Abans de néixer
ja escoltava paraules;
les de la mare,
el pare, àvia, padrins.
Així que vaig néixer
la descoberta del
món de les paraules.
I m’acompanyen
des de sempre,
em són el caliu
pel fred, la llum
pel somriure,
la carícia en
la solitud, la música
per les llàgrimes,
són el viatge
al meu interior,
i quan floreixen
amb fruit de poema,
i la flama quan
tot s’apaga...,
i es trempen a la
fornal de la lluna.
Paraules a l’enclusa
de viure, i forgen diàleg,
esdevenen petjada
de passat i present,
i quan callen
desvetllen els llavis
adormits en el silenci,
són batec en
el cor trencat...
Paraules,
elles fan l’estel
que ens eleva,
són la llibertat
de pensament,
l’aire per l’ofec,
la flor en el comiat,
l’almívar pel dolor,
la besada en
la profunditat.
Paraules
a la tendresa
a la ferida
de tall obert,
són el pa a la
taula de tots els sentits.
Paraules
a la rima
entre cos i cos,
paraules
al poema de les mans,
al silenci amb
veu pròpia,
una guspira de vida,
la llum en la foscor.
Paraules
al vaixell de paper,
a l’altar de la vida,
a les arrels,
camins d’unió,
abraçades amb accent,
el dictat de la memòria,
testament de sentiments,
el tacte de les idees...
Sense paraules em faltaria la vida, l’aire, el sol i la lluna. Són la sang del pensament, l’abraçada entre persones, també són la “guerra” entre els sords de pensament i de cor... No em sé imaginar un món sense paraules, Elles són la gran Dida d’Itineràncies Poètiques, el pont de l’amistat, el compartir el fruit de cada sembrat... Paraules...
Des del far una gran abraçada sense paraules...
