Tot el setembre farem també una Via poètica

Convoco  una   Via  Poètica  per  tot el setembre. 
Aquí  mateix,  a les Itineràncies.

Durada:  tot  el setembre
Funcionament:  us  apunteu als  comentaris  i us envio  la invitació  per  participar  al blog
Objectiu:  fer  una  cadena de poemes  que  cadascun enllaci  amb una paraula  o vers  de l'anterior
Condicions:  podeu escriure  les  vegades  que  vulgueu,  una  por ser  suficient  en tot  el mes,   però  també  podeu escriure'n  10  o  20.

Qui  s'hi apunta?

1. Montse-Arare
2. Pilar - esborrall
3. Joan B. Fort
4. Mª Roser  Algué
5. Noves Flors
6. Laura T. Marcel
7. Helena Bonals
8. Elfreelang
9. Zel
10. Enric  Sanç
11. Josep Làzaro
12. Guspira
13. Joana
14. Glòria
15. Carles Mulet
16. Montse  Pes
17. Onatge
18. Carme Rosanas

Dues vies... per caminar...

Deixaràs rastre de pètals per Noves Flors

Fotografia: Josep Batlle

Deixaràs rastre de pètals

caminant la caminada

cada dia i cada nit

i cada dia sorrer

i cada nit consumida.

El ventijol amigable

n'espargirà pels corriols

i per les cruïlles.

I davall d'alguna ombra, en el repós

quan el sol creme més i la set

assetge els meus llavis i els peus

abaltits, delegen descalçar-se

m'arribaran, talment papallones

o mots jolius.

I els sabré teus, perfumats

d'aquelles flors de color violeta,

aquells teus pètals.

Canviaria els meus peus... Carme

D'una foto del Barbollaire - Color - XL -

Canviaria els meu peus 

per flors de color violeta.  

Per deixar rastre de pètals 

en comptes de pesants petjades.

Clic

El full en blanc, testimoni de negres nits
quan les  espurnes  brollen de dins
fent un intent d'escriure allò que no sabem dir parlant.
S'encenen els llums
i us convido a ballar
amb ritme silenciós.

la Carme va apretar l'interruptor
ara és hora de tancar-lo.

Gràcies per compartir  poesia!

final (millor efímer)

Acabat el torn signo l’absència

de qui no està per fer rimes dolcíssimes

acabat el torn, mancant presència,

tinc el meu cor ací, tot i sabent-me prop

massa a prop de la demència

en aquest món obscur parany pels bons

que enclota fins als més bruts abismes

i ens deixa abraçats només de solituds...

Sort del goig de saber-vos vius i nous

en cada vers que apropa els cors

i endolceix el gust amarg de tots els jous.

(amb gratitud eterna a tots)

El do de pit

Donaré i dono fe dels mots
regal preciós de compartir veus
mirades i metàfores musicals
fars de companyia , poètica
solament queda dir fins després!
la quinzena ha estat la darrera
si hem poblat de poesia la tardor
doncs ha estat un plaer immens!

(gràcies de nou Carme per compartir aquest espai i gràcies a tothom)
abraçades!

Traços

Traços de lletres reflexen l’encanteri
de l'estrofa que serpeja, pelegrina,
en esteles d’abrivat moviment,
desplegades en acords melodiosos
i arriades dins la blanor del poema.
En la sendera del vers he bategat,
amb arpegis d’estrofes espurnejant-me els ulls,
en la degustació salobrosa i dolça,
de l’oci, sense pressa,
en què brollava la metàfora.

Moltíssimes gràcies, Carme Rosanas per fer-me sentir que sóc a casa meva.

Gràcies a tothom per permetre'm sentir la musicalitat de les vostres veus.

Fins demà!

Pèrdua d'esdrúixoles (de deomises)

[seguint la cantireta i acomiadant-me, d'Itineràncies i d'esdrúixoles]

A Anna G. C. 

He rodolat entre els dies gèlids de la tardor,
Recollint paraules pretèrites per a nous sentiment,
Que han omplert de joia cada resquícia de cor
Intacte, tot desig tenyit amb el nom de la vida.

Avui, que sóc hiat en mans de l'esperança
De saber que viure és compartir somnis i sofrences,
Em despullo de tot per recol·lectar mots novells per a tu.

d.

COM HIAT

He estat infidel
a la pausa i la presència
del mot buscat i a l'essència
del temps que m'esguarda
des del voral de l'ull tan meu.

I he esperat l'ànsia
del cos que no em guarda res,
perquè sap que en retrobar-se
tot es vessa i reneix de cop.

I ara em sé nova, llega i sàvia,
ja que en deixar petja en el temps
em reca,
perquè sempre que hom besa,
ho fa sabent que el bes
és buit, i alhora nou.

Gràcies, Carme.

Tamborinant sobre el teclat.

(seguint Carme i deomises)

El full en blanc i el gris cervell bullint

de paraules. Paraules que vessen,

que emprenen un viatge fascinant

pel sistema neuronal cap a l'exterior,

algunes es perden pel camí, però,

fent-te regirar els budells;

o provocant un tic nerviós a la galta,

mentre et fa arrufar el nas;

o arribant al més llunyà de les extremitats,

on et provoca una curiosa reacció:

els dits de la mà, posem l'esquerra,

tamborinen sobre el teclat,

mentre els peus porten el ritme

d'una melodia sorda.

El full en blanc i jo cerque unes paraules

que expressen la meua alegria

per haver participat a les itineràncies,

unes paraules poètiques

que expressen la meua pena

a l'hora del comiat.

