En fer-se de dia,
passejo trobant allò
que serà memòria involuntària
amb els anys.
Travo paraules
amb l'expectativa,
em menjo els gats
amb la mirada.
M'anticipo a la vida.
No necessito recolzaments,
és hora de volar.
Infant, duc a la mà
el vel de felicitat
del poema agafat.
"És hora de volar"
ResponEliminaDesplega les ales!!
Fita
Això provo de fer, Xavier! Llavors i ara.
ResponEliminaOstres, en llarg molt bé. Fantàstica la reflexió. I la bellesa del poema. El vel a la mà....
ResponEliminaIgor,
Eliminaés força improvisat, aquest poema, que no vol dir que hagi de ser dolent!
Una molt bona paràfrasi, Helena!!
ResponEliminaEl vel de la felicitat en un poema...
Carme, el vel, la forma, la pedra, el contingut. He agafat l'expressió que feia servir Rosa Cabré a la carrera, perquè s'hi escau molt, i la faig meva, si no us sap greu.
EliminaUn poema embolicat amb un vel...Com s'emboliquen les coses delicades...
ResponEliminaGràcies, M. Roser, en general prefereixo els vels i no pas les pedres.
EliminaUn plantejament molt valent, jo penso que garantia d'èxit.
ResponEliminaMolt aconseguit el poema
És autobiogràfic, Mònica!
Elimina