Sobren abrics
manquen llençols
i no hi ha temps.
Endreçat el desig
com peces de puzzle,
ja no el direm.
El doll de la veritat,
que abans fluïa,
no el sé trobar
Em queda el silenci,
i sé que a tu t'agrada.
dilluns, 22 d’octubre del 2012
Ombres
I en un no res
I en un no res,
despenjarem abrics.
Suspesa d'un fil la bonança,
el llençol reclamarà la companyia
que li faci de coixí
en les nits llargues.
Els dies abreugen la llum
i la tarda ja fa ombres.
seguint, l'Elfreelang
despenjarem abrics.
Suspesa d'un fil la bonança,
el llençol reclamarà la companyia
que li faci de coixí
en les nits llargues.
Els dies abreugen la llum
i la tarda ja fa ombres.
seguint, l'Elfreelang
Aplego vànoves
Aplego les vànoves i les plego
en la primavera d'hivern humida
de pluja que cau damunt els somnis.
Damunt del coixí el cap reposo
l'anima adormida dorm no somia
desig suspès d'una teranyina .
De l'armari de tardor atardo
retardo i miro, la foscor del rellotge
prompte ens canviarà la llum....
tindrem més nits ...més curt el dia.
en la primavera d'hivern humida
de pluja que cau damunt els somnis.
Damunt del coixí el cap reposo
l'anima adormida dorm no somia
desig suspès d'una teranyina .
De l'armari de tardor atardo
retardo i miro, la foscor del rellotge
prompte ens canviarà la llum....
tindrem més nits ...més curt el dia.
Cobdícia (de deomises)
[seguint la zel]
Un coixí de mirades per vetllar-te
Cada matinada, contra tota caiguda
Excepte la temptació d'apropar-te
De nou i fer parlar la nostra pell muda.
I, per a tu, estenc la vànova del desig
Pel camí que recorres, amb la malícia
De qui et coneix les febleses, i la cobdícia
De tenir-te per a mi, sense res enmig.
Una pausa perpètua per aturar el temps
En cada ocasió que et pugui sentir propera,
Quan només tinguem el bes i la carícia.
I, per a mi, demano els plaers més extrems,
La boca saborosa que endevina la boca goluda,
Aquesta tardor que, dins teu, esdevé primavera.
Cada matinada, contra tota caiguda
Excepte la temptació d'apropar-te
De nou i fer parlar la nostra pell muda.
I, per a tu, estenc la vànova del desig
Pel camí que recorres, amb la malícia
De qui et coneix les febleses, i la cobdícia
De tenir-te per a mi, sense res enmig.
Una pausa perpètua per aturar el temps
En cada ocasió que et pugui sentir propera,
Quan només tinguem el bes i la carícia.
I, per a mi, demano els plaers més extrems,
La boca saborosa que endevina la boca goluda,
Aquesta tardor que, dins teu, esdevé primavera.
d.
coixí
Una llarga caiguda d’un cim inabastable
un coixí d’herba humida que assuaja aquest caure
enfilada altre cop als turons de les hores
bo i sabent que de nit sento el cap inestable
serradures menudes són el llast de les ànsies
i les hores s’esmunyen al rellotge de sorra
aferrada als coixins amb les dents esmolades
rosegant el delit de perviure i saber-te
proper, i somriure...
(Zel seguint les noies i Deo)
Serradures
Defenso les serradures
que m'ha deixat teu nom.
Amb elles,
conglomerats de segons.
I hores escrostonades.
Reciclo encenalls
per reconstruir de nou.
Vernís de mots
per reconèixer els orígens.
(seguint la cantireta i en deo)
que m'ha deixat teu nom.
Amb elles,
conglomerats de segons.
I hores escrostonades.
Reciclo encenalls
per reconstruir de nou.
Vernís de mots
per reconèixer els orígens.
(seguint la cantireta i en deo)
Palíndroma demència (de deomises)
[seguint la cantireta]
El teu nom em recorda el cabal d'un riu
Ample, ampli, profund, i sóc sínia, séquia,
Camp per inundar amb l'aigua d'una set
Que només s'apaga en caure en la seva llera.
El teu nom és el tornaveu que es repeteix
Constantment, i sóc la mà que troba els palíndroms
Ocults en els porus del teu cos, l'esperit
Que travessa portes fins al teu llit de pètals.
El teu nom, que m'omple la boca de besos, és
La gota que desgasta la roca i obre noves vies
Per arribar al teu ventre quiet, maternal.
I el pronuncio per ser endut per corrent, l'origen
D'aquesta demència que m'ha portat el seny,
El nord, la fruïció pel gust dels teus llavis.
Ample, ampli, profund, i sóc sínia, séquia,
Camp per inundar amb l'aigua d'una set
Que només s'apaga en caure en la seva llera.
El teu nom és el tornaveu que es repeteix
Constantment, i sóc la mà que troba els palíndroms
Ocults en els porus del teu cos, l'esperit
Que travessa portes fins al teu llit de pètals.