Amigues, amics, adéu!, fins aviat!

Vívida presència (de deomises)

[seguint la Carme]

Vine, acosta't, límit de tots els meus limbes,

Llum del primer raig de sol del matí, braç

Estès a la fidelitat de la promesa, dona tenaç,

Mare amorosa, que encens el foc i no el minves;

Vine, apropa't, escalfor perenne del meu jaç,

Alenada que m'ajuda a combatre les timbes

De desesperança, record tangible dels nimbes

Que porten la pluja, esguard pletòric i veraç;

He deixat els meus somnis, per una estona,

I m'aixoplugo en la teva veu, cel ras i alberg,

Terra fèrtil i inundació per al meu cor de sitja,

I eixamplo el camí de la pell, que ja no perdona

La demanda de carícies, ni del teu cos soberg,

Per a la teva benvinguda: tot dins meu et desitja.

d.

Fulles i fulls en companyia

La  fulla al  full de dalt  ja el veia.
Enlluernada  pel seu  color,
primer tremola,
es  deixa  caure i el vol trobar.

El full en blanc  ja l'esperava:
- Fulla  lleugera,  limbe daurat
un raig de llum ens  unirà,
vine,  acosta't, vola de pressa,
que el teu dibuix,  jo vull  besar.

Han caigut les fulles

Han caigut les fulles
i els fulls resten en blanc.
Novembre,
any rera any,
arriba d'espantador de paraules.
Les que ja no podem pronunciar.
Per sort, 
el foc i el fred,
alimentaran els nervis,
la saba de les lletres.
I ben aviat,
tornarem a parlar,
i a escriure.


gràcies, Carme, per brindar-nos una vegada més el regal de les itineràncies,
gràcies a totes i tots vosaltres per la companyia poètica!

Principi i fi

(seguint deomises)

Tot el que comença acaba,

el que neix ha de morir.

La poncella dolça i feble

morirà pètals oberts.

La nena innocent i tendre

serà gran, amant i esposa.

Eixerit el nen petit

serà un avi bondadós.

El dia, que obre l’albada,

amb l’ocàs acabarà.

Però aquest amor que et processo

de segur no morirà.

.........

Nostàlgia (de deomises)

[seguint la nostra amfitriona]

Tot el que avui lluu en mi és reflex teu, Anna,

I la màgia de l'inici del dia roman en el teu nom,

Que desperta la il·lusió i trenca el silenci mut,

I omple de vida cada racó de la tardor que pensàvem.

El pleniluni m'ofereix la calma necessària i el neguit,

Alhora: la llar és buida quan t'enyoro i sé que tenir-te

Ha de ser un fruit lent, amorós, plaent de tan anhelat.

Tot el que avui sóc duu el rastre de les teves paraules,

I quan em parles creixen ales per combatre necessitat

I distància i buit, i només desitjo dir-te a cau d'orella:

Dorm, descansa, somnia que et somnio i seré

La felicitat personificada, el sisè sentit que dibuixa

Un somrís en els teus llavis, la lluïssor que ajuda

A tirar endavant els projectes, el fill que ha de venir.

d.
(Lluís Servé)

Vinc a buscar-te

Vinc a buscar-te,  perquè trobar-te és sentir-nos lliures.

Conjurs  de mots, potser sense sentit,  paraules  màgiques

mantenen  encanteris que sobrevolen  els dies.

I sempre  et crec,  et  creuré  fins i  tot quan menteixis,

tot i saber-ho, per esllavissar-nos  suaument

des  d'un amor que  il·lumina com si el sol sempre  lluís 

fins a  l'altre,  també  amor, en penombra plàcida: 

ser veritablement l'un en l'altre.

Inclemència (de deomises)

[seguint la Imma Cauhé]

Vine a buscar-me, rosa nascuda del somni,

Acompassa les nostres vides per ser lliures

I t'oferiré un nou jóc per respirar, desviure's

Pels llavis aliens i lluitar contra vils dimonis.

Vine a entrellaçar-me els dits i sabré on rau

La felicitat i el plaer d'escoltar l'onatge junts,

De no claudicar davant de res i cosir amb punts

De sutura el rastre de la inclemència, d'estimar.

Vine a buscar-me, rosa nascuda del ver desig,

Llisca dins meu i guarim-nos tota ferida oberta

Per l'existència, i tindràs el meu cor per sempre.

Vine contracorrent si cal, i serem un únic trepig

En aquest passeig cap a la llibertat, cap a l'albada

Que ens trobi sota el mateix sostre, estimada Anna.

d.
(Lluís Servé)

Seguirem...

Si rodes i rodes

tornes al lloc,

les mans agafades,

ferms els cors.

Caminem somniant

que el món és bo

cerquem l’esperança

que serà millor.

Tu i jo i vosaltres

hem de fer-ho junts

recollir-ne les brases

i obrir-nos els ulls.

Separar els núvols

que ens mostrin el cel,

cuidar de la terra

que tant estimem.

Oblidar rancúnies

que no fan cap bé

avançar cada dia

és el que podem fer.

seguint: Pilar

Símbol

Trobada aquí

 

 

Donem-nos la mà,
ballem units en l'empatia,
sentint els batecs
en un sol cor.
Enderroquem el recinte
que tanca la raó
que ens mou i ens commou,
tot ressaltant entre les fulles mortes
el símbol que s’ha fet perenne
i navega a quatre vents,
en el trànsit incansable
de múltiples veus
que avui dansen a l'uníson.
Som la teia,
cremem la fullaraca!
i continuem fent via
fins al dia en què el que anhelem
s’haurà fet palès.