El bes de fidelitat

Si l'Amat se'm fes present amb bells vestits
ben alt, ornat amb llur somrís fervorós
i un nou gest d'abraçada
jo li renovellara la meua devoció
amb el bes permanent més fidel
com a símbol i glòria del meu amor perenne.

MÀ damunt MÀ

Les mans enamorades

mai estan callades,

despentinen tristeses

i silencien paraules.

Com dues tenalles

la cara enganxen

i, dels braços seguides, 

aferradetes regalen.

Deixa'm posar...

Deixa'm posar, 
després de l'abraçada nua,
les meves mans damunt les teves,
i agafar junts el timó.
Sé que trobarem 
la riba calma que ens espera,
on els besos,  alliberats,
faran de nou, l'instant etern.

TU

del meu fotògraf inspirador ;-)*

Damunt de l'arç blanc
la meua abraçada,
i la branca de l'arbre,
i el bres,
i el bes,
cadascun,
 TU.

El bes com a segell

Inclino el meu cap i acosto la galta als teus llavis
per escurçar distàncies entre cos i ànima
 I aleshores el bes de l'esperit  segella
amor i amistat 
ben abraçades .
Et dreces de puntetes , els llavis apuntant enlaire
fins el clot de vora els meus i estampes
la besada amable i amiga
mentre t'entrellaces.

L'ABRAÇ

L'abraç ens manté units,
refugiats i protegits;
és hora de sospesar,
si val la pena arriscar; 
fora el vent bufa fort,
potser s'ho emporta tot.

Llibre d'Amic e amat

Entresenya's l'amat, a son amic, de vermells e novells vestiments; e estén sos braços per ço que l'abraç, e enclina son cap per ço que li do un besar, e està en alt per ço que el pusca atrobar.

Ramon Llull

DESAMADA

Quan tots deien que estava folla d'amor,

el meu cor somreia,  sabent-te sempre a prop.

Què diran ara que em sento desamada i,

per més que vulgui,  per tu moro d'enyor?

Amat,  ma vida per la teva follia donava,

per la teva felicitat,  ma pena ofegava.

Follia d'amor

Si  no m’estimessis, Amat

jo igualment t’estimaria.

Sense tu que ets el meu nord

la brúixola del meu cor,

folla, cap on giraria?

Si m’arrenquessin el cor

amb l’anima t’estimaria,

restaria al teu costat nit i dia.

Tan sols estant lluny de tu

s'acabaria ma vida…

Follia de folls

Follia de folls de no estimar la vida
folls de desamor, llops de mort en vida
ullals esmolats cruels udols i gemecs
laments i turments desamorats
millor afineu l'estimar i la vida
per sonar com la corda tesa
del violí quan besa l'oïda....

Per ço que no morís

Potser era folla i desamada,
la vella amiga, la del cor ferit.
S'encengué el cor,
ella mateixa, amb nova flama
de cremar llàgrimes i sospirs.

Per no morir - ens deia ella -
refaig l'amor, sense desig.
De dintre brolla, creix
i s'escampa. I m'embolcalla tota
com núvol suau:
era l'amat i el seu somrís.

Encara absent
i en llunyania,
l'amor viatja a l'infinit.

DONAR VIDA A LA VIDA

Quan el record s'omple de silenci,
el tic-tac del rellotge a la tauleta de nit
marca el temps present i m'avisa,
que la vida continua dansant.

On va l'amor no correspost?

 Oleg Shuplyak

En hora de repòs, l'Amic retrobà l'orat
que sempre li era al pensament
en ses cavil·lacions amatòries
i li feu aquesta requesta:
On va l'amor no correspost per l'Amat?
L'orat li respongué: Va a donar vida a la vida
que amb la mort ningú no estima ni viu.

Desig i voluntat

Aquesta ambigüitat
en anomenar amic a l'amat,
i amat a l'amic,
que és pròpia de Llull,
és com anomenar foll
aquell que estima.
I és que l'amor
no passa per la raó,
tot i que cal molta voluntat
per continuar estimant
quan l'altre té desamor.

LLibre d'Amic e amat

Digues, foll: si et desamava ton amat, què faries? Respòs, e dix que amaria per ço que no morís, con sia cosa que desamor sia mort, e amor sia vida.

Ramon Llull

El meu consol

Tan gran és mon desconhort

que en lloc trobo benaurança,

ni a la riba de la mar,

ni en el pla, ni a la muntanya.

No en dóna plaer el cant,

ni la música o la dansa.

No m’abelleix veure gent,

que vull ser sola i en calma.

Decandeix el meu esperit

i la tristor m’acompanya.

Ell tan sols em don consol,

quan veig la seva mirada,

quan m'aixopluga el seu braç,

i la seva boca em parla.

 

Mirall el mar

Mirall el mar com n'eres,
del resseguir dels dits,
que en la nuesa de la pell
jugaven atrevits amb el desig,
tot dibuixant camins,
que es perfilaven de tendresa.
Mirall el mar, com n'eres.

Acull el meu naufragi,
que sóc poc més que un cos que ja no es sap volgut.
La pell, s'ha fet de marbre.
El gest és mut.
I en l'evidència d'aquest meu fracàs,
ja no endevino ni tan sols el traç,
que em desdibuixa.

Arrenca avui de mi,
el malferit sentiment que sagna.
I que sigui la mort el seu destí.
Car no pot viure ja un amor així.
Emporta't molt endins el seu record.
Mirall el mar,
escolta el meu dolor, dóna'm consol.