El teu nom, que m'omple la boca de besos, és
La gota que desgasta la roca i obre noves vies
Per arribar al teu ventre quiet, maternal.
I el pronuncio per ser endut per corrent, l'origen
D'aquesta demència que m'ha portat el seny,
El nord, la fruïció pel gust dels teus llavis.
d.
MATÈRIES DE DESIG
Els turons són difícils, oi?
Cal esbrinar com assetjar-los
per fer camí, i amb l'esforç,
coronar l'urc.
Però, com tot allò encimbellat,
un llamp o una caiguda d'ulls
els torna a la realitat...
I posen pedra als esculls.
Defenso serradures.
On vols que arribi,
si sóc tèrmit del teu cor?
No sóc veloç, mal que m'hi enfili...
Seguint la Laura T. Marcel, amb els castells com a excusa
Ribelles
es
divisa la silueta sempre encisadora
sobre
el cim, avui envoltat de boires,
altres
vegades parant el sol des de primera hora.
Ribelles,
majestuosa,
coronada
amb el castell
que
vigila des de dalt
la
plana que l'envolta respectuosa.
Quilòmetres
amunt i quilòmetres avall
van
passant els uns i els altres
prop
del turó sec i pedregós i
quedant
prendats del teu encant.
(Seguint deomises)
Etiquetes de comentaris:
Laura T. Marcel,
Octubre 2012
Quilòmetres [o Incendiària, piròmana](de deomises)
[seguint la fanal blau]
Quilòmetres recorreguts sota la pluja,
Viaranys del desig en carn viva s'esborren
Després d'un segle d'existència i els emboira
Aquesta paraula pronunciada pels teus llavis.
No hi ha res més pur que el tel als ulls quan
Em parles amb la dolcesa dels besos callats,
Quan el xàfec xopa menys que la teva pell,
Incendiària i piròmana en el més lleu frec.
Quilòmetres per dir-te amb carícies tendres
Que la vida és un instant que cal reconèixer,
La llum, el temor, el silenci, la nit protectora.
No hi ha res més clar que l'esguard ple de fam
Pels ulls que l'estimen quan el dejú obre només
Les portes a la follia, a l'ofrena sincera del cos.
Viaranys del desig en carn viva s'esborren
Després d'un segle d'existència i els emboira
Aquesta paraula pronunciada pels teus llavis.
No hi ha res més pur que el tel als ulls quan
Em parles amb la dolcesa dels besos callats,
Quan el xàfec xopa menys que la teva pell,
Incendiària i piròmana en el més lleu frec.
Quilòmetres per dir-te amb carícies tendres
Que la vida és un instant que cal reconèixer,
La llum, el temor, el silenci, la nit protectora.
No hi ha res més clar que l'esguard ple de fam
Pels ulls que l'estimen quan el dejú obre només
Les portes a la follia, a l'ofrena sincera del cos.
d.
Viatgem
Viatgem
per viaranys
amb uns horitzons,
tal vegada ennuvolats
i costeruts,
però curulls d'aigua esperançada.
Els xàfegs
deslliguen els núvols
i regalen abraçades.
La besada de la pluja,
neteja les boires.
I seguim viatjant.
seguint la Carme i ara que l'he llegit, després d'escriure, la Isabel.
Seguim viatjant per aquestes itineràncies.
per viaranys
amb uns horitzons,
tal vegada ennuvolats
i costeruts,
però curulls d'aigua esperançada.
Els xàfegs
deslliguen els núvols
i regalen abraçades.
La besada de la pluja,
neteja les boires.
I seguim viatjant.
seguint la Carme i ara que l'he llegit, després d'escriure, la Isabel.
Seguim viatjant per aquestes itineràncies.
Mirar lluny
Mirar lluny al mateix horitzó
per copsar el primer raig alhora
tot sentint la rima blanca de l'aurora,
mirar lluny al mateix horitzó
i que a cada moment la llum canviant
harmonitzi el compàs dels esguards.
Que les branques dels arbres propers
floreixin totes les primaveres,
us regalin fruites sanes cada l'estiu,
pintin d'or a la tardor ses fulles
i semblin canalobres de gel transparent a l'hivern.
Caminar plegats i mirar lluny al mateix horitzó.
Més enllà de les branques, de les flors, dels fruits,
dels colors, de l'oratge, més enllà dels dies i les nits,
més enllà, més enllà de les genuines avesades mirades...
diumenge, 21 d’octubre del 2012
Més-que-abraçades
que els braços nuats
ens diguin més que les paraules.
Que la galta a la galta
ens faci perdre la por.
Cada gest un regal
cada pas un camí.
Necessito moltes més-que-abraçades:
que vulguem mirar lluny
al mateix horitzó.
Una fotografia, regal de la Pilar
(seguint la Zel)
nuats
(imatge de la xarxa)
Més que abraçades, necessito,
-que de petiteses en tinc el cap curull-
entortilligar-me al teu coll, ferm el braç
però tendrament
nuant mà amb mà, sentint la teva galta
mentre el teu batec s’uneix al meu
en un cant mut i lànguid,
dolçament...
