Estanca

car no com l'àliga en té prou
d'estavellar la presa per tal de delmar-la,
i sobre els rocs la pena és taca
i ella la defuig, com la boira la ploma,
em cal garbellar-me o fer-me sement
i ser justa en el pes del jou
que em comporta desaprendre
aquest vol ara estancat en el bec.

La nostra força

El cant a crits, el llamp
que invoca Déu és necessari,
el déu en minúscules
de la nostra obra,
sempre captivada
i enlluernadora,
amb erra de vibrant. 

NO LA CANÇÓ PERFECTA SINÓ EL CRIT

No la cançó perfecta sinó el crit,
tàcit, que pol·linitzi la veu i la mirada.
El món mediocre i contrafet,
abasta traces.
Escodrinyo.

Que sigui part de tu

Que allò que bat als ulls, penetri al cor
que el misteri d'allò que mous sense moure't
s'endinsi en la pell com finíssima agulla i clavi
diminutes dosis d'afecte gratuït sens dolor....

Què allò, amor, secret, amistat, lligam intim
quedi  , tatuat a la pell, imprès a la carn dolça
i toqui os i es faci espuma de calci i fosfor

Que penetri al cor, que sigui aorta, ventricle,
aurícula, sang , nutrients, oxigen i hàlit ....
que sigui part de tu , bocins de tu  i també de l'aire

PERQUÈ EL SECRET AIXÍ COM L'AIRE

Perquè el secret així com l’aire,

passejarà descalç la pell de l’ànima.
Ningú sabrà de la seva existència,
d’un sentiment que ni tan sols té nom.
Teu i meu serà; només nostre.

En la complicitat d’uns ulls sabrem trobar,

una mirada plena de poesia.
Com un matí tenyit de pètals de colors,
m’arribaran paraules fetes versos.
Del meu somriure en treuràs un esbós.

Vindré una estona a trobar-te cada dia.
M'explicaràs un raig de sol de bon matí.
I si és de nit, parlarem de la lluna.
Teu i meu, només nostre, un sentiment secret,
embolicat el guardo, aquí en el cor, a dins d’un calaixet.

CAL ENTRAR DINS LA NIT DEL MISTERI.

Amb ulls encesos
desfila la lluna radiant,
guaita d'amors clandestins,
descobrint racons secrets.

El nostre cor amb moure bé les ales

No, no en té pas prou,
el nostre cor  
amb moure  bé les  ales.

Li cal volar fins l'horitzó més alt.
Li cal trobar el cor més estimat.
Li calen altres ales, per fer-li companyia
Li calen altres vols, si pot ser, ben compassats.

Car no com l'àliga ....

Car no com l'àliga en té prou
la nostra ment en imaginar-se
nous mons amb les mans  nues
damunt el full blanc on plasmem la vida
així també ens creixen ales al cor
on batega , amagat, el desig 
de voler voler, voler volar i voler ser ....

Quin déu habita el cor?

 Caspar David Friedrich

Penseu, ànima meua que el prec
que invoca Déu és necessari?
Ploreu, ploreu sense Ell amb llàgrimes
callades l'alegria peduda, la pau
de l'esperit malbaratada.
Si jo pogués abastar l'esperança
que al món, potser algun dia
hom només es mourà per amor...
Quin déu ens habita el cor, digueu-me
digueu-me si ho sabeu.
Com podrem entonar la cançó?

No la cançó perfecta sinó el crit

No la cançó perfecta sinó el crit,
no el crit  que desperta
no l'amor  infinit,
no el món somiat
no la flor més vermella.
Només la cançó
i el crit impotent
l'amor quotidià i
el món imperfecte.
Només la  flor, amb el seu color.

No la cançó perfecta

NO LA CANÇÓ PERFECTA

No la cançó perfecta sinó el crit

que invoca Déu és necessari,

car no com l'àliga en té prou

el nostre cor amb moure bé les ales.

Amb ulls encesos cal entrar

dins la nit del misteri,

perquè el secret, així com l'aire

que bat als ulls, penetri fins al cor.


Construïm poemes  a partir  d'aquest poema de Joan Vinyoli,  com a inspiració:

En comptes d'utilitzar tots el mateix vers per a construir els nostres poemes, els utilitzarem un per un seguint l'ordre de les aportacions. La persona que comenci agafarà el primer vers, la següent el segon, i la tercera  el tercer... Si hi ha més persones que versos, tornem a començar pel primer i repetim la seqüència.  Podem anar participant fins que es pengi el següent poema de Vinyoli. D'aquí quinze dies.  Farem intervals quinzenals, aquest cop.

