dilluns, 31 de març de 2014

Jove



JOVE

En ple migdia, exultant, camino
creient que ja ho havia trobat  tot.
La  inquietud  feta  mots i el goig 
compartit.  Estols d'ocells  sobrevolen
creences.  Somnis,  heu fet  el ple.
Toco l'essència del núvol i no la trobo.
No tornaria mai a casa. I aquesta pedra
que  duc, jo no voldria perdre-la.

diumenge, 30 de març de 2014

FEINA DE JOVE CLANDESTÍ



Em desperta la llum del dia,
camino,
cercant algú que em reconegui.
Rebo mirades anònimes i
desesperançades
d'un present cru i fosc.
Els budells famèlics em criden
a alimentar-me, per no
defallir.
Busco a les clavegueres un refugi i m'hi
adormo.
És hora de tornar a començar.
Jove,
duc al cor la força del
poema.










dissabte, 29 de març de 2014

Feina d'infant és bella





En fer-se de dia,
passejo trobant allò
que serà memòria involuntària
amb els anys.
Travo paraules
amb l'expectativa,
em menjo els gats
amb la mirada.
M'anticipo a la vida.
No necessito recolzaments,
és hora de volar.
Infant, duc a la mà
el vel de felicitat
del poema agafat.

Feina de vell de Joan Vinyoli



FEINA DE VELL

En fer-se fosc, foraviler, passejo,
cercant allò que mai no trobaré.
Travo paraules amb dolor i records
de goigs viscuts. Famèlics gats acuden
a devorar-me. Somnis, heu fugit.
Palpo la roca i l'arbre i m'hi recolzo.
És hora ja de tornar a casa. Vell,
duc a la mà la pedra del poema.







Us  proposo de parafrasejar  el poema,  posant-lo  a l'inrevés...  o sigui fer  un poema que es digui  FEINA D'INFANT  O BÉ FEINA DE  JOVE

divendres, 28 de març de 2014

Allò que fou



Quan feia, rica d'infància, a clar de nit,
llacs d’aigua on es banyaven els estels,
abans que s’apaguessin,
la terra feia equilibris sobre el filferro
i no sentia el vertigen
de les hores que queien
en la vellesa.
Vivia la llum sense misteris,
allunyada d’abismes de silenci,
del lladruc del gos atemorit,
aixoplugada en la música de l’alba
i en els somnis que brotaven
de les branques de l’arbre de la vida,
plenes de fruits i de llavors..



dimarts, 25 de març de 2014

Llacunes de silenci



Mot rera mot omplo llacunes de silenci.
On l’oblit posa tenebres, amb mans de cec,
tremolejant, esgarrapo la foscor
perquè la llum penetri.

Poso poemes tous, de molsa, amorosint
les arenes d’aquest camí feixuc
que,  tot  creuant el desert,
em mena a la vellesa.

I miro enrere, amb ulls clars d’infant,
on, en les humides nits, clares de lluna,
el meu únic paisatge veritable
era un pessebre.


dimarts, 18 de març de 2014

Ara que intento

Ara que intento fer,
vella i trista, desconhortada,
el poema feixuc de mots, em sento
amb les mans àgils i el cor pesant.

I jo qui sóc? sóc una mà o les dues...
que volen cap a la trobada dels mots...
O aquest cor que ensopega
caminant per  les trinxeres de la pena.

Jo no sóc res,
més que un cor perdut que abans bategava.
Ja s'ha aturat.... Del temps de vetlla
queda l'esguard, però no mira.



dilluns, 17 de març de 2014

RES




Quan feia, rica d’infància, a clar de nit,
volar la imaginació i somiava,
mars blaus i encalmats per al trajecte,
camins plaents per fer en companyia,
terres acollidores per descobrir;
no sentia llavors, anys han passat,
aquesta foscor, en la pobresa del meu present.

M’engoleixen onades en l’anar i venir d’un mar furiós,
aigua tèrbola de profunditats remogudes,
empasso glops amargs en l’intent d’emergir,
respiro aire que ja no m’oxigena.
Emprenc el tram feixuc  amb pas solitari,
d’un camí on tot és conegut i repetit. I cansa.
I miro enlaire, cau damunt meu la nit.

No queda res d’allò que somiava.

diumenge, 16 de març de 2014

CLAU DE SOL

Ara que intento vell i pobre,
fer,
que no pari la música,
obro portes i finestres,
escampant el so silenciat
d'un present amenaçat i trist;
no ens callaran! nota rera nota,
el cant dels infants es sentirà arreu
i enfortirà el nostre anhel de llibertat.





dissabte, 15 de març de 2014

Poso llacunes de silenci que sona

Poso llacunes de silenci trist,
mot rera mot, i miro la tenebra.
De trist silenci poso llacunes
sota llucanes de llum al caire
del mot de la teulada ...
Miro la tenebra i m'apareix 
olor de la sàlvia, l'ormí flairós
i l'aroma m'embolcalla
 el present
Mot rera mot i sota cels d'infant
no oblido cap record i em venen 
aquells tous
 de molsa premsada
aquells pessebres d'abans , el suro
surant dins el somni, 
pessigolles  que fan riure 
el trist , mudant-lo a trast 
que sona.


Mot rera mot



MOT RERA MOT
Quan feia, ric d'infància, a clar de nit,
mentre la gent dormia ja, el pessebre,
amb palpadores mans de cec, absort,
posava tous de molsa humida als junts
dels suros nets i veia clar paisatge.
Ara que intento, vell i pobre, fer,
desconhortat, nit closa ja, el poema,
bròfec, nuós, amb mans tremolejants,
poso llacunes de silenci trist,
mot rera mot, i miro la tenebra.


Podeu triar el vers o fragment que us agradi més per a fer el vostre poema. 

dilluns, 10 de març de 2014

LA ROSELLA



És la rosella reina i senyora   
dels camps de blat;
enrojolada com camperola 
aixeca atenta el seu negre cap 
per mirar alegre el mar d’onades, 
verdes o grogues que el vent bressola,  
del seu reialme.
No sent enveja d'altres veïnes, 
ni de companyes de la ciutat,
tampoc d’aquelles que ara 
embelleixen les jardineres
de cases riques i senyorials
- les  roses roges,  gardènies
blanques, grogues mimoses, 
lliris morats-  que presumeixen
de ses fragàncies i dels seus pètals
avellutats
Mes si un dia del camp l’arranquen 
per a posar-la en un pitxer
ella  enseguida es marciria  
i d'enyorança fulles i pètals
es llanguirien  en un  moment…

divendres, 7 de març de 2014

El jardí s’ha adormit sota la humida
vànova desfilada de la pluja
i ara deu somniar hores llunyanes
com les que jo revisc en contemplar-lo.
Ja no hi creix el lilà que perfumava
amb pinyes lila-tendre els meus capvespres
en què veia futurs irrealitzables…
aquells dies en què no sospitava
com arriba el dolor, tan de puntetes
que no ens sabem salvar de la punyida.
El xiprer ha crescut i s’ageganta
fosc i massís i aspre com la pena
sobre el cel gràvid de fina gotellada.
…Sempre plourà, a cada primavera,
i amarades, les flors, tot colltorçant-se
es vinclaran suaument sobre terra
on jo seré, vençuda i forastera,
tan lluny del meu jardí per sempre més…

Joana Raspall

dimarts, 4 de març de 2014

ARTICLE D'AMOR

ARTICLE D'AMOR

Et dono una carxofa.
Guarda-la bé,
tot el que jo sóc és dins seu.
Les gràcils espines
de les fulles curtes poden
gravar-te la por a la memòria :
els dits que prenen brins de sospirs
en jardins privats
poden causar-ne, si hi són descoberts.


Tot i així, aquests articles naturals 
no fan cap olor. Reptaré dins teu,
sense ser percebuda, per quedar-m'hi,
no sabràs pas que hi sóc.
Un eixam de mi mateixa es reuneix
de nit
per enderrocar els teus ulls cecs.
Una part de mi és el meu tot,
significant i curosament escollida,
propera a la perfecció.

Pots sentir com me'n vaig,
m'arrugo o ploro o et menyspreo,
cadascun dels meus membres és cabdal
per a la vàlua de la meva essència.
No ho dubtis,
l'herència que m'ha sigut donada
perdrà el seu matís primitiu.

Si em marceixo, tu en seràs el culpable.
Ara que et menges el meu cor,
deixo de ser una flor.

La meva amargor és tan clara.


Traduït de l'anglès per Montserrat Aloy Roca, d'un poema seu en anglès titulat "A Love Item".

ESPERANÇA

La flor de neu
vesteix l'hivern
d'escalfor acollidora.
Dalt dels cims
combat el fred intens
s'enforteix i persisteix.

Jardí perdut


Passejo, vagarejant l'ànima pels  jardins més  bonics.
M'espero, com si el temps no comptés i no hi hagués cap pressa.
Tanquen els jardins a l'horabaixa i em diu el cor que no hi tornaré més.
M'enduc cada branca en el record,
cada  fulla dibuixada a la pell,
i cada flor em perfuma els cabells.
Rere la porta, queda tota la bellesa.

dilluns, 3 de març de 2014

La il·lusió d'una rosa...

La il·lusió d'una rosa...



Il·lusió d'una petita rosa
que esclata esperançada enmig del fred,
però mira al seu entorn i es troba sola
i s'adona que ha florit fora de temps.
És l'hivern i no la tendra primavera
qui l'envolta i la cobreix de gel;
més, entre tanta natura trista i morta,
és redreça, i se sent feliç i forta.

M. Roser Algué Vendrells

diumenge, 2 de març de 2014

Història d'una flor.


La vam collir, la  flor.
Era brillant, 
de groc de llum,
de carbassa resplendent.

No era pas l'única flor
d'aquell jardí.
La vam posar en un
pitxer, ben a la vista.
Ens omplia els dies de somriures

Desenfocada i pansida de temps
servava la llum.
I encara,  tota  la vida, 
prenia el seu color,  com un fons
que aixoplugava  totes les coses.

Crit de flors


 Limeunhee



Llancem les flors a l'aire
vestim-nos tots de flors
totes les flors del món
totes, totes a l'aire
que desterren la por i la pobresa,
que colguen les olors del patiment.
Dones i homes del món no oïm el clam?
Mirem que res no és nostre
que al final del camí
arribarem tots nus
davant de la Gran Dama
sense aval ni equipatge
i sols podrem portar a les mans trèmules
les flors que hàgem collit en curta estada
car Ella guanya sempre.
Flors, flors enlaire
totes les flors enlaire
vestim-nos tots de clam.

Blanc de Margarida




Les flors són tan belles
que n’hi ha que porten el seu nom,
Rosa, Margarida, Violeta.
Un poema és una flor que no s’obre,
de perfum contingut,
que no li reca pas gens
el roig de la prosa.
El blanc és un color que li és inherent
pel context on es troba.


Memòria vegetal

Recordo alguns noms, encara
de quan vaig aprendre a rentar-me les mans
amb el terra , veig les petúnies parlant-me
dels afers sentimentals de les roses...
Comprovo  dins els racons de la memòria,
olors meravellosos de la maria lluïsa quasi llimona,
el groc descarat de la mimosa, la gosadia tímida de l'ametller ,
i la frondosa exuberància de la buguenvíl·lea
enfilant-se per les parets, la humilitat de l'heura...
L'elegància  sòbria dels xiprers tot fent l'ullet, de lluny
a l'amiga sobrevinguda magnòlia de flor única i majestuosa .
La solitud d'un ginkgo biloba , a un costat del camí.
Les oliveres de l'entrada, xerrant del passat amb un cedre vell
que imponent jugava amb les pinyes de les branques
enganyant al novell com si fos un avet.
Enyoro tots aquells arbres i plantes que vaig conèixer,
quan vaig aprendre els seus noms i alguns cognoms, els alies
i els malnoms , quan vaig aprendre a fer barreges de terra,
a regar, a retallar tanques  vegetals i a fer anar aixafes i aixadelles,
pales , mànegues de reg, tisores de podar....
Encara ara, davant d'un arbre, tracto de recordar el seu nom...
per a mi ja mai més són éssers anònims ....

dissabte, 1 de març de 2014

Les violetes de la Joana


He baixat al jardí,
elles, allí estaven,
les violetes florides.
T’esperaven a tu.
He sentit la teva veu:
-Cull-les, són les primeres.
Te vist contemplar-les,
cada any les vigilaves,
-Ja hi ha violetes!
Les primeres floretes,
i les petites fulles
omplen aquest gerret,
aquest que avui he guarnit
amb noves violetes,
les que estimaves tant
i ja no podràs collir.


(Havia escrit aquest poema recordant la meva mare Joana Raspall, com el tema és de flors, el copio aquí.)
Imma

En bona companyia


EN BONA COMPANYIA

Molts jardins amb peònies,
lilàs i pèsols
d'olor, són lloc de bon estar,
quan ja la llum abaixa
la veu i, sense fer remor,
pels engorjats del vespre
s'allunya la tartana
del desesper.
El dia torça el coll
com una espiga plena.
La nit es tota per nosaltres.
Encén el vi.

Aquest  cop,  tampoc  agafarem cap vers,  sinó  que  simplement agafarem el tema i parlarem de flors  i  de jardins,  literalment  o metafòricament, com us  agradi més.

Google analytics

Llicència Creative Commons