Poblet petit tenia de tot..Carrer llarg. Plaça esplendideta pel que era el poble També església, campanar amb campanes i rellotge...
També tenia una nissaga Els Llorenç portaven generacions amb aquest nom, que era de fama pel poblat i rodalies.
En els diferents escalons de la família s’havia donat el cas de la mort de l'hereu de manera accidentada.
Una coça d’un ruc havia deixat pel camí i en el camí a un avantpassat. Altre, d’un dispar d’escopeta en dia de cacera al rastre amb la neu a mitja cama... Un pilar d’un pati vell havia enganxat a altre quan volia collir un eixam d’abelles...
L’últim, el pare del Llorencet, redolà per les escales amb tant mala fortuna que s’esbadocà el cap i allí quedà... En el seu temps s’havia casat amb noia fembrileta que no volia ningú.
Ell amb l’estigma que duia la família poc podia triar i un dia va llençar el topí a l’aire i no va pensar en res més que en poder enterrar la crossa de la seva engonal en un marge de carn mòbil, tenir descendència i veure si el malefici que arrastraven s’aturava.
El Llorencet seguint ruta empresa en la nissaga enterrà al pare ...i la mare.
Aleshores, baix els consells d’un venedor de cantis, pitxells, cossis i gibrells introduí un ritual nou en seva vida.
Matins i vespres al rentar-se mans i cara – cosa desusada en el terme-, en el mirall de l’aigua veia els personatges que es creuarien en sa vida i descobriria quins amb bona fe s’apropaven i de quins se’n devia apartar si no volia seguir els passos del predecessors
Ningú sabia aquest detall...
La lacra de les morts eren prou per que cap noia se’l mirés...
El gibrell l’aconsellà que de pagès res... Xofer... Si, d’autocars.
Ara als vint-i-cinc anys tenia un cotxe de línea a seves mans....
El seu passat, deia el gibrell que així s’esborraria, trencaria l’encís i al poc temps seria lliure
de les maltempsades i faria vida com tothom.
S’havia fet l’amo del lloc i tothom, l’anomenava Llorenç.
- Que podem pujar...?
- Que ens donaràs els paquets...?
- No arrenquis encara que en falten dos... Sempre tenen prou temps.
Deixondit, eixorivit és sentia i lliurat de la lacra familiar... Quin gran conseller tenia en el gibrell...
Al arribar a casa, sol, li faltava una parella, però el GIBRELL era el gran amic.
Tren Groc
