Extasiats com a mussols

tot seguint la petjada de l'Helena, el Deo i l'Anton

Extasiats com a mussols
intuïm la lluna com a infants
calçats amb somnis dos números més grans
Mussols com extasiats
dibuixen inquietuds
immòbils amb una tassa de brou
a les mans ...
Paraules itinerants

A la lluna somnis

Jo vull brou
i només en tinc mitja tassa.
Em bellugo sense moure'm.
Camino amb unes sabates
dos números més grans.
Però qui ha dit que tenir la lluna
és cosa fàcil.

[seguint M. Roser Algué Vendrells]

Afrodisíaca fragància, de deomises

[intentant seguir l'Anton i la seva pregunta]


Quan deixarem de ser infants?,
Em preguntes mentre em deixo guarir
Les ferides de la vida per les mans
Teves, vellut que canvia el destí.

I tinc, per oferir-te, el vent mans
I la pluja i la mar i l'atzar i l'ahir.
La Natura sencera, la primavera d'abans,
La fragància de demà quan t'arrapis a mi.

Mentrestant, l'estiu torna a lluir
Al fons dels teus ulls, en els instants
Que m'has manllevat per construir
L'avui, la il·lusió de fer-los grans.

Vindràs i seré la fam que desitja dir
Als quatre vents que ets el meu verí.


d.

10.- AMB LA TENDRESA DELS PETONS ...de l'Anton.

14 – 7 – 11

RODA POÈTICA JULIOL 2011-07-01

10.- ¨Amb la tendresa dels petons

estels i lluna guaiten

un mar de fantasiosos somnis.

Fulletes obertes teus ulls

sospiren en jardí de flors. ¨

De vegades, l’encontre

canvia nostra perspectiva.

Callem la paraula, el crit,

per no fer xivarri

i ens sumin la bogeria

de la inconformitat.

Obrim els perpres a la llum

extasiats com mussols

contemplant el canvi de finestra.

I la rateta entra al lloc

i juga per les parets

fent corredissa... de llum.

Quan deixarem de ser infants ?

Reflectància, de deomises

[intentant seguir la M. Roser Algué Vendrells; he vist una mena de Carpe Diem, però no em digueu per quin motiu...]


Perquè el reflex de la lluna
Convisqui amb les onades,
Deixa-la a mans d'unes mirades
Fins que la platja i la duna
Recordin la fam d'un amor furtiu
Que no descuida ni una engruna
De saliva en acabar l'estiu.

Perquè la infància sigui l'inici
D'una vida satisfactòria i plena,
Gaudeix lentament de l'oxigen, alena
Cada bri de vida que duu amb desfici,
Com si demà vingués el final aspriu
Que tot ho devora, com un precipici,
I aprofita el dia (corre, canta, viu).


d.

A  CADA  LLOC...

A les fulles rosada

al cel  estels

al jardí flors

a la lluna somnis

al mar reflexes

als teus ulls rialles

a un nadó petons

als avis tendresa

a la vida il·lusions...

M: Roser Algué Vendrells

He manllevat el lloc del Fanalet

Parles d'infantesa de Jesús Mª Tibau

Seguint el post d'Isabel:


Parles d’infantesa
gatoll madur a recer del coster,
dolça engruna de setembre sucós
del meu Priorat antic,
del temps d’anar a l’avellana
i pessigar, clandestinament,
del teu regal.



...........................................Jesús Mª Tibau

TEMPS DE LA SEGA

Bells records passats,
impregnats de pols de blat.
Pes de suor d'anys.

9.- MENUTS ÉREM... DEL ANTON

13 – 7 – 11

RODA POÈTICA JULIOL 2011-07-01

9 .- Menuts érem

com globets apinyats

A colles i a crits

esbombolàvem

la pols del terra

amb els peus

i els ocells eren

nostres germans de crit.

Bellugadissa dolça.

Innocent com gotim d’aigua...

Perdurable com pell de raïm

que espera tisora

per anar pisada al trull

a convertir-se – quants grans !! –

en vinassa, nèctar potent...

Espinyolament

del dia de demà

Parles d'infantesa

Parles d'infantesa,

d'estiu a ran de terra,

de la vida intensa

entre flaires, flors i fang.

Parles de fruita

de casolana collita,

de verds, de sol i d'esclat.

D'un perfum de nit i tarongina,

dels ametllers vora el barranc.

De salts, de berenars a l'ombra,

de taronges madures,

de mandarines sucoses

i dolces com el sucre fosc del flam.