Cada quinzena serà  un joc poètic diferent:  llegiu les instruccions, si us plau.  ;)

El guany (Joan Fort) Centenari Joan Vinyoli

Mai no et rendeixis. / Guaita que al teu costat o molt lluny de tu qui sap / hi ha mil sers que demanen / el teu gest, la teva veu. / Fins i tot el teu menjar potser, / oh tu, afamat de poder, / de diners o prestigi. // Ser humil és ser pacient, / dominar totes les baixeses / i arribar allà fins on deus / pel camí més encertat. Joan Fort i Olivella. Atlixco, 26 de gener de 2013.

ANY VINYOLI

AQUEST  ANY CELEBREM EL CENTENARI DE JOAN VINYOLI.

Llegirem Vinyoli, jugarem amb els seus versos i el coneixerem una mica  més.

Tinc  una tria  feta  de poemes, i ara pensarem activitats diverses que es puguin fer amb un poema.

Començarem aviat:  el dia 1 de febrer...

Post de comiat de l'Homenatge a Espriu

GEMMA HUMET & TONI XUCLÀ - Aquesta Pau És Meva (Video Oficial) de picapdiscografica

Artista: GEMMA HUMET i TONI XUCLÀ Cançó: AQUESTA PAU ÉS MEVA Disc: AMB MÚSICA HO ESCOLTARIES POTSER MILLOR - EL DISC DEL CENTENARI DE SALVADOR ESRPIU (Picap, 2013) LLETRA: XXVI No lluito més. Et deixo el sepulcre vastíssim que fou terra dels pares, somni, sentit. Em moro, perquè no sé com viure.  A L'ALBA Jo no sé quina Freda nit m'allunyava Del teu silènci. A l'alba vaig mirar-te Per última vegada. SOTA LA PLUJA Sota la pluja, arbres, camí, silenci, vides llunyanes. Sense recança miro com el meu pas s'esborra. XXVIII Aquesta pau és meva, I Déu em vetlla. Dic a l'arrel, al núvol: "Aquesta pau és meva" Des del jardí contemplo Com passen lentes hores Pels meus ulls enigmàtics, I Déu em vetlla. PD: Gràcies,  Mònica,  per  la teva  aportació al  tancament de l'Homenatge  a Espriu

Un volen fer bots, altres votar

Tots disposem de dues canes
per avaluar
uns volen fer bots , altres votar
uns volen decidir per nosaltres
altre volem decidir sols
Dues canes ben diferents
per les preferents i les preferències
Uns diuen urna caca!
i amb rodes de molí volen fer-nos combregar!

AMUNT

Tots disposem de dues
canes d'avaluar.

Una alegre i rebel
abona il·lusió
bressola i emociona.
L'altra grenyuda i mofa
provoca temor
decep i destrossa.

El camí serà cert

Tots disposem de dues
canes d'avaluar.
Però jo en llençaré una,
voldria poder
mesurar a tothom igual.

La pau només serà pau
I la violència, violència.
Que no cal que ens confonguem
Amb insensates barreges.

I sense perdre el somriure
Que ens acompanya fa dies
Seguirem la nostra via.
que el nostre camí  és  cert
si  nosaltres  volem que  ho sigui.

tres milions

Tres que van sempre plegats
mirant estrelles del cel,
per camins de vent i sorra.

Tres milions que anem plegats
mirant els futurs insondables
per camins i pedregars
amb les ànsies incansables.

La fel de l'ira ens torna ingrats,
i és sentiment que no ens fa amables
volem una llum certa, 
que estem tips de tants miratges.

De fet érem tres, un mateix 

i a cada costat, la mà del company

i la força de l'anhel...

Adéu, sense recança

Tots disposem de dues

canes d’avaluar.

I ara que ets a punt d'anar-te'n,

em voldria no equivocar.

 

No condemnar-te

pels mals dies passats;

ni situar-te en altar

que no et pertoca.
 

Voldria cloure't,

sense haver de fer balanç;

acomiadar-te sense pensar:

què tinc ara i què tenia abans.

Dir-te: "adéu, gràcies per tot;

marxa sense recança,  

en el cementiri dels anys, descansa.

No et jutjo, per així no jutjar-me".

LES DUES CANES

LES DUES CANES

Tots disposem de dues

canes d’avaluar:

segons com dius que penses,

ets honest o malvat.

Amb subjectius criteris,

amidem gent a pams.

D’acord amb ells, si mates,

ets assassí o sant.

(en el darrer  dilluns de l'any,  la  darrera  setmana Espriu  a les Itineràncies)