Sinuositats

I en retrobar-te la veu
vaig saber que,
les carícies,
no són rectes.
Ni es mouen paral·lelament
a cap sentiment.

Que els somriures
no ens neixen tangencialment.
I que la dolça tebiesa
del teu sexe
no existeix perquè els nostres
cossos simulin, maldestrament,
geomètriques secants.

Aleshores,
perdut en les circumferències
dels teus ulls,
dels teus pits,
em deixo anar
i et redescobreixo
les sinuositats plaents.

Curulles dels colors
de la vida.

Com la remor del batec
de les papallones.

Paral·lel

Fluint  paral·lel  a la vida
se li esborren els dies.

La perpendicular  
li punxa massa

Desorientat 
cerca  la tangent
com l'única  sortida.

tangents

retruc de mots que s’esbronquen

i s’amayaguen,
efímerament, inesborrables

juguen a amagar entre les ombres

de l’estació del fred naixent i acolorit

amb els tons més càlids

eternament somiaran existències

paral·leles i tangents

contrastant vides

(Zel seguint Laura T. Marcel)

Efimeritat

Moment màgic, però també efímer.

La teva sobtada existència et fa guanyar valor.

El no poder-te abraçar et dona categoria de somni.

El teu pas fugitiu ens deixa una estela blanca,

un aroma evocador,

una imatge inesborrable,

una sonata d'estació.

La teva efimeritat,

precisament,

és el que et fa etern.

                                                                                   (Seguint Deomises)   

Efímera (de deomises)

[seguint l'Anton]

Estrips de vida.

La papallona efímera

De nou s'escapa?

d.

ANIREM FILANT... boli ràpit

Seguint a la Pilar... Amb el trenet que em trasllada als impossibles...

..................

Anirem filant brotons de vida ?

Les esfilagarsades les repararem

recusint els estrips dins nostre

i tornarem a ser,

a començar

el repte que ens enardeix.

Quantes nits vetllant la menudalla

de guspires que ressusciten

idees contra incomprensió nostra,

recels escrits en instants que arriben

i s'aposenten amos de la pensa

i no ens deixen ser nosaltres...

Els records retornen al precipici

i van caient un rere l'altre

com temps que balanceja

en el jardí del arbre copiós

on hem gaudit d'intants de brega

esperant aquest moment sublim

del retorn al passat.

Papallona efímera som

vivint en el coixí de la flor.

Mite

Trobada aquí

Fils contra els minotaures,

híbrids de Pasífae

i el toro blanc,

adrecen els passos

al centre del poema

i desamaguen secrets.

Teixeix Aracne

el tapís;

flats d'onades blanques,

que componen

el mar primigeni

del qual cimellaren,

esbalaïts de nostàlgia.

La cruïlla,

s’acreix en enyorances;

broda la filassa

la incomprensió.

Tot seguint a Deomises

Víctima (de deomises)

[seguint la Marta]

Seré la víctima

Del dèdal de la vida,

Fortuna escàpola.
Allarga'm, Ariadna,
Fils contra els Minotaures.

d.

Laberint

Intentant seguir a Deomises....M'hi endinso més quan n'estic sortint.

Despenjo aquells trossets de vida

que em van fer feliç,

per sembrar-los al marge del laberint,

que d’esma, hi camino.

Fàcil va ser endinsar-s’hi,

descalça de sentiments

i amb l’esperança arrossegant

camino buscant la sortida.

Oxímoron II (o Estàtues edèniques)(de deomises)

[seguint la Pilar]

En el jardí de les estàtues,

He trobat la meva enterca vida

I, gairebé d'esma, l'he recollida

Per cremar-la en fogueres fàtues.

En aquest edèn immòbil, portàtil,

He tastat la dolça fruita prohibida

De desitjar més fites des de l'eixida,

I creix aquesta fam versàtil i volàtil.

No la mereixo i no la vull més,

Perquè visc en un hàbitat d'atzucac

Que em treu tota sortida del laberint.

I la tasto de nou, amb ànim revés,

I sóc delit i apatia, cavaller i drac:

M'hi endinso més quan n'estic sortint.

d.

