Tanquem

Una foto  del Barbollaire

Tanquem la porta.

Un altre cicle  s'acaba.

Els  mots volaran,  sempre  lliures,

 cap a altres  àmbits.

Aquí  hi deixarem el repòs  i la calma.

Tanquem la capsa  de les  il·lusions

que ens  han quedat  escrites.

Guardem tots moments màgics

i  les complicitats  inesperades.

Res  no es perdrà, 

de tot el que hem viscut intensament.

Moltes  gràcies  a tots  per  compartir  i  enllaçar  els vostres mots,  versos  i poemes...  i sobretot  per viure els moments.

Els velams

Els velams,
replegats a refugi del sol,
deixen els màstils tremolant
dins del blau,
com si de la melodia
d'una arpa es tractés.
Aigües, mars,
colors i barques,
sempre són plenes
de música.
Les boires de la vida es desfan,
sovint,
amb les paraules.

(seguint la Pilar, agraïnt-li a la Carme l'espai, el temps i les paraules, i a tots i totes els companys/es d'aquest itinerari poètic)

FEBRER POÈTIC

Ens has deixat la porta oberta,
hem ocupat casa teva
i hem lligat sense vergonya,
amb paraules amorosides
a cau d'orella.
Gràcies per poder gaudir
de tot aquest esclat d'emoció.

Mar de versos

(Gràcies, Carme, per somniar i compartir els teus somnis. Gràcies als que hi heu entrat a fer-los reals amb els vostres).

Les boires de la vida es desfan
i llisquen amb elles les tristeses,
en una improvisada primavera itinerant.
Mar de versos,
En què cada instant s'omple
d'un renéixer delicat i pur;
captivador pelegrí que embadaleix.
Entrellaçades veus dialogants,
pols d'estrelles de l'ocàs
on es projecten els somnis,
les rialles, l'alegria
i, per què no?, l’aflicció.

El plor, el riure, els laments.

(Seguint l'incombustible Deomises)

Aquest joc ja s'acaba,

arribem a fi de mes

i aquest febrer se'ns ha allargat

per gaudir-ne un dia més.

El plor, el riure, els laments,...

tot ho hem buidat amb les lletres,

regalant els sentiments 

que ens inspiren el poemes.

Ara tornarem al repòs,

a la reflexió serena,

a la col·lecció d'emocions

que guardarem fins la propera.

Per què Carme, 

hi haurà propera, oi?

Valgui aquest poema com a tancament 

d'aquesta nova edició,

que ens fa desempolsar,

com ja he dit abans,

els cúmuls d'emoció.

I gràcies a tots per aconseguir

que aquest projecte revisqui

cada cop que algú molt gran

convoca una nova edició.

Petons.

Laura T Marcel

Resum

Tot un mes d’escriptures

anant abordant temes

parlant de mar, de cel,

deserts i solituds;

diferents enyorances

vivències i sentiments,

totes ben expressades

fent cadena de versos,

en febrer de traspàs

que ara tot just acaba,

aquest any dos mil dotze

de crisis i sequera

vivències de poetes

han sorgit de la cendra.

Itineràncies poètiques (de deomises)

[seguint la Isabel i, per darrer cop, 'ex margine']

A Carme Rosanas

Crees, com un déu solitari,
Un món de delícies, un temps
En què l'aire és necessari,
La lluna i el sol ensems,

Un vers que és Univers de mots,
Un racó en què créixer sigui
Un lloc propi per a tots,
I que res a res no ens lligui.

Imagines un mes i un entorn,
Una munió de sentiments,
El plor, el riure, els laments.

Una nova fita per a cada jorn,
I una llar que ens acull les ànsies
De versificar entre itineràncies.


d.

Cada ratlla escrita,
el so de cada mot,
cada idea ja dita
s'incorporen al món.

Món d'escuma a l'onada,
fang dels aiguamolls,
cigonya en ple vol,
salabror a la ventada,
aigua clara d'un vell rierol...

Món poètic

(Seguint Elfreelang)

Cada ratlla escrita

porta el pes d'un nom.

I cada nom

ha fet aquí

el seu petit món poètic.

