desencís

seguint ANTON  amb "tapat d'ulls"

tapa't d'ulls i d'orelles,

i reclou els sentiments esperançats.

plora per dins, no cal mostrar feblesa

els demés, no han de fer-ne res, de la tristor sentida.

siguem fidels a les pròpies idees,

malgrat estiguem sols en eix camí.

no és pas la primera vegada que ens sentim defraudats,

enganyats i traïts a desgrat de promeses.

més les flors marcides del desig

són el que ens queda del naufragi de les expectatives.

guarda els pètals del record amarg

en caixeta de sàndal,

on el perfum de la fusta preciosa,  faci costat al desencís.

JA NO SOC EL RUC D'ALTRES... dibuix llapis.

Dibuix a llapis d'un Enjub. Construcció de pedra seca

 i cavitat de recepció de pedra. Lloc on antigament

 es recollia aigua de ploure des d' una llisera. 

Seguint BABA.- En els pous que la vida t’ofereixi...

En els pous que la vida t’ofereixi

treballa, reposa, beu aigua.

En la meva sènia  soc el ruc.

tapat d’ulls, potes constants, metòdiques

que fan el tranc, tragí del seu deure.

Em junyiren a tort i a dret, ben fermat.

Porto el cabestre dels avis

aquells que també volien salvar-ho tot

i ser ells, superant  l’adversitat, prohoms lliures.

Damunt meva femta de propis errors

xafo el terra ínclit que al parir-me

em donaren com a joia a eternitzar.

Quanta fal·lera de tants per arribar al cim !!

I, avui, SI... m’he tret el cabestre suat

he desjunyit collar, tafarra, rabastet

forcat i demés implements

i m’he dit: - Què pugi sola l’aigua ...

Que la pugi qui vulgui el seu profit...

No segueixo en aquest pou. No... !!!

Ja no soc el ruc d’altres.

Em proclamo ser JO...!!!

Anton.- 13-10-14

encetarem jornades

seguint el rellotge de la montse i el camí escollit de la glòria

assedegat:

para i reposa.

beu noves idees

en els pous que la vida t’ofereixi.

remulla, suavitzant-les,

ulceracions antigues.

perquè injustícies i ofenses

no ofusquin la teva percepció.

és hora d'anar reprenent forces

per encetar jornades.

mirant amb nous ulls

el rellotge que ens mena.

sempre es pot trobar un nou pou

on col·lectar puixança per seguir en el camí escollit.

Cami sense dreceres

Tic, tac...
Marca l'hora un rellotge

sense busques ni esfera.

Senyala una inflexió:

Un abans i un després.

        Alfa i Omega

             Poc a poc avançarem,

             no hi ha marxa enrere.

             Pas a pas  

             Lentament...

             Que en el camí escollit

             no hi ha dreceres. 

Seguint la drecera de la Pilar i el rellotge de la Montse.  
 L'imatge és de Xavier Pujol, del blog "Fita".
                                      

SINCRONIA

Tic-tac-tic-tac...
el rellotge està viu,
té molta corda per continuar,
és l'hora d'anar alhora i
així ningú el podrà aturar.
Tic-tac-tic-tac...
cada segon és un pas endavant
ja és l'hora de despertar,
serà un dia esplèndid,
és a les nostres mans.

Drecera

Tot seguint l'Elfreelang

Deixar anar la por que trenca tots els ritmes

i desxifrar misteris amb preguntes

perquè la resta del camí sigui net.

Aquells que ostenten domini i furs

no ens faran ombra, si no volem

deixar de ser qui som, més enllà

de l’esbalç en una irònica drecera.

Tard o d’hora, haurem construït

un paravent contra ventades que ara

ens sacsegen, com aquell que no vol,

amb prodigiosos sons de la resposta 

nua, clara, transcendent, agosarada.

L'hora d'anar alhora

Deixar anar la por i que se'n vagi lluny
si mirem el camí , és costerut i difícil
si mirem els nostres passos els peus ens guiaran
Alcem la mirada vers el cim i sabrem la magnitud
de cada pas mentre seguim caminant

Munts de peus i mans .....cossos i cors , ànimes vibrants
sempre cap endavant , som cada vegada més i més
les pors ens fugiran, voldran empaitar-nos
nosaltres seguirem caminant.


Ara és l'hora d'anar alhora
posem els cors en sincronia a bategar
la veritat i la llibertat ens acompanyen.

Shhhhhh...!

Shhhh, no diguis res,

juguem a estimar-nos

sols aquesta nit;

que torna a ser octubre,

i la lluna ha sortit;

esfullem la rosa

amb la punta dels dits.

Somniem tu i jo alhora,

somniem que ens tenim.

Shhhh, no diguis res,

lliscarà el pijama

de color blau nit;

trencarem cuirasses,

s’encendrà el desig;

que res no enfosqueixi

els somnis d’ahir...

Shhhh, no diguis res,

que jo faré veure

que no sóc aquí... 