De besllum

De besllum, recorda

que fugaç és tot

mentre l’ombra s’allarga,

com si fos una foguera,

i tot ho incendia,

deixant-nos a les fosques.

De besllum, s’albira

l’espai de la nit,

òrfena d’estels,

dibuixada de dol,

al mig del cromatisme

de pètals solitaris,

que assenyalen la mort

i aclamen la vida.

De besllum, la lluna

corre, però, no evita

que tot s’esborri

al jardí de les estàtues.

Tot seguint la Cantireta

FUGAÇ

Ofereix flors que diu

què és ell. El carmí al pètal,

i l'espurna de gelos

en la tija nafra la mà.

Voldria recipient

adient...

I llegeix, mentre s'agenolla:

"viu mentre et recordi".

Deixa castanyes arreu,

per si el temps no acompanyés,

perquè recorda què fugaç

és tot, fins i tot aquest vers.

Pom d'amor

Seguint a l'Anton, amb la recordança que d'altres ens deixaren.............

I amb un pom de liles a la mà

enfila camí cap al cementiri.

I en aquell prec més íntim

li diu que l’estima encara.

...I LES FLORS.... dos aquarel·letes

(  Aquarel·la dedicada a la Carme com anfitriona, sense cap més simbolisme)

... i les flors alegraren el primer dia

tranquil·les en la intranquil·litat,

Coherents en son perfum,

esclatant amb paleta de colors

recordança d' actes estimats

que d'altres ens deixaren....

( Aquarel·la dedicada a M.P.S. agraint-li  seu ajut ...)

Vítrica custòdia (de deomises)

[seguint la Carme R. i la M. Roser]


Vinc, xop de pluja,
Per retrobar-te els llavis
-Bes que ens vincula-:
Deixaré que em vigilis
El món perquè no el perdi

Entre aquesta paleta

De colors que m'ofrenes.

d.

NOVEMBRE

Novembre és arribat,

el fred ja ens abraça.

Treu la paleta de colors

pinta tots els boscos.

El cel si reflecteix

a l'hora que el sol es pon.

Plora amb llàgrimes de boira

les nits es fan més llargues...

M. Roser Algué Vendrells. (seguint un reflex de la Carme)

Reflex

Reflex tan desitjat
de versos sobre l'aigua.
Improvisa  el llindar
d'un ara que és  etern.
Fulles  daurades
com mots  que m'acaronen,
flors  violetes 
com carícies que em parlen.
I el cel sempre  present
per  fer volar els  poemes 
entre el  blau i el verd.
I  sempre, el meu  amor
perfumat  de poesia,
xop de pluja  de la nostra nit.



(Seguint  la Pilar, la  Laura i en Barbollaire)

Ofrena

Estima'm en el crit
de la melangia
dels primers dies de Tardor.

Mentre solitàriament jec,
ert,
entre fragàncies fugisseres
de fulles daurades.

És així,
com si es tractés d'un bol fràgil
curull de pluja
indescriptiblement nítida,
que m'ofreno en el reflex
desitjat del teu amor
amarant-me els dits.

Carrers xops de la pluja de la nit

Ens acompanya la pluja, el gris, el fred...

Saber trobar-hi l'encant també ens omple de pau.

Rera el vidre, embolicat,

sentint-te reconfortat,

des de fora, fins al cor,

i sentir que els carrers xops de la pluja de la nit

són un entranyable record.

Àngel

Àngel de pedra

que custòdies el silenci,

fixos els ulls en les arrels

de punxeguts xiprers

lacerats de tardor,

de verticalitat concisa.

La tristesa s'esqueixa

del teu rostre serè

i em reclama en la galta

el bri del plor.

Cuides la tomba

amb el nèctar etern

del record adormit,

fiblonejat pel sol

que creix ataronjat,

et cobreix l’esquena,

projecta una ombra,

de gemec trencada,

i improvisa el llindar

de l'ara etern,

on els peus s'assenten.

El misteri petri,

incendia l'ocàs de la mort

i m’omple de cendres volàtils les paraules,

afligides del dol inesborrable.