Realitat de Mortadel·la

Realitat

Necessito mirar-te per descriure’t, s'anava dient. 
I mentre trepitjava amb els ulls el camp de blat, pensava, si tu has estat la que m'ha  explicat el meu record, per què són ara les meves mans les que revesteixen el teu passat?
Ni jo sóc tu, ni tu ets jo, però en aquest trosset de vidre ens hi reflectim les dos.

Mortadel.la

poeta

el temps acaba

trencant tots els fils...

només queden

els que el poeta

anirà trenant per no ser
mai més

titella de ningú...
li queden les paraules
i els records,

i un gran desig de dir, de ser

que a ell no li cal cap manual...

la seva vida és una densa xarxa

amb els forats justos

per prendre alè,

somiar,

lluitar,

trencar malsons

i, si cal,

menjar pedres

per enrunar tots els murs

AIGÜES DE PRIMAVERA

Aigües de primavera
que degoten pels jardins,
posades damunt les branques,
les gotes es tornen brins.

Al cor d'una triste fotja clara
tremolen els cels divins.
S'acuita la neu a fondre's
i baixa torrent endins,
ai fresa de les escumes,
Com mou el fullam dels pins!
Com solgen ,les flors novelles!
Com dringuen aquets matins!

Al riu de les aigües noves
diuen que hi ha tres remolins;

   " L'un molia or i  plata,
     l'altre perles i robins, 
       l'altre l'amor de les dames
     que captiven els fadrins".

Finalment, l’inici

foto: Joan

                                                             Subtilment, la llum esclata.
                                                             Potser l’ànsia d’escalfor
                                                             ha generat el desfici,
                                                             potser massa fred
                                                             o massa foscor,
                                                             potser l’ànsia de color
                                                             que tenia l’aire gris...
                                                             Finalment, tot és possible:
                                                             Amb tota la força
                                                             la vida reneix
                                                             des de la boira.

Oblit

Oblit

He desat les mantes a l'altell.
Els coixins ja no fan la teva olor.
Plego sense esma uns llençols.
M'adormo sense son.

Cap més nit vindrà a encendre
un nou silenci.

A les paraules...

Abans de néixer

ja escoltava paraules;

les de la mare,

el pare, àvia, padrins.

Així que vaig néixer

la descoberta del

món de les paraules.

I m’acompanyen

des de sempre,

em són el caliu

pel fred, la llum

pel somriure,

la carícia en

la solitud, la música

per les llàgrimes,

són el viatge

al meu interior,

i quan floreixen

amb fruit de poema,

i la flama quan

tot s’apaga...,

i es trempen a la

fornal de la lluna.

Paraules a l’enclusa

de viure, i forgen diàleg,

esdevenen petjada

de passat i present,

i quan callen

desvetllen els llavis

adormits en el silenci,

són batec en

el cor trencat...

Paraules,

elles fan l’estel

que ens eleva,

són la llibertat

de pensament,

l’aire per l’ofec,

la flor en el comiat,

l’almívar pel dolor,

la besada en

la profunditat.

Paraules

a la tendresa

a la ferida

de tall obert,

són el pa a la

taula de tots els sentits.

Paraules

a la rima

entre cos i cos,

paraules

al poema de les mans,

al silenci amb

veu pròpia,

una guspira de vida,

la llum en la foscor.

Paraules

al vaixell de paper,

a l’altar de la vida,

a les arrels,

camins d’unió,

abraçades amb accent,

el dictat de la memòria,

testament de sentiments,

el tacte de les idees...

Sense paraules em faltaria la vida, l’aire, el sol i la lluna. Són la sang del pensament, l’abraçada entre persones, també són la “guerra” entre els sords de pensament i de cor... No em sé imaginar un món sense paraules, Elles són la gran Dida d’Itineràncies Poètiques, el pont de l’amistat, el compartir el fruit de cada sembrat... Paraules...

Des del far una gran abraçada sense paraules...

onatge

Platxèria mínima a Xènia (A la Poètica)

1. Platxèria

Garbuix de reixes, mentre el marduix floreix
I la xerrameca embruixa amb xerinola la xurma
Que xuma la xocolata de la mateixa xicra.

