FEINA DE JOVE

 

 

 

 

En fer-se clar,

cerco el camí amb ganes de recorre’l.

Talment un joc,

la vida se’m presenta entremaliada.

Contes llegits,

no  hi ha prínceps valents , ni queden fades.

Però busco ben endins,

el so dels picarols que de petit penjava,

d’un fil,

al coll dels somnis  que segur queden encara.

Potser inexpert,

avanço a les palpentes per encertir el trajecte.

Cercar i trobar,

l'espurna que m'encengui cada dia.

Si puc ser llum,

sabré trobar la llum a aquesta vida.

I fer dels anys que venen,

el vers preciós, l’estrofa i el poema.

Jove

JOVE

En ple migdia, exultant, camino

creient que ja ho havia trobat  tot.

La  inquietud  feta  mots i el goig 

compartit.  Estols d'ocells  sobrevolen

creences.  Somnis,  heu fet  el ple.

Toco l'essència del núvol i no la trobo.

No tornaria mai a casa. I aquesta pedra

que  duc, jo no voldria perdre-la.

FEINA DE JOVE CLANDESTÍ

Em desperta la llum del dia,
camino,
cercant algú que em reconegui.
Rebo mirades anònimes i
desesperançades
d'un present cru i fosc.
Els budells famèlics em criden
a alimentar-me, per no
defallir.
Busco a les clavegueres un refugi i m'hi
adormo.
És hora de tornar a començar.
Jove,
duc al cor la força del
poema.

Feina d'infant és bella

En fer-se de dia,
passejo trobant allò
que serà memòria involuntària
amb els anys.
Travo paraules
amb l'expectativa,
em menjo els gats
amb la mirada.
M'anticipo a la vida.
No necessito recolzaments,
és hora de volar.
Infant, duc a la mà
el vel de felicitat
del poema agafat.

Feina de vell de Joan Vinyoli

FEINA DE VELL

En fer-se fosc, foraviler, passejo,

cercant allò que mai no trobaré.

Travo paraules amb dolor i records

de goigs viscuts. Famèlics gats acuden

a devorar-me. Somnis, heu fugit.

Palpo la roca i l'arbre i m'hi recolzo.

És hora ja de tornar a casa. Vell,

duc a la mà la pedra del poema.

Us  proposo de parafrasejar  el poema,  posant-lo  a l'inrevés...  o sigui fer  un poema que es digui  FEINA D'INFANT  O BÉ FEINA DE  JOVE

Allò que fou

Quan feia, rica d'infància, a clar de nit,

llacs d’aigua on es banyaven els estels,

abans que s’apaguessin,

la terra feia equilibris sobre el filferro

i no sentia el vertigen

de les hores que queien

en la vellesa.

Vivia la llum sense misteris,

allunyada d’abismes de silenci,

del lladruc del gos atemorit,

aixoplugada en la música de l’alba

i en els somnis que brotaven

de les branques de l’arbre de la vida,

plenes de fruits i de llavors..

Llacunes de silenci

Mot rera mot omplo llacunes de silenci.

On l’oblit posa tenebres, amb mans de cec,

tremolejant, esgarrapo la foscor

perquè la llum penetri.

Poso poemes tous, de molsa, amorosint

les arenes d’aquest camí feixuc

que,  tot  creuant el desert,

em mena a la vellesa.

I miro enrere, amb ulls clars d’infant,

on, en les humides nits, clares de lluna,

el meu únic paisatge veritable

era un pessebre.

Ara que intento

Ara que intento fer,
vella i trista, desconhortada,
el poema feixuc de mots, em sento
amb les mans àgils i el cor pesant.

I jo qui sóc? sóc una mà o les dues...
que volen cap a la trobada dels mots...
O aquest cor que ensopega
caminant per  les trinxeres de la pena.

Jo no sóc res,
més que un cor perdut que abans bategava.
Ja s'ha aturat.... Del temps de vetlla
queda l'esguard, però no mira.

RES

Quan feia, rica d’infància, a clar de nit,

volar la imaginació i somiava,

mars blaus i encalmats per al trajecte,

camins plaents per fer en companyia,

terres acollidores per descobrir;

no sentia llavors, anys han passat,

aquesta foscor, en la pobresa del meu present.

M’engoleixen onades en l’anar i venir d’un mar furiós,

aigua tèrbola de profunditats remogudes,

empasso glops amargs en l’intent d’emergir,

respiro aire que ja no m’oxigena.

Emprenc el tram feixuc  amb pas solitari,

d’un camí on tot és conegut i repetit. I cansa.

I miro enlaire, cau damunt meu la nit.

No queda res d’allò que somiava.

CLAU DE SOL

Ara que intento vell i pobre,
fer,
que no pari la música,
obro portes i finestres,
escampant el so silenciat
d'un present amenaçat i trist;
no ens callaran! nota rera nota,
el cant dels infants es sentirà arreu
i enfortirà el nostre anhel de llibertat.

Poso llacunes de silenci que sona

Poso llacunes de silenci trist,

mot rera mot, i miro la tenebra.

De trist silenci poso llacunes

sota llucanes de llum al caire

del mot de la teulada ...

Miro la tenebra i m'apareix 

olor de la sàlvia, l'ormí flairós

i l'aroma m'embolcalla

 el present

Mot rera mot i sota cels d'infant

no oblido cap record i em venen 

aquells tous

 de molsa premsada

aquells pessebres d'abans , el suro

surant dins el somni, 

pessigolles  que fan riure 

el trist , mudant-lo a trast 

que sona.

