divendres, 2 de juliol de 2010

Quan els somnis

Quan els somnis
se'n van  i no volen tornar...

necessiten  el caliu
d'una paraula, 
potser d'un vers

necessiten una resposta
que  no arriba

o necessiten  un bes.

Emigrants...


Seguint el Transhumant de la Montse.

Emigrants els somnis
quan se’n van i
no volen tornar...,
s’arrelen allà
on troben vida.

Emigrants els sentiments
quan se’n van i ens
deixen despullats,
i tenim fred que res
no pot abrigar,
només els sentiments...

Emigrants...
onatge

TRANSHUMANTS

Ramats de bestiar,
fileres de persones,
fent llargs recorreguts
en busca de menjar.
Transhumants, desplaçant-se
a la tendresa vegetal de la muntanya.
Immigrants, movent-se
sota el cel suburbà de la ciutat.

Sempre hi sóc un ocell...


Intentat seguir el poema de l’Elvira FR.

Inabastable


A la tendresa aèria...

hi sembro els meus mots,

hi planto somnis, hi arrelo

les metàfores, hi empelto

les realitats, també hi enlairo

alguna llàgrima, i estels

de bon humor... I sempre

en floreix tendresa,

passió, fruits de profunditat,

ni massa dolça

ni massa aspre...

A la tendresa aèria

sempre hi sóc un ocell...

onatge




Tot i què......


Tu has estat per a mi inabastable
Tot i què sabia llegir les teves mirades
Tot i què podia escoltar en els teus silencis
Tot i què els teus desitjos eren ordres
Tot i què el meu cor bategava fort en sentir la teva presencia.

Una esquerda es va obrir aquell fred hivern
I ens va deixar a cadascú en una banda diferent
No em van faltar la calidesa de les teves paraules
Però tampoc va poder ser suficient per retrobar el moment
L’espai i el temps de desfer les batalles
I d’evitar que al final passessis al costat dels definitivament inabastables.

Inabastable


Inabastable per a mi
inconsolable lluita
vora del xuclamel la vida
em xucla, mel i mató, tics tacs
papers, moments, instants perennes
i així em pren sencera l'hora
dels meus desficis de flor
i de fulla, desvestida de cel
vestida amb parracs que imploro
a la tendresa....vegetal
a la tendresa aèria....

Amnèsia

 
 
Palplantat, a l'eixida que xucla
Vides senceres, m'arrapo amb ungles
I dents perquè el torrent atrapi
La part més fràgil del meu cos.

He servat el cor i l'ànima
A recer del corrent, en la quietud
D'un instant que omplo de memòria.
Insomne, potser: no vull l'amnèsia.

Necessito seguir de prop la vida;
L'oxigen és preuat tresor que anhelo,
Que aleno sense pausa ni rendició.

I flairo, a ulls clucs, el xuclamel
Que floreix en alguna banda propera
Però encara inabastable per a mi.



d.

A l'eixida

Amb un lleu batec de blau
obre el teló l'albada
i desperta criatures
amarant l'últim moment de son.

S'aixeca entre gemecs la vida
i el sol empeny amb tocs de raigs
els éssers insomnes a l'eixida
que xucla les nits d'assaigs.


Isabel

Google analytics

Llicència Creative Commons