divendres, 2 de juliol del 2010

Tot i què......


Tu has estat per a mi inabastable
Tot i què sabia llegir les teves mirades
Tot i què podia escoltar en els teus silencis
Tot i què els teus desitjos eren ordres
Tot i què el meu cor bategava fort en sentir la teva presencia.

Una esquerda es va obrir aquell fred hivern
I ens va deixar a cadascú en una banda diferent
No em van faltar la calidesa de les teves paraules
Però tampoc va poder ser suficient per retrobar el moment
L’espai i el temps de desfer les batalles
I d’evitar que al final passessis al costat dels definitivament inabastables.

5 comentaris:

  1. De vegades hi ha inabastables que són la nostra pau, la nostra tranquil·litat...

    Una abraçada des del far.
    onatge

    ResponElimina
  2. Malauradament això només ho sabem veure en i amb la distància.

    ResponElimina
  3. Tens raó Laura, de vegades la proximitat no desitjada és una núvol prenyat de boira que no ens deixa veure..., quan ho aconseguim veiem el món en colors...

    Una abraçada ran de mar.
    onatge

    ResponElimina
  4. Un gran poema, Laura!

    He volgut representar l'hivern del que parles...

    ResponElimina
  5. Moltes gràcies, Carme. Els teus dibuixos són una canya.

    ResponElimina

Google analytics

IBSN: Internet Blog Serial Number 14-01-1952-02

Llicència Creative Commons