novembre de 2013

ON...

ON...

Jo sóc d'una petita terra
sense rius de debò, sovint assedegada per la pluja...
On els balcons llueixen estelades
i és fàcil conjugar el verb estimar.
On viu gent de cor alegre
divertida i assenyada.
On la lluna somriu sempre
i es canta mentre es treballa.
On els ocells quan refilen,
estan recitant poesies.

M. Roser Algué Vendrells

dissabte, 9 de novembre de 2013

No em cal aigua caiguda del cel

Jo sóc d’una petita terra
sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,
però no em cal aigua caiguda del cel
ni terra a terra sota els meus peus
m'endinso endins la meva ment
i imagino mars, oceans i rius dibuixats
que no em cal més que imaginar
per saber qui sóc i  de quin món   
ara mateix quadribarrat 
anhelant la llibertat. 

divendres, 8 de novembre de 2013

EL CISELL DE L'OLIVERA

Jo sóc d’una petita terra
sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,
amarada de pols fins a la cella,
estrebada pel cisell de l'olivera.
 
Des del cel, casa meva no es distingeix. Les teules uniformes, terroses, la fan pertànyer al territori sec i gairebé estèril de l'Urgell, que abans fou i en essència és Segarra. Des de fora, sóc dona com altres. Un cap més o menys ben pentinat, uns ulls curiosos rere unes ulleres vermelles, uns pits força macos, uns malucs grans, una talla de peu estàndard. Em perdo sempre que vaig sola pel món : és el preu que pago per no tenir GPS ni acompanyant als recitals/encontres de blocaires. Trec inspiració de les pedres xutades dels camins polsegosos. Alimento fills amb devoció centrípeta. Envejo els ametllers, que no clamen al cel per la pluja que cau en altres llocs. I faig festa de les móres que descobreixo mentre passejo. Perquè potser els arbusts són més importants que els arbres, aquí on em van plantar. Els arbres marquen fites, cruïlles, rotondes per les quals no es perden ni les sargantanes. Aquí, a la terra de l'ametlla i el raïm, resseguir els camins entre pobles de pedra és el camí més fàcil entre 2 punts mai equidistants. M'hauria de creure més important del que sóc. O no.

Essència

Jo sóc d’una petita terra
sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,
on les coses guarden la seva essència
com tancades en píndoles invisibles,
on les coses van passant, dia a dia,
amb l'autenticitat de no ser previsibles.
Jo sóc d’una petita terra
on el pa és pa i el vi és vi,
d'on es cullen bledes per a sopar
 i tomàquets per amanir,
on les portes són sempre obertes
i el veí és un amic.
Jo sóc d’una petita terra
en la que la involució ens ha fet grans,
en la que els avenços no ens han fet mal  
 en la que res encara ha espatllat res, 
en la que el premi és només viure el present.

dijous, 7 de novembre de 2013

Jo sóc d'una petita terra

Jo sóc d’una petita terra
sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,

Una terra on creix  el lli
només amb  quatre  gotes.
On els  rierols semblen
fets  amb  paper  de plata.
Hi  ha un mosaic de  terra  de tots colors:
a cops, coberta  de verd,
altres, despullada  i vermella
l'estiu, enrossida  de  sol,
a  dies, ocre  de la sequera.
Però  sempre,  sempre  hi creix
el lli,  els pixallits  i les  roselles.

dimarts, 5 de novembre de 2013

Amb passes petites


Jo sóc d’una petita terra
sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,
on tot sembla fràgil.

Que no sempre respecten.

Una terra aspre, salobre, verda.
Alguns cops esquerpa.
D'altres dolça, sorruda, riallera.

Una terra per viure-la
amb passes petites,
deixant-se encisar pels seus colors.


dilluns, 4 de novembre de 2013

ENDAVANT

"Jo sóc d'una petita terra
sense rius de debò,
sovint assedegada de pluja",
Aquest petit país meravellós
ple de mirades de llum,
encoratja energia i ganes de viure.
Aquest petit país batega
carregat amb la motxilla del passat,
per omplir el present de nous records.
Aquest petit país segueix
caminant endavant sense parar,
naixent-hi noves flors dia rere dia.
 

