I dius...de Fanal Blau

I dius que tremola
d'alegria?
...
De gaudi, també.

somni fosc (zel)

un cel reflexat en un blau quasi mort,
mentre guspires de llum llunyana
anuncien que més enllà hi ha qui viu una altra vida
però tu ets als aiguamolls dels arrossars
arrossegant els peus xops i els ulls perduts,
sabent que només vius als somnis d’aquell que t’espera...
desig de despertar a l’albada,
obrir els ulls i respirar glops d’aire fresc
i que aquell somni sigui la teva nova vida

EL DESIG de l'Anton

El desig presumit avança,.
la mirada obre l’assut
i l’instint no calla
i allotja el préssec
amb els dits.

La carícia és la joia a boca,
el contacte refrega el goig.
I el neguit omple la casa
i tot rememora l’exaltació
del dolç instant.

El joiell es posseïble...!!!
Fullam d’ornaments apartats
el suprem moment s’atrapa.
La ment al límit
té en sí el seu instant
i el cos tremola d’alegria
amb el desig aposentat.
...........................

Es pot somniar en el somni
fent veritat el que és irreal?

Fruites per barbollaire

Fruites del paradís
que suaument ens esclaten
als sentits.

Bevem el seu suc
i el deixem regalimar,
com la dolcesa d’un capvespre
d’estiu vora el mar,
tot el llarg d’una tarda
convertida en cos.

Encetem l'alba, de Noves Flors

La por ha marxat, amor

encetem l'alba

enramem d'heura les passes del retorn

Els nostres mots gentils, enredrats

amarats de la humitat boscana

engendraran frondoses

fruites de paradís

per a tots dos.

La por ha marxat d'en Cesc

Terra humida, somnis foscos esborrats,

valdre o valdre era la qüestió, qüestió d'honor, sacrifici i serenitat.

Quan les pors queden dins el pou inundat de dubtes arrossegats,

s'esgatimen les gotes de la pluja, ronden les boires i els trons deixen anar l'últim so.

Somriure compartit, gespa brillant a trenc d'alba, la por ha marxat...

Paraula amiga, per Anton

Ja no és l'aixeta oberta,
és el rieral que anega
els conreus oblidats.
Temps perduts que no tornen,
temps perduts segrestats,
temps perduts que fan mella
per oblidar.
La por em perseguia,
la por em deia tu no vals,
i la paraula amiga
que en el fons tenia
possà la barrera...
Barrà el pas.
Ara gaudeixo
per que he oblidat
el malson que tenia
ja no tonarà.

Oblit necessari, per Assumpta

L’oblit s’ha fet necessari i el cap demana raons.
Què n’he fet del temps perdut que creia que controlava?
On ha anat cada minut que no tinc a les butxaques?
Hores fetes a bocins,
instants desapareguts.
Aigua que llisca entre els dits...
Rellotge de sorra trencat...

I enmig de tot hi ha una veu que tinc guardada fa anys.
Enmig? A principi?
No és l’origen dels paranys... barreja, confusió, malson
Causa?

Veu amiga del record, acabo de veure clar,
Que sóc jo qui té l’error... ara ja puc oblidar!!

Preguntes del Josepmanel

Quin xiquet em va omplir les mans
amb la difícil grafia del destí?

Algú pot veure els desitjos
que em pugen per l’esquena?

Què falla en la memòria de la sang
quan es vessa més enllà dels seus camins?

Qui guarda els records de la infantesa?
On paren amuntegats?

Quant de dolor hi ha
en una queixa reprimida?

On va la vida
quan jo li done l'esquena?

No és una crueltat inútil
que la veu de la guitarra
siga a la punta dels meus dits?

On és l'equilibri entre el breu amor
i el llarg i innecessari oblit?

Res més no queda. De l'Anna

Existència que tant sols te sentit,

si tu ets en cada espurna de somni,

en cada esquitx d’onada,

en tot l’esplendor d’aquesta lluna

que em deixa sense ale.

Somio els teus ulls i els teus llavis,

escolto els teus infinits silencis,

la teva pell, en la meva pell

es fonen en un meandre

que flueix sense trobar-se.

Ben endins sento que el foc

del desig i l’enyorança,

m’estreny l’ànima fins al límit.

La lluna amb tot els seu esplendor

m’abraça amb la generositat

dels que saben del cert

que res més no queda.

El joc s'acaba, del Joan

El joc ja no és només joc.
El joc s'ha tornat un mirall
de diamants,
una teranyina de passos silents
que cerquen l'home que posa els carrers,
cada matí,
per a la gent desperta que gira cantonades
cercant alès líquids i ulls tranquils.
El joc ja no és només un joc.
El joc és un cel de passos quiets
velats per la calitja d'un somni
que es filtra per les escletxes
de la persiana.
En el besllum de la teva pell
el joc s'acaba, com tots els jocs.
Arriba la infinita nit assolellada
assedegada de la sang de l'existència.

Ja no tinc por de la Carme

Ja no tinc por.

El pas se'm torna lleuger.

M'agrada descobrir camins.

La pluja és el perfum de la terra.

El vent ens fa la música

acaronant fulles i branques.

Acoplarem el ritme dels nostres passos

com si fóssim encara nens,

però el joc ja no és només joc.

Juguem i riem la vida.

Em dónes força, per Assumpta

Amb la força de l’amor
em dónes la ma...
i jo,
que tan fàcilment m’espanto,
i em costa tant caminar,
ja no tinc por!

Viatge, per Cèlia

Amb tu faré el viatge
i els estels perfumaran

els nostres passos

i ens alleugerirem les cames

del pes de la pols.

I quan s'emblanqueixin els cabells,
cercarem l'espurnejar dels peixos

i ens asseurem a l'ombra del bosc

fins a fondre'ns

en la seva atmosfera.

Ja no hi haurà foscor,

només un sol batec

i la força de l'amor.

Per trobar...de Fanal Blau

Per trobar blanor
en les aigües calmes
i endinsar-m'hi.

(sentint la profunditat)

Seguiré

Seguiré el far dels teus ulls.

Entre els riures oberts

els somnis que s'hi escapen

en mig de les paraules

i en la profunditat de tu

on em cal aprendre

poc a poc, a mirar.

tu ...de zel

amb tu veuré arribar el capvespre
i l’esperança cavalcarà damunt dels núvols
veurem el darrer raig de sol
esmunyedís...
triomfant, la foscor cobrirà els camps
i només em quedarà el far dels teus ulls

i... de Fanal Blau

i...
un murmuri de far
i sorra als dits
i vent que xiula tendreses,
i...
tú.

Remor de núvols, per Cèlia

La remor de núvols
xiuxiueja la fugida
d'un amor molt tendre,
d'un poema ple de sol.
Intueixo que hi ha un canvi.

Respostes de Barbollaire

Acotxat per la remor de núvols

t'escolto en la carícia de l'aigua.

Et veig brollar i florir

amb la força d'una mirada.

Amarant-me de la sal

de les teues besades,

em dibuixes camins

com cançons de llum

reflectides en el deixant d'una gota.

I aleshores,

un cop més,

el somriure serà el triomf.

Com la neu més blanca

dels paisatges més estimats.