Gràcies Carme!

Taca que s'escampa

Taca que s'escampa
sota els peus i ens enrampa,
taca que s'escampa
com la veu que tendeix una trampa,
taca que s'escampa
i de cop avui ens atrapa
a les urpes vives del vers.
Taca que ens estampa
la poesia al gran univers...

Ratlles i gargots ( seguint-vos)

I som gargots de llapis damunt paper pautat?
o marges mal dibuixats de tetraedres impossibles?
No és millor dibuixar i desdibuixar i esborrar el rastre
del traç damunt el paper, solcs de tinta o grafit , guixos ...
de colors damunt les pissarres negres de dolors
Oblidem-nos...agafem la goma, difuminem els angles
llimen arestes ...tanquem cercles, arrodonim-nos
Siguem autors i protagonistes...dolors que ensenyen
dolors que són colors...amb formes definides o no...
Si som o érem gargots apressats d'algú altre
prenem el llapis, la ploma , el pinzell i tornem-nos tinta
taca que s'escampa, conjur de tiralínies....
poc a poc les ratlles seran noms i els noms mons possibles.

Aprenentatge

Penja el dolor d'invisibles arestes
finíssimes i amables
incisives
penja i lacera l'aire
la vida penja ara sobre el paper
que gargotege traçant camins de mots
respire aire o respire paraules
i em bec el temps temptejant equilibris
com un infant de nou aprenc el món.


(Seguint Rafel)

La vida en un gargot

(Seguint Montse, Carme, Fanal Blau i Anna Cinzia)

Oneja sobre serpentines de cotó

una vida on escric el meu nom.

Amb determinació l'escric,

mentre ignorant de mi,

atzarosos fils menen la meva mà,

fent d'un recte camí caòtic gargot.

El degoteig de temps l'esborra

amarat de mots de pluja i vent;

no podrà , però, oblidar el dolor

modelat en invisibles arestes.

He traçat de nou la meva vida,

ara sobre un tros de paper…

Serpentines de cotó

Serpentines de cotó

per embastar i envetar els mots.

I tornar a calçar

els poemes d'espart als peus,

mentre caminem itineraris

serens, senzills

i tendres.

(seguint la Carme i la Montse)

Rescatarem els mots

Rescatarem  els mots,
els  serens  i senzills,
els més  bells  i oblidats,
per  trenar-los  bé
amb  els  dits i amb el cor.
Com serpentines  al vent
ens emmarcaran  la festa
de tendreses  als  llavis.

PARAULES

La nostra llengua
la defensem
parlant-la dia rere dia,
rescatarem els nostres mots
com a senyal de reconeixença
arreu del món.

Aviat només ens quedarà el silenci...

*Seguint els versos "Acolliré el silenci" d'Isabel (publicats el dia 24-02-12)

Aviat, només ens quedarà el silenci
i totes les nostres converses
i tots els notres mots
seran només un cementiri
un llarg període de quaresma
esperant que algú els rescati
fugint d'un llarg hivern
esperant que quelcom esclati.

Aviat, acolliré el silenci
el traç de cada mot
el laberint desdibuixat
d'un somni qualsevol.

Aviat, entraré en una cambra
de fantasmes
on no hauré estat convidat
i sentiré que cada minut
que passa
és un minut estrany
observant els objectes
que no vàrem trencar
guardant mil poemes
en un calaix
sentint que el silenci
és un part que m'acompanya
en cada pas que faig
com una lluna negra
que no pot il·luminar
un estany daurat.

Et recordo

Et recordo,  sempre,

molt més  que un instant.

Teixint temps i memòria,

somriure i enyorança.

L'amor també és  mot

que projecta  i inventa.

RECORDA'T

Recorda't de mi un sol instant,
no importa el moment ,si tarda o matí.
L'amor no és temps ,la distancia o un lament
o paraula que s'emporti el vent.



Intentar seguir a M.Roser.

VENT

El vent xiula,

un arbre vell es vincla.

Cançó del bosc.

M. Roser ( intentant seguir la Laura i donant la benvinguda al vent de març)