Paraules de transparència
irisada.
Falsa fragilitat efímera
que enforteix i allibera
els dins.
La màgia del ser:
com els somriures.
Com les esperances.
Com les abraçades
fetes més enllà del gest.
Dolç brunzir que ens acotxa.
La remor del bes
en el mot dibuixat.
Oi que es poden fer abraçades amb les paraules... més enllà del gest. Són abraçades màgiques...
ResponEliminaT'he seguit ;-)
ResponEliminaJo... és que estic bocabada....he deixat la cafetera a punt i m'he oblidat del món llegint-te :)
ResponEliminaUna abraçada dolça amic!
abracadabra, poeta!
ResponEliminaNo podies acabar la roda sense dir-ho : LA REMOR DEL BES...la oïda intuint.... el silenci d'un mot... el dibuix en l'esclat...
ResponEliminaLa ma no gosa ni moure el dit
és un mirall de l'espai.
Trenca la remor, oh, bes... digues que ets tu...
Qui dels dos no ho sap ?
...... Que et concediran matricula d'honor, per que és de mèrit.Anton.
Barbollaire, un poema que emociona... Els teus mots, poeta, els dibuixes molt bé i la remor que fan fa de bon escoltar un cop i un altre.
ResponEliminaPer mi ja ho saps, ets com el geni dels blocs i m'has deixat enamorat d'aquest vers o escrit, poesia que a la fi són paraules encantadores.
ResponEliminaEstimat poeta, com trenes els mots de manera que semblin dolces cançons... Tens un dó, i jo contenta de poder gaudirne. Petonets.
ResponEliminabuuufffff!!!
ResponEliminai jo que us puc contestar ara...
Assumpta, Joana, Fanal, Anton, Carme, Cesc, Anna.
Voldria trobar-vos un mot, un color, una cançó.
Poder fer-vos sentir el so de la carícia que no existeix però que ens recorre.
Voldria abraçar-vos
amb la dolcesa que regaleu.
I dibuixar-vos un somriure
fet amb les aromes
de les vostres tendreses.
Moltíssimes gràcies per les vostres paraules.
Una abraçada sense fi