2.-El teu pas
és el camí.
Ta paraula
serà la meta?
caldrà preguntar
si veus l'horitzó
i sent on resona
el tornaveu.
Allà esperaré
el teu somriure.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
T'agafo l'idea i segueixo...
ResponEliminaSempre és agradable fer el camí, sabent que t'esperen.
ResponEliminaSense paraules, Anton.
Sempre hi ha algú que ens precedeix en el camí... I escoltem el seu eco, però no ens arriba la seva paraula. Potser caldrà esperar...
ResponEliminaSalut des del far.
onatge
És un poema molt dolç, Anton, Un somriure sempre fa de bon esperar i també li agrada saber que l'esperen!
ResponEliminaAnton, l'esperarem amb tu i al teu costat!
ResponEliminaPer cert, la fotografia de la montse subirats és senzillament preciosa!
ResponEliminaÉs preciós, Anton... no sé què puc afegir als altres comentaris... perquè, com diu la Pilar, què maco és fer camí sabent que t'esperen!! :-)
ResponEliminaAntón, quants dies, estimat...sóc a Menorca fent un descans de casa, família, feina, només les més fidels amigues, el mar i els pensaments, avui, elles paren el sol i jo passo visita que ja no puc més de no llegir els amics...
ResponEliminasóc, com el teu darrer vers, no faig cas de res...ni de la sogra que em renya perquè els deixo...però de tant en tant un s'ha de retrobar!
molts petons!