Mirall el mar com n'eres,
del resseguir dels dits,
que en la nuesa de la pell
jugaven atrevits amb el desig,
tot dibuixant camins,
que es perfilaven de tendresa.
Mirall el mar, com n'eres.
del resseguir dels dits,
que en la nuesa de la pell
jugaven atrevits amb el desig,
tot dibuixant camins,
que es perfilaven de tendresa.
Mirall el mar, com n'eres.
Acull el meu
naufragi,
que sóc poc més que un cos que ja no es sap volgut.
La pell, s'ha fet de marbre.
El gest és mut.
I en l'evidència d'aquest meu fracàs,
ja no endevino ni tan sols el traç,
que em desdibuixa.
que sóc poc més que un cos que ja no es sap volgut.
La pell, s'ha fet de marbre.
El gest és mut.
I en l'evidència d'aquest meu fracàs,
ja no endevino ni tan sols el traç,
que em desdibuixa.
Arrenca avui de mi,
el malferit sentiment que sagna.
I que sigui la mort el seu destí.
Car no pot viure ja un amor així.
Emporta't molt endins el seu record.
Mirall el mar,
escolta el meu dolor, dóna'm consol.
Un amor ferit que es vol esborrar és que ho és molt, de ferit. Però el poema és bellíssim.
ResponEliminaFins i tot el mar plora.
ResponEliminaLlàgrimes de sal.
Quina intensitat de desconsol... Jo, com el mar també ploro, llàgrimes de sal.
ResponEliminaSegur que se sent volguda pel mar on s'emmiralla...
ResponEliminamolt bo el poema
ResponEliminaBrillant. Dolorós i alhora bell.
ResponEliminaGràcies a tots per llegir-me i pels vostres comentaris.
Elimina