Jo vaig pel camí tortuós
d’aquest agresta
paratge,
miro l’horitzó
llunyà,
miro el cel ennegrit
miro els peus ensangonats…
Jo avanço amb
fatiga
cap un destí
desconegut,
miro sempre
endavant
miro el parany passat
miro les timbes
al costat…
Jo camino vers un
final
que no sé on, ni quin
serà,
miro de pensar
miro d’aprendre
miro de no
defallir...
Jo vaig, avanço, camino...
jo sé que
arribaré...
sense saber a on
vaig
miro, miro i
miro...
penso, penso,
penso....
sobretot: camino.
hem de seguir... la dificultat l'hem d'esbargir de nosaltres... caminem vers el joc ja establert i que ens espera.... Anton.
ResponEliminacaminar i avançar en precari equilibri.
ResponEliminaCaminem... Potser si que sempre hi ha una timba que ens sotja... Hem de mirar de deixar-la enrere.
ResponEliminano miris estimballs. sempre hi seran. però el camí segueix malgrat tots els entrebancs.
ResponEliminaendevant !!
L'horitzó llunyàm el tenim una mica més a prop.
ResponEliminaEndavant, sempre endavant, és el crit que ens mena del fons de les nostres forces quan el cor ja no pot més...
ResponElimina