Sonen les paraules

a eines per llaurar el camp.

La meva terra

Cabassos de verdolagues

raïms pansits

prunes seques

camps de tarongers.

Sacs de garrofes

ametlles pelades

olives trencades

fruita del temps.

Genolls pelats

morros empastifats

mans emmascarades

esquenes doblegades.

Navelines, navelates

solustianes, marisols

mandarines, clementines

els fruits de les seves flors.

Vànova, de deomises

[intentant seguir la Isabel i novesflors]

M'acosto i flairo,
Flor de la tarongina,
Amb avidesa
Els teus pètals de marbre,
Deliciosa vànova

On albergar els meus somnis
I els llavis per besar-te.


d.

Bec el teu nom de tarongina

Bec el teu nom de tarongina
mentre m'enfile atzar amunt
a la recerca de l'instant.
Dic la vesprada i em retorna
sons silenciosos, pensaments.
Llavors pense la veu pausada,
llunyana com un ressò antic
que mai no es perd en l'horitzó.
I l'horitzó és la paraula
cóncava com un atuell
on cauen els esguards escàpols,
i allà dins, com un bell miracle
llisquen pels vessants fins al tàlveg.
Puc tocar la frescor de l'aigua.
Mirades que esdevenen riu.

(seguint Barbollaire i Isabel)

Abans que acabi el dia

(Seguint deomises i Barbollaire i Carme, i més...)

M'embriagaré abans que acabi el dia

fins que les tremolines em trabuquin

les trombes de tristeses tremebundes,

fins que tres cents repics em treguin

d'una tundra que ha atrapat mon tendre cor...

I el fred matiner em trobarà al més ombrívol tàlveg,

trasbalsada, entre les trompetes triomfals de l'endemà

i l'aroma de tarongina que traspua el mot del teu nom.

Llàcoves tèbies, de deomises

[manllevant mots d'en Barbollaire per seguir-lo, o intentar-ho almenys]


Transhumo entre les llàcoves tèbies del teu nom,
Amb què m'omplo la boca per recordar-te un cop més,
Avui que la sal em manca i la tarda és una broma
Que no escampa.

He diluït els licors dels teus pits en la memòria
I m'embriagaré abans que acabi el dia, assedegat
D'amor perpetu, de besos perennes, fins a l'eternitat
D'un segon perfecte.

Mar de terral, pentina'm l'ànima i conquereix-la
Novament com si d'una pàtria òrfena es tractés,
Nounat que cerca dida.

Terra marina, sembro les ganes d'embolcallar-te
En l'ímpetu d'una abraçada al fons dels teus ulls,
Sense temps per a la sega.


d.

Tàlveg

(trenco per un cop la meva norma d'una aportació per dia... 
Però ha canviat el so, i és temptador.

Us demano disculpes. Procuraré que no torni a passar)

Transhumant del teu tàlveg

trobo talaia

a la tendresa del teu pit.

Tenaç tafur del tast tebi.

Tenderols de tarongina

(Segueixo  amb el joc,  però  canvio  de so)

Quieta  torna  la tarda, sense  temences.
Transcorre tranquil·la, mentre  tenaçment
tesem tenderols de tendreses intactes.

Transcrivim  textures  secretes
en tot de taquigrafies  inventades.
Sota  el taronger un tassó d'aigua fresca.

LLOPIS, LLOPIS

Llopis, Llopis,
Els ulls del llac és lleuger de llegir
o et fan pampallugues les lluernes
que collen la llum d'una lluna llaminera
de lletres i llepolies?
Com a llorer,
lletres lluint als llibres.

Palatalitzant-me amb tots.

Llambreig

(seguint a tots els al.literadors)

Llambreig de lluna,

llàntia llampant,

il·luminant les llàcoves

què, com llamins,

lliure i dolça,

em lliures.

Latència (o Laurèola legítima), de deomises

[intentant reviscolar, novament, les al·literacions de la fanalet, sense arribar als nivells de l'Elfri!]


La latència de la laurèola dels teus llavis
Em malmet la ment i em manté en imminent tensió,
Àngel gèlid que em malgirbes amb giragonses en jeure.

Caic i corro i tinc cura de cada cabòria que m'ataca
Com fràgil falena flagrant de fragàncies febrils amb èmfasis
Caducs que cullo en aquesta cridòria d'escàndol que em cansa.

Demà dormiré en denes d'ivori, perquè em devori el legítim rosari
D'una ànsia
Dubitativa
L'esperit:

Sabré llavors
Que el sabre
De nou burxa
Les freixures.


d.