Mot rera mot

MOT RERA MOT

Quan feia, ric d'infància, a clar de nit,

mentre la gent dormia ja, el pessebre,

amb palpadores mans de cec, absort,

posava tous de molsa humida als junts

dels suros nets i veia clar paisatge.

Ara que intento, vell i pobre, fer,

desconhortat, nit closa ja, el poema,

bròfec, nuós, amb mans tremolejants,

poso llacunes de silenci trist,

mot rera mot, i miro la tenebra.


Podeu triar el vers o fragment que us agradi més per a fer el vostre poema. 

LA ROSELLA

És la rosella reina i senyora   
dels camps de blat;

enrojolada com camperola 
aixeca atenta el seu negre cap 
per mirar alegre el mar d’onades, 

verdes o grogues que el vent bressola,  
del seu reialme.

No sent enveja d'altres veïnes, 
ni de companyes de la ciutat,

tampoc d’aquelles que ara 
embelleixen les jardineres

de cases riques i senyorials
- les  roses roges,  gardènies

blanques, grogues mimoses, 
lliris morats-  que presumeixen

de ses fragàncies i dels seus pètals
avellutats

Mes si un dia del camp l’arranquen 
per a posar-la en un pitxer

ella  enseguida es marciria  
i d'enyorança fulles i pètals

es llanguirien  en un  moment…

El jardí s’ha adormit sota la humida

vànova desfilada de la pluja

i ara deu somniar hores llunyanes

com les que jo revisc en contemplar-lo.

Ja no hi creix el lilà que perfumava

amb pinyes lila-tendre els meus capvespres

en què veia futurs irrealitzables…

aquells dies en què no sospitava

com arriba el dolor, tan de puntetes

que no ens sabem salvar de la punyida.

El xiprer ha crescut i s’ageganta

fosc i massís i aspre com la pena

sobre el cel gràvid de fina gotellada.

…Sempre plourà, a cada primavera,

i amarades, les flors, tot colltorçant-se

es vinclaran suaument sobre terra

on jo seré, vençuda i forastera,

tan lluny del meu jardí per sempre més…

Joana Raspall

ARTICLE D'AMOR

ARTICLE D'AMOR

Et dono una carxofa.
Guarda-la bé,
tot el que jo sóc és dins seu.
Les gràcils espines
de les fulles curtes poden
gravar-te la por a la memòria :
els dits que prenen brins de sospirs
en jardins privats
poden causar-ne, si hi són descoberts.


Tot i així, aquests articles naturals 
no fan cap olor. Reptaré dins teu,
sense ser percebuda, per quedar-m'hi,
no sabràs pas que hi sóc.
Un eixam de mi mateixa es reuneix
de nit
per enderrocar els teus ulls cecs.
Una part de mi és el meu tot,
significant i curosament escollida,
propera a la perfecció.

Pots sentir com me'n vaig,
m'arrugo o ploro o et menyspreo,
cadascun dels meus membres és cabdal
per a la vàlua de la meva essència.
No ho dubtis,
l'herència que m'ha sigut donada
perdrà el seu matís primitiu.

Si em marceixo, tu en seràs el culpable.
Ara que et menges el meu cor,
deixo de ser una flor.

La meva amargor és tan clara.


Traduït de l'anglès per Montserrat Aloy Roca, d'un poema seu en anglès titulat "A Love Item".

ESPERANÇA

La flor de neu
vesteix l'hivern
d'escalfor acollidora.
Dalt dels cims
combat el fred intens
s'enforteix i persisteix.

Jardí perdut

Passejo, vagarejant l'ànima pels  jardins més  bonics.

M'espero, com si el temps no comptés i no hi hagués cap pressa.

Tanquen els jardins a l'horabaixa i em diu el cor que no hi tornaré més.

M'enduc cada branca en el record,

cada  fulla dibuixada a la pell,

i cada flor em perfuma els cabells.

Rere la porta, queda tota la bellesa.

La il·lusió d'una rosa...

La il·lusió d'una rosa...

Il·lusió d'una petita rosa

que esclata esperançada enmig del fred,

però mira al seu entorn i es troba sola

i s'adona que ha florit fora de temps.

És l'hivern i no la tendra primavera

qui l'envolta i la cobreix de gel;

més, entre tanta natura trista i morta,

és redreça, i se sent feliç i forta.

M. Roser Algué Vendrells

Història d'una flor.

La vam collir, la  flor.

Era brillant, 

de groc de llum,

de carbassa resplendent.

No era pas l'única flor

d'aquell jardí.

La vam posar en un

pitxer, ben a la vista.

Ens omplia els dies de somriures

Desenfocada i pansida de temps

servava la llum.

I encara,  tota  la vida, 

prenia el seu color,  com un fons

que aixoplugava  totes les coses.

Crit de flors

 Limeunhee

Llancem les flors a l'aire
vestim-nos tots de flors
totes les flors del món
totes, totes a l'aire
que desterren la por i la pobresa,
que colguen les olors del patiment.
Dones i homes del món no oïm el clam?
Mirem que res no és nostre
que al final del camí
arribarem tots nus
davant de la Gran Dama
sense aval ni equipatge
i sols podrem portar a les mans trèmules
les flors que hàgem collit en curta estada
car Ella guanya sempre.
Flors, flors enlaire
totes les flors enlaire
vestim-nos tots de clam.