M’HA DEMANAT QUE PARLI DE LA MEVA EUROPA

M’HA DEMANAT QUE PARLI DE LA MEVA EUROPA

Jo sóc d’una petita terra
sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,
pobra d’arbres, gairebé privada de boscos,
escassa de planures, excessiva de muntanyes,
estesa per llevant al llarg de la vella mar
que atansa el difícil i sangonós diàleg
de tres continents.
Unes palmeres que amb els ulls closos
miro sempre immòbils sota l’oreig
tanquen el meu país pel migjorn.
Pel nord, unes maresmes. I a posta de sol
hi ha unes altres terres que anuncien el desert,
les nobles, agostades, espirituals terres germanes
que jo estimo tant.
Alts cims trenquen la meva pàtria en dos Estats,
però una mateixa llengua és encara
parlada a banda i banda,
i en unes clares illes endinsades en el mar antic,
i en una contrada també insular, més llunyana,
que avui pertany a un tercer poder.
Que diversa la meva petita terra
i com ha hagut de sofrir, durant segles i mil·lenaris,
la violència de diversos pobles,
les aspres guerres civils enceses dintre el seus límits
i més enllà del palmerar i els aiguamolls,
de la seca altiplanura i de les ones!
Perquè prou sap el nostre llarg dolor
que qualsevol guerra desvetllada entre els homes,
la més estranya o grandiosa lluita
que s’abrandi entre els homes,
és tan sols una guerra civil
i ens porta a tots patiment i tristesa,
la destrucció i la mort.
Per això ara és tan profunda la nostra esperança
-en el meu somni, ja contemplada realitat-
d’integrar-nos, en un temps que sentim proper,
salvades la nostra llengua i la nostra història,
en una unitat superior que duu el nom,
obert, bellíssim, d’aquella filla d’Agenor
que un savi esguard veia prodigiosament passar
de la costa fenícia a les platges de Creta.
Quan arribi el dia, haurem fet el primer
i inesborrable pas vers la suprema
unió i igualtat entre tots els homes.
I potser aleshores ens serà permès de començar,
sense classes socials, ni odis religiosos,
ni diferències cruels i injustes pel color de la pell,
la nostra peregrinació a través de l’espai,
cap a la pensada llum,
i de seguir sense temença les misterioses
vies interiors de Déu, del no-res,
els infinits i lliures i alhora
necessaris camins veritables de la bondat.

Que no sigui decebuda la nostra esperança,
que no sigui escarnida la nostra confiança:
així molt humilment ho demanen.

..............................................................................Salvador Espriu

divendres, 1 de novembre de 2013

Obaga



Cansada de tants versos que no fan companyia
-els admirables versos de savis excel•lents-,
abrigada en hores nocturnals,
camino sobre l’entramat rectilini,
en què tremola la cendra de poemes d’oli
espargida en el mar mediocre de l’adulació.
Enllà la llunyania, 
el llorer es panseix entre estels hostils
i esclata en minúscules espurnes,
tot rebent el negre que entreteixeix el paisatge.
Em moc entre distintes emocions, 
tot preguntant-me si hi ha lluna allà dalt,
Si se n’ha amagat per sempre més,
Si alguna vegada hi tornarà.



llassada de viure ...així

Cansada de tants versos que no fan companyia

-els admirables versos de savis excel·lents-

m’estintolo a la tauleta
recolzo el cap al coixí i serro les dents.

Tant temps, tantes lluites, tantes paraules
llegides, dites, viscuts amb afany
de cercar un nou temps refiat als ideals
que són ara només melangia

Allò que fou un somni o un possible
ja no serà, només la remor del mot
que ens feia creure en una mena d’encanteri
que s’han cruidat bé prou d’ensorrar al clot.

Avui m’adono, amb un somriure amarg,
que l’única i veritable companyia
me la dónes tú, amic o amiga

pendent de fer-me dolços els presents.

Google analytics

Llicència Creative Commons