Em desperta la llum del dia,
camino,
cercant algú que em reconegui.
Rebo mirades anònimes i
desesperançades
d'un present cru i fosc.
Els budells famèlics em criden
a alimentar-me, per no
defallir.
Busco a les clavegueres un refugi i m'hi
adormo.
És hora de tornar a començar.
Jove,
duc al cor la força del
poema.
A la clandestinitat a vegades es fan feines monumentals.
ResponEliminaFita
Sí, pot ser una mot bona feina, Montse!!!
ResponEliminaBona cosa per dur al cor!
ResponEliminaQue bonic portar al cor la força d'un poema, els seus batecs seran més harmònics...
ResponEliminaLlegint el teu poema, a cada vers no sabia si patir per tu o alegrar-me'n.Però si dus la força del poema al cor segur que estaràs bé.
ResponElimina