Per ço que no morís

Potser era folla i desamada,
la vella amiga, la del cor ferit.
S'encengué el cor,
ella mateixa, amb nova flama
de cremar llàgrimes i sospirs.

Per no morir - ens deia ella -
refaig l'amor, sense desig.
De dintre brolla, creix
i s'escampa. I m'embolcalla tota
com núvol suau:
era l'amat i el seu somrís.

Encara absent
i en llunyania,
l'amor viatja a l'infinit.