dissabte, 27 de febrer de 2010

El malson per Fanal Blau


La Bruna, acompanyada  de la Cleo, la Tina i la Sra Clarademunt, no es pot treure del cap una cançó de quan era joveneta: Mirrors de la Sally Olfield.
Cadascuna, se la miren de reüll, perquè la veuen absent i absorta.
De vegades els miralls ens retornen a mirades passades, i d’altres també poden distorsionar la realitat real, com en les fires i passadissos del terror on la concavitat i la convexitat pot deformar, enormement, volums, alçades i proporcions.
Quan entren a casa d’en Llorenç, se’ls troben a tots envoltant el gibrell. La imatge, per si sola, te una bona dosi de ridícula: tres homes i una mosseta, mig ajupits intentant esbrinar els reflexes de l’aigua.
La Sra Clarademunt, s’acosta a la Bruna. Li agafa el colze i fa una lleugera pressió d’acompanyament, que li provoca un calfred. La Tina l’observa. Però immediatament desvia la mirada perquè veu arribar a un home, cap cot , que li sembla poder identificar de l’hospital psiquiàtric. L’home del bar.
La Bruna es desperta; amb la gola resseca i un ritme cardíac que no és l’habitual. Es pessiga la galta per comprovar que és; que ha estat un malson. Veu la primera excletxa de llum que s’escola pel tancament rústic de les finestres de fusta. Escolta el renill dels cavalls que reclamen el pinso i la palla.
Posa els peus al terra, sent la gelor a la planta, es calça.  Arrossega el pas i va al bany. Davant del mirall, el rostre congestionat per haver plorat molt sense estar desperta. La Nuna Clarademunt, se li acosta, l’abraça per la cintura i li planta un petó de bon dia al clatell. El mirall els permet retornar-se el somriure
Intenta recordar. S’enfunda els texans i surt a la quadra a posar la teca.
Entra. Obre l’ordinador i es posa a escriure intentant rescatar de la seva memòria el malson de la nit. Es perd. Queden flashos.
Agafa el mòbil i truca a la Tina.
-         Ho tens molt complicat aquest migdia per fer  cafè?
-         A tres de tres, Bruna?
-         D’acord, crec que m’anirà bé parlar. Tinc un amic que està ben fotut…i està obsedit amb els miralls. Potser jo també…però després t’ho explico…
-         D’acord, fins ara, un petó!
-         Un petó, Tina!

dijous, 25 de febrer de 2010

Jocs de miralls

I l'Alícia, successivament, després de trucar el Fabrizio, truca al Llorenç i a l'avi Biel .......Ha passat un dia seuen tots quatre al voltant del gibrell i esperen....mentre en Fabrizio els explica.....
En Fabrizio ha descobert que tota la història del mirall és certa, fa una barreja explicativa composada de retalls de ciències ocultes, mitologies antigues i física quàntica.....amb un punt de Mozart ,i de ritus masons. No han de passar a l'altra banda del mirall perquè ja hi són....ooh! aah! cares de sorpresa..neguit...No han d'anar al món invers, de fet ja hi són al món invers...el que s'ha agreujat amb un passadís espai-temps curvilini produït quan la Tina i el Biel van passar a l'altra banda ...va ser aleshores quan tot es va capgirar.... Han enviat un emissari del món invers, de l'espai virtual,  per a posar-hi remei. És l'home de la barra, és l'home del conyac ( que és assetjat per una dona que va quedar presonera d'un cuc de temps en un món paral·lel ) 

Doncs bé, ejem en Fabrizio poc avesat a parlar tant seguit s'ha d'aclarir la gola ...ejem ejem S'ha produït una escletxa en l'espai-temps prou greu com per haver barrejat món invers i món real...per això la Sra Clarademunt , que en un futur trairà la Bruna i tindrà una aventura amb la Cleo, s'ha avançat al futur i s'ha declarat a qui no havia de fer-ho....Ara per ara és la Bruna qui ha d'estimar....la Cleo haurà d'esperar ....ella, la Sra Clarademunt se'n ha adonat perquè ho va veure en el gibrell d'en Llorenç i d'aquí, pobra dona, la seva impotència i confusió.... Sí ja ho sé,  tot és molt complicat però m'heu de creure és tot el que és...: Alícia , tu quan eres petita vas traspassar tot l'univers de l'altra banda aquí ......hi ha coses que han passat i altres que encara han de passar i s'han barrejat totes.....
I aquí entres tu Llorenç, tu tens una de les peces que ens pot ajudar a col·locar-ho tot a lloc , el teu mirall d'aigua: el teu gibrell... tu tens l'espill de tot el que ha de passar, l'espill del futur; l'home del conyac té el mirall del present i el que va traspassar l'avi Biel i la Tina era el mirall del passat...... Quan hi serem tots i totes reunits i tinguem a més del gibrell , el mirall del passat i vingui l'home del conyac amb el mirall del present ...tot es podrà arreglar i el present serà present, el passat tornarà al passat i el futur al futur.....