Allò que ja és passat, enrera queda
reomplir el meu haver a la llibreta
dels passos perduts, no en vull record
només dels guanys, que cal encetar
complicitats còsmiques
serà el ball de festa d’un nou nord
sense la fredor de les mans toves
massa buides
(seguint molts fils)
MOMENTS
Entortolligats a l'espera
de celebrar el dia especial,
no veiem les petiteses escampades
com espill de llum natural.
Per les parets del tant li fa
La vida, s'hi arrapa amb força.
Em pregunto si esllavissar tendreses
és posar tendresa als llavis?
Una poderosa heura creix
té cor, cos i també canta:
" per les parets del tant li fa,
plouen somriures , ¿no valen més
les nostres vides que les vides
etèries de les cotitzacions?
tenim riquesa, comptem
les abraçades amb escreix!
superàvit d'afecte!
dèficit de mala llet!"
i per l'espiell veig llum
d'un fanal d'espills blaus
( intent de seguir-vos Cantireta, Zel, Carme, Deo, Fanal Blau)
Em pregunto si esllavissar tendreses
és posar tendresa als llavis?
Una poderosa heura creix
té cor, cos i també canta:
" per les parets del tant li fa,
plouen somriures , ¿no valen més
les nostres vides que les vides
etèries de les cotitzacions?
tenim riquesa, comptem
les abraçades amb escreix!
superàvit d'afecte!
dèficit de mala llet!"
i per l'espiell veig llum
d'un fanal d'espills blaus
( intent de seguir-vos Cantireta, Zel, Carme, Deo, Fanal Blau)
DIU QUE TANT HI FA
De sang i vida
puja el color a segrestar-la
i ella, manyaga, diu que tant hi fa.
L'amara de roig encès
mentre els dies moren
en la certesa de la paret,
i de l'hivern, que la mata,
suaument, com amant sota la manta.
Aquesta heura té cor.
Et deixarà sospirar
fins a la propera abraçada.
Seguint la meva estimada Fanal ;)
La vida, s'hi arrapa.
Petites i efímeres alhora,
s'arrapen a la vida.
Mentre, s'entortolliguen, entre colors,
amb minúsculs tirabuixons.
Germanor tardoral.
A l'escorça,
malgrat les ombres,
espill de llum amiga.
La vida, s'hi arrapa.
(seguint la Carme, i la resta de companyonia tardoral)
dissabte, 20 d’octubre del 2012
L'espill de llum
(seguint Zel i els comentaris filosòfics de tots)
El teu respir l'aire ressuscita.
Obro comportes i deixo anar el doll.
Petiteses escampades, menystingudes...
I la germanor que les recull.
No crec en el gran valor de la vida.
Petita i efímera com tot.
Reflexionar me'n canvia la mesura.
L'espill de llum amic, ens multiplica.
El teu respir l'aire ressuscita.
Obro comportes i deixo anar el doll.
Petiteses escampades, menystingudes...
I la germanor que les recull.
No crec en el gran valor de la vida.
Petita i efímera com tot.
Reflexionar me'n canvia la mesura.
L'espill de llum amic, ens multiplica.
Renúncia (de deomises)
[seguint la zel
i en honor a la nostra amfitriona, Carme Rosanas!]
Esllavissar és renunciar a tot i quedar-se amb res?
Digues que no, amiga, companya, tendra poetessa.
És servar només allò que fa créixer, que interessa
Malgrat que el seu interès sigui il·licit, no permès.
Estimbar és recórrer al camí més planer però abjecte
Per no tastar les complicacions ni l'ajornament?
Nega't i supera el sofriment, el dolor, el turment
Del teu entorn i veuràs el puntal que et subjecta.
Habita el món que et comprèn, allunya la lluita
De l'existència i sabràs que en la soledat també
Hi ha matisos agradables per poder tirar endavant.
Viu com si la vida fos la frescor gerda d'una fruita
Acabada de collir i comença cada dia com si fos el primer;
Adona't que el cor que mostres és l'ofrena més gran.
Digues que no, amiga, companya, tendra poetessa.
És servar només allò que fa créixer, que interessa
Malgrat que el seu interès sigui il·licit, no permès.
Estimbar és recórrer al camí més planer però abjecte
Per no tastar les complicacions ni l'ajornament?
Nega't i supera el sofriment, el dolor, el turment
Del teu entorn i veuràs el puntal que et subjecta.
Habita el món que et comprèn, allunya la lluita
De l'existència i sabràs que en la soledat també
Hi ha matisos agradables per poder tirar endavant.
Viu com si la vida fos la frescor gerda d'una fruita
Acabada de collir i comença cada dia com si fos el primer;
Adona't que el cor que mostres és l'ofrena més gran.
d.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Google analytics
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons











