dijous, 1 de juliol de 2010

RECERCA




















Recerca

Infinits camins
i només un
permet l’abraçada.
Fa temps que camine
pels senderols
de les imatges
mil vegades viscudes.
En els somnis,
en els records,
en els oblits.
Però continue sense trobar
els mots de les coses.
Al final de les meves passes
sempre l’abisme.
I la pregunta obligada:
Com es viu una vida
plena de no-res?

Mercè Climent

7 comentaris:

  1. Gràcies, Mercè!

    Un poema molt profund i molt bonic. Dubtava entre buscar una abraçada o un abisme...

    ResponElimina
  2. continue sense trobar els mots de les respostes...
    Preciós!


    Carme, la fotografia tmbé la penja cadascú o la penges tu?, l'entrada la faig des d'aquí, no?
    perdona vaig una mica despistada...

    ResponElimina
  3. la profunditat pensada de l'abisme conlloga amb el no res de la paraula.
    L'abisme el tenim sempre davant, nostre futur...desconegut. La paraula...la vida,,, ser NO RES en la vida... Anton.

    ResponElimina
  4. Els camins sempre són infinits... Cada camí té la seva pregunta i la seva resposta... I sempre hi ha un abisme que ens espera, som nosaltres que l'hem de vorejar, no ens podem permetre caure tan profund...

    Una abraçada des del far.
    onatge

    ResponElimina
  5. No sempre sempre està l'abisme...
    Bon poema, Mercè!

    ResponElimina
  6. Ooooh!!! Jo sóc la comentarista poètica que no entén massa de poesia... només puc dir que l'he trobat preciós!!

    ResponElimina

Google analytics

Llicència Creative Commons