I mentre esperem que vingui l'home del conyac, emissari del món invers amb el mirall que falta...et diré una cosa Alícia: el motiu de la tristor inexplicable dels teus ulls , quan vares traspassar el mirall i vas veure els teus avis joves i feliços, tu Alícia no havies nascut, no existies encara en aquell passat i viure aquesta experiència brutal de la buidor de no-ser, de no existir...és devastador per un esperit sensible com el teu...... 
Bé ara arribem la Bruna, la Sra Clarademunt, la Tina, la Cleo .......esperarem l'home del mirall del present...

El mòbil de l'Alícia


L'Alícia  es  mira  el mòbil...  i ...  com pot ser  que no l'hagi sentit?  Si  deu haver estat  sonant tota l'estona...  I ara a qui  truco  primer?

- Fabrizzio?
- Sí  digues!
- Sóc  l'Alícia!  M'has  trucat?
-  Sí!  com sabies  que era jo.
- La  Bruna  em va donar el teu número.
- M'agradaria  parlar  amb  tu.  He  estat investigant  sobre els miralls.  Quan ens veiem?
- Demà?
- D'acord,  demà!

- Alícia  truca  tu a l'avi, a tu te l'agafarà,  a mi no me l'agafa!  -  diu la Cleo

dilluns, 22 de febrer de 2010

Impotència

— Sra. Clarademunt! Què li passa alguna cosa?
La Bruna mira de fer-la entrar al bar. Els ha sorprès el seu posat d’abandonament i llunyania. La mirada perduda. Fins i tot sembla que parla, una lletania fluixa, quasi imperceptible, movent els llavis.
— Sra. Clarademunt, sega amb nosaltres, sis plau.
La dona mira fixament la tieta Cleo des de la porta. Bruna se n’adona i intenta agafar-la del braç, animar-la a entrar definitivament al local i aconsellar-li que es prenga alguna cosa.
— Jo l’estimo... l’estimo... però...
I sense que la Bruna entenga ni puga fer-hi res, la sra. Clarademunt fa mitja volta i desapareix, amb el rostre entre les mans. Bruna roman uns instants mentrimentres l’observa caminar, allunyant-se. Després torna a dintre.
— Què ha passat? Era la sra. Clarademunt, veritat? Semblava trasbalsada per alguna cosa— diu l’Alicia.
— Des de fa un temps ençà està una mica rara. De reüll l’observe, mentre arranque brosses del seu jardí. Sembla capficada en alguna cosa...
— Acabarem tornant-nos boges en aquest poble!— exclama Alícia fent un glop del seu tallat.
La tieta Cleo no diu res. Juga amb la cullereta amb una artificiosa indiferència. “Si no fórem a aquest poble...”, pensa.
— Us heu fixat en aquell home que beu cognac a la barra amb aquell mirall a la vora?— diu l’Alícia de sobte.
I com si aquest l’hagués escoltat, deixa la copa buida d’un glop, escampa un grapat de monedes a sobre del taulell, agafa el mirall i surt del local. Però al llindar mateixa s’atura i les mira. Aquell somriure misteriós que els adreça s’esvaeix rere el llampec que surt del vidre de l’espill.