He deixat el xipoll del xàfec entre xiuxiueigs
Per xopar la xibeca i eixamplar el seu xiscle,
Per aixoplugar la fluixedat abans que xarboti
Amb la xardor que exhaureix fins a l'èxtasi.

Xerro per no desxifrar ximples exhortacions
Que ruixen de xaragalls les xurriaques
De la puixança i gronxen cotxinilles i xinxilles
En els xiprers del nínxol extrem i exhumat.

Puix que xollo els xais del xafardeig,
M'afegeixo al xivarri i a la platxèria
Com el peix que es queixala i no es queixa.

*


2. Mínima

M'emmirallo en la mar de murmuris d'un matí massa mans
I moc les mans amb moviments de marees meditabundes.
Nedo endebades, naufrago, nego cada nou natalici del món
I, no obstant, em nomeno nauxer d'un nafrat llagut lànguid

(La llàgrima llançada al sobrevent em brinda versos de biaix
Per lloar els mots, la música, la marxa del moment que mor,
Per mantenir la mínima musa de la lluita anònima ben viva).

*


3. A Xènia

(o, CREIX XINO-XANO LA XARUGA XEIXA PER AL XARÓ XEFLIS DE XAUXA; I JO, XAU-XAU I ENTRE DISBAUXA, EM QUEIXO DE LA XIRIPIA –ESQUEIX PER AL FREIXE- AMB EL XERIC DEL XEREC MOIXÓ XOP I XOLL, ENGANXAT AL BURXANC DEL XIPELL MÉS EIXORC SENSE RAUXA)


Xarxó del xap que m’esqueixa,
La xanxa de la xinxa
Que em xucla la sang em deixa
En la caixa de la queixa.

Em creix la xacra del trinxa:
L’esperit m’esgarrinxa
Mentre el xuetim m’engreixa
Amb aqueixa eixorca xeixa.

La congoixa que no es boixa
M’enxarxa en la Cartoixa
I m’angoixa amb l’ardent torxa
Del xuplit de la conxorxa:

S’eixampla en la meva moixa
Vida fins que l’escorxa.


d.

Fragància subtil

M’inundà la mar.
Arrelada als joncs
tinc el cor mullat.
Només sóc murmuri
mots mig ofegats
ressò de silenci

fragància subtil...

Primavera

Somriu el sol.

De verd es vist el prat,

de flors, la vida.

Concert

Concert de fonemes,
simfonia de mots,
preludi de ritmes,
camins per la màgia dels sons.

Fades alades,
melodies
amb cantarella de fons.
Vides paral·leles
a l'univers del teu jo.
Ficció o innocència,
somnis i velles remors.
Poesia fluint pel món.

Fum cap els núvols,
llums per niar aromes i flors.
Joc de lupes, tremolor de fulles
que destilen paraules amb cor.

La primavera desperta el mar per M Roser Algué

 
                                              LA  PRIMAVERA  DESPERTA  EL  MAR  

És un dia clar, sol, sorra daurada;

n’és el primer dels jorns de primavera;

un suau ventijol m’empolsina d’aigua

i la salabror em resseca la cara.

Allargo la vista sense veure flors

però, a les altes crestes de les ones,

endevino tots els bells colors

de les margarides, tulipes i roses.

La mar està inquieta, plena de frisança,

potser sent enveja dels enamorats

que, aprofitant-ne aquesta bonança,

tendrament es miren i enllacen les mans.

I veu en sos ulls espurnes de plata

castells d’il·lusions, noves esperances,

segurs d’un amor que durarà sempre... 

 de primaveres sempre n’hi hauran d’altres!

I quan els anys passin hi haurà alguns infants,

infants de pell bruna o blanca de lluna,

d’ulls negres com ell o molt blaus com ella,

que amb molta tendresa veuran fer-se grans.

I que allà a la sorra amb el vent de cara

faran onejar-ne esplendents estels;

que s’enlairaran com vol d’ocellada,

fent mil giragonses pels camins del cel.

Penso que és això el que la mar somnia

quan després de la llarga hivernada,

sent del sol la càlida alenada...

De la primavera..., n’és el primer dia!

M. Roser Algué Vendrells 

Principi d'una història

M'arreplego com les fulles caigudes a la tardor

com les cartes després de la partida

com els escrits desencisats que mai es llegiran.

M'esmicolo com els càntirs que besen el sòl

com la terra que llaura el pagès

com la carta que no hauríem volgut rebre mai.

M'aixoplugo com les orenetes a les oliveres

com l'infant a la falda de la mare

com la noia a l'esguard del seu amant.

M'omplo com la riba quan el mar l'abraça

com els jardins de flors a la primavera

com les il·lusions al principi d'una història.

VINT-I-U DE MARÇ

Radiant,
floreix un camp,
ple de paraules
i aromes poètiques.

Inhalant,
destil·la l'essència,
penetra dins del cor 
i queda com a record.

Exhalant,
vola pels aires,
perfuma l'ambient
i deixa petjada.

Persistint,
arriba el poema,
ressona la veu 
i entonem el cant.

PRIMAVERA.- SI JO POGUÉS... dibuix Carme/ proposta de Itineràncies Poètiques

Dibuix de la Carme

RECITANT L'ANTON. 

........................

SI JO POGUÉS, EL TEMPS

ATURARIA....

Escrit per Antoni Fortuño Sas

1 - 3 –octubre - 06

Si jo pogués, el temps aturaria,

la rosa del Amor no es marciria

i el Sol ens calentejaria a tots.

Quants de bressols serien establia,

l’ocell son cant dolcet establiria

engegant arreu la joia i el consol.

Si jo pogués, la Pau feliç viuria,

la guerra dins del mon sufocaria

amb la concòrdia dels sers humans.

Que tots fóssim germans, com ho voldria !!

- abraçada i petó sense falsia

amb odis i enveges lligats de mans -.

Si jo pogués, seria sempre dia.

La mentida vivent apagaria

negant-li orella atenta i meu consens.

Si jo pogués la nit no existiria.

la Llum potent la fosca negaria

amb resplendor de foc sempre vivent.

Si jo pogués, el temps aturaria,

vivint en el record em complauria

allunyant l’oblit que pot fer-nos mal.

Per més que la distància existiria,

sempre l’esperit allí hi restaria

en un fratern abraç, goig desitjat.

La violència, jo arrencaria

negant-li tot favor l’ofegaria

aquietant- ne seus passos fins morir.

Menuts i vells amb cor defensaria,

dones com filles a totes les tindria

eixugant plor en son violat destí.

Si jo pogués, el temps aturaria

i a la venjança el cos li tallaria

parant son pas nefast i delictiu.

La fam a mossos me la menjaria,

fent galtes roges plenes d’alegria...!

tots tindríem plat fondo i tovalló.

Diners i propietats repartiria

per que amb salut i vida hom seria

ric d’esperit, d’intel•lecte i de cos.

Si jo pogués, el temps aturaria

per viure eix instant amb alegria

asseguts a taula menjant el Pa.

L’hora que ha de venir, jo pararia,

restant quiet, ja mai despertaria...,

com si assolís el somni eternal.

Si jo pogués, el temps aturaria...

Heus ací

Heus ací
Que l'esclat de les flors
Ignora el dol dels homes.

Heus ací
Que les muntanyes superbes
Desconeixen l'esforç del grimpeur.

Heus ací
Que els fons abismals del mar
no han sentit parlar dels navegants.

Heus ací
Que no hem sabut parlar-li al món
Ni somriure als cims
Ni solcar dolçament les aigües.

Heus ací
Que aquest silenci rebut
L'hem pres com a indiferència
I hem estès el verí del menyspreu
Al llarg dels meridians inexistents.

Heus ací
Que l'home ha posat l'home
Al bell mig d'aquesta diana blava
Que encara avui li diem Terra.

El laberint

He entrat al laberint per perdre’m
per trobar l’arrel, el moll d’una mirada
d’aquests ulls que tot i ser meus
vull que siguin els d’un altre.

Per perdre’m en aquest terrat immens
per resseguir els maons
que podreixen tots els fils
i han violat les ariadnes.

Per passar els dits fins a la sang
per totes les portes barrades
que són les d’aquell pis
on torno ulls clucs de matinada.

Només per poder ser un altre.


Joan Vigó