.jpg)
Dibuix a llapis d'un Enjub. Construcció de pedra seca
i cavitat de recepció de pedra. Lloc on antigament
es recollia aigua de ploure des d' una llisera.
Seguint BABA.- En els pous que la vida t’ofereixi...
En
els pous que la vida t’ofereixi
treballa,
reposa, beu aigua.
En
la meva sènia soc el ruc.
tapat
d’ulls, potes constants, metòdiques
que fan
el tranc, tragí del seu deure.
Em junyiren
a tort i a dret, ben fermat.
Porto
el cabestre dels avis
aquells
que també volien salvar-ho tot
i ser
ells, superant l’adversitat, prohoms
lliures.
Damunt
meva femta de propis errors
xafo
el terra ínclit que al parir-me
em donaren
com a joia a eternitzar.
Quanta
fal·lera de tants per arribar al cim !!
I,
avui, SI... m’he tret el cabestre suat
he desjunyit
collar, tafarra, rabastet
forcat
i demés implements
i m’he
dit: - Què pugi sola l’aigua ...
Que
la pugi qui vulgui el seu profit...
No
segueixo en aquest pou. No... !!!
Ja
no soc el ruc d’altres.
Em
proclamo ser JO...!!!
Anton.-
13-10-14
Som i serem
ResponEliminaI tant, Xavier, o si no al pot... al pou i fent de catúfols pujant aigua pels altres...que reguin la seva corrupció... Anton.
EliminaEns desfarem de cadenes, cabestre, collar i repeteixo aquests mots desconeguts per a mi: tafarra, rabastet, forcat...
ResponEliminaSerem!
Son del ensellament dels animals... dels quinze fins al vint i nou me'n vaig atipar... Dic en broma que llaurant vaig fer la volta la mon...quins temps aquells, a peu uns 15 km. diaris dient xo, arri, ousque, lla... parar, caminar. esquerra, dreta per la bestiola... Era una altra vida, tant diferent... Ara et faria una novel·la... Prou, que tot cansa. Anton.
EliminaQuanta riquesa de sentiment i emoció i de vocabulari i d'excel.lència de versos
ResponEliminaÉs sempre un plaer llegir els teus versos, admirar els teus dibuixos. També amb el llapis ets un artista, Anton. Gran poema i gran decisió: deixar de ser el ruc dels altres. Sí senyor!
ResponEliminaUna forta abraçada!
!!!! aPLAUDIMENTS!
ResponEliminaDels pous que la vida t'ofereixi
ResponEliminapuja l'aigua que puguis fins al terra,
serva-la en càntirs de terrissa negra
si en tens, o en res que et serveixi
per travessar el llarg desert
que tan sovint és la vida.
No siguis ruc,
que no hi ha aljub
a cada cantonada
i a Mèxic dura molt la secada.
fora jous !!!
ResponEliminaun bellíssim i gran poema!!!!!!!!!!
Els rucs a vegades són molt tossuts i van a la seva.
ResponEliminaTampoc vull ser el ruc de ningú i rebre bastonades...Vull ser un ocell i volar amunt...
ResponElimina