Montse Galionar

(Tot seguint un Fanalet que no s'enfosqueix) 

A MIG CLOURE

aquest alleujament,

poleix el sèver d’antigues cicatrius

blasme de la pell antiga

que no es revifa amb el bes

l'ambre imita l'ombra

en el moment fixat

i la parpella closa

que engresca el pecat 

a mig cloure's

i el llavi meridional

humiteja el nord.

Vine. Fereix-me.

Fera, salobre. 

(seguint baba_44)

De cor a cor

De cor a cor.
Que no s'enfosqueixi
la finestreta de l'ànima.

seguint la Carme, i a totes i tots vosaltres, amics.

Repic de campanes

Repic de campanes arreu.
Dalt dels turons.
A les places de pobles i ciutats.
Repic de campanes
de cor a cor.
Desig de llibertat.

El rellotge marca l'hora

“Percepcions de somnis oblidats”  de baba-44

“Horitzons enllà”  de M. Roser

El rellotge marca l’hora

Avancem horitzó enllà.

Percepcions que ens fan renéixer

Més enllà del que està escrit.

Sona fort el campanar!

alleujament

seguint M. Roser Algué: "horitzons enllà"

imatges segmentades de moments colpidors

enllaçant lletres, fins a formar paraules

despullant, mica en mica, els sentiments.

imatges que llisquen cor en dins

sens un perquè i un quan,

com les fulles d’un arbre, al pic de la tardor,

provocant la rosada d’una llàgrima.

mira enllà dels horitzons, i allibera't del desterro.

els ulls reviuen antigues alegries i tenebres

aflorant percepcions de somnis oblidats

més enllà del conscient...

i el que estava distant, torna a nosaltres

foses en les arestes del mirall del retorn,

fent de l'ahir, un avui.

l’esllanguit resplendor, recobra llambregada,

la veu s’allibera de la negra mortalla de silencis,

i la tebior, embolcalla, el que abans era gel...

els sentiments es mostren sens màscara bolcats en el paper,

mot rere mot, amb total nuesa.

i en el gresol de l’ànima, aquest alleujament,

poleix el sèver d’antigues cicatrius.

Sortida de sol al mar el dia 7 D'octubre. Lluís Roure.

SOMNI  DE  LLIBERTAT

Una estrella somniava

que avui dormia a la mar,

les ones la bressolaven

si la sentien plorar.

Una sirena cantava

el cant de la llibertat,

per tot el mar ressonava

i l’estrella es despertà.

El groc i el roig de l’albada

la varen embolcallar

i l’estrella s’estremia...

sap que el somni tornarà.

Perquè la cançó ressona

cada dia, horitzons enllà!

M. Roser Algué Vendrells

Seguint els records de la Montse i tots els somnis que aquí s'han plasmat.

LA NOSTRA HORA....aquarel·la

Seguint a la Montse

Sota l’ombra de l’amenaça

camino escanyolit amb el pes inútil.

El andar és feixuc i el NO amoïnós

em persegueix amb urpa cruel.

La margarida oferta no té canvi:

perdura en el SI potent d’ànima

i voldria ser-ne resolutiu,

també el sorrut NO viatja com llei eterna.

La baralla arriba àlgida prop del cim

on l’escaló espera el peu nostre

i quan el paisatge nou el tinguem a mirar d’ull,

l’horitzó caurà com teló que tanca,

com ganivet que degolla el passat cru.

Falta, avui, ser constant i valent

en l’escaló...9

El NO –VE – EMBRA serà ple de PERSONES.

ANTON.-T.E.- 9-10-14

Vaig, avanço, camino

Jo vaig pel camí tortuós

d’aquest agresta paratge,

miro l’horitzó llunyà,

miro el cel ennegrit

miro els peus ensangonats…

Jo avanço amb fatiga

cap un destí desconegut,

miro sempre endavant

miro el parany passat

miro les timbes al costat…

Jo camino vers un final

que no sé on, ni quin serà,

miro de pensar

miro d’aprendre

miro de no defallir...

Jo vaig, avanço, camino...

jo sé que arribaré...

sense saber a on vaig

miro, miro i miro...

penso, penso, penso....

sobretot:  camino.

AMUNT

Sota l'ombra de l'amenaça,
matina la incerta gloria,
amb el sol fluid de tardor,
preludi d'un nou càntic,
camí cap al cim.

Fent via

Et segueixo pel camí d'un cim desconegut, Carme.

Camí d'un cim desconegut,
amb les soles ja mig gastades,
anem dia a dia fent via.

Seguim els mapes que duem a les butxaques,
ens guien les aromes que ens envolten
i sentim al cor els dubtes veient les cruïlles.

Portem una motxilla plena de mots,
ens empeny una brisa farcida d'emocions
i no tenim més fites que la poesia, i tanta vida...

Eximida, per fi

Eximida, per fi,

de l'arrest a pany i clau,

al qual s'havia sotmès,

ella mateixa...

Sobtadament,

salta  cap a les  alçades

camí  d'un cim desconegut.

Mai no ha arribat al cim,

però sap que hi és.

El veu i el sent,

com sentim el vent 

directament  damunt del rostre.