diumenge, 21 de febrer de 2010

El món invers

Sra Clarademunt: - Bé, ja hi sou totes! –caminant en direcció a les noies.
Bruna, Cleo i Tina: - Què vol dir que ja hi som totes!
Sra Clarademunt: - Si no m’erro, els nois també arribaran d’aquí un moment.
Bruna, Cleo i Tina: - Els nois? Quins nois!
Sra Clarademunt: - No tinc massa temps per donar explicacions, només dir-vos, abans que arribin, que penso que viure és prendre decisions i que m’he passat massa temps adormida. He estat casada i no m’estimo el meu marit, bé, potser m’hi vaig enlluernar de joveneta però amb els anys ens varem allunyar molt l’un de l’altre. Per sorpresa meva m’he tornat a enamorar quan menys m’ho esperava i sense buscar-ho se m’ha presentat la solució, una solució que jo sola no podria prendre però si la dona a qui estimo i em penso declarar està disposada a seguir-me, marxarem d’aquí una estona per començar una nova vida.
Bruna, Cleo i Tina: - Què????? –diuen les tres dones sorpreses.
Sra Clarademunt: - Sí, l’Alícia ha estat la clau. Anava l’altre dia a l’autobús que para davant de l’hospital quan vaig sentir una conversa entre un noi italià i el conductor, miraven una notícia al diari sobre un avi i uns miralls trencats. Tots dos volien veure una tal l’Alícia, curiosament la neboda de la dona que jo estic enamorada. Sí, Cleo, t’ho confesso, estic molt enamorada de tu.
Cleo: - (sorpresa per la notícia però amb una cara totalment il•luminada per comprendre que és corresposta per la Sandra Clarademunt) Jo... jo també ho estic de tu!
Sra Clarademunt: - Oh, Cleo!
Cleo: Oh, Sandra! Però és que t’has begut l’enteniment?- diu una mica més serera i demanant una explicació racional a tot aquell embolic.
Sra Clarademunt: - Bé, continuo. Quan varen baixar de l’autobús els vaig seguir i vaig sentir la conversa amb l’avi Biel, qui els va explicar una història increïble sobre els miralls. L’avi Biel sabia passar d’un costat a l’altre del mirall, perquè és l’entrada a un món invers, ho deia el Fabrizzio que ho estava estudiant i volia demostrar empíricament que podia ser veritat. I avui farem la prova definitiva, però només pot passar si uns ulls purs ho miren amb bons ulls. I en Fabrizio, gràcies a la intervenció de l’avi, va convidar l’Alícia al concert de Mozart que feien aquella nit al Palau de la música, on, per atzar, jo també havia d’anar amb el meu marit. I sí, tot i la tristesa de l’Alícia, els seus ulls són purs i poden ajudar a traspassar d’un món a l’altre. Sense ella no funciona bé, tal com li va passar a l’avi Biel quan volia fugir de l’hospital i se li va trencar el mirall. Aquesta possibilitat és perillosa perquè no podries tornar mai més si el món invers no t’agrada. Però mireu, ara arriben!
Biel, Llorencet i Frabrizzio, : - Bona nit, esteu preparades?
Sra Clarademunt: Només falta una cosa, una petició formal. Cleo, estimada, vols venir amb mi al món invers i viure aquest amor en total plenitud?
Cleo: Sandra, he voltat món d’un costat a l’altre i no he trobat la pau que necessito. M’he establert al camp on trobava un espill d’estabilitat però amb el convenciment que hi havia alguna mancança que no em deixava ser feliç. Sí, vinc a l’altre costat de l’espill, amb tu fins a la fi del món!
Fabrizio: Doncs l’experiment està a punt si els ulls de l’Alícia ho troben bé.
Alícia: Estic encara molt astorada per tot el que ha passat però molt contenta que la tieta hagi trobat el seu amor. I trista perquè no podré anar a casa seva quan la necessiti per muntar a cavall a xerrar una estoneta amb ella, però feliç pensant que es troba bé al costat de l’amor de la seva vida. Ho veig amb bons ulls...

divendres, 19 de febrer de 2010

Les dones intenten explicar-se

La Cleo , la Tina i la Bruna seuen al voltant de la taula del bar de l’hospital. La Cleo encén una cigarreta.

-       Cleo, per l’amor de Déu, t’estàs matant, amb tant de fum! – fa la Bruna

-       És l’únic vici que tinc, Bruna. Deixa’m estar.

La Tina se les mira, impacient, pensant a veure quan es decidirán a parlar de tot plegat. Aquesta història ja s’està fent massa llarga. També té ganes de treure’n l’entrellat.

-       Estem esperant l’Alícia – diu la Cleo - Quan arribi, t’ho explicarem tot. Però tu també ens has d’explicar moltes coses. No és normal el que vas fer amb el meu pare. Ningú no s’amaga en un magatzem amb un pacient seu  i ningú que estigui en els seus cabals protagonitza una història tan estranya com aquesta. Com pot, una infermera, mesclar-se d’aquesta manera en la vida dels seus pacients i ficar-se dins d'un mirall? Esteu bojos! El que vas fer no... no... No és ètic! 
 
Quan arriba l’Alícia cadascuna explica la història recent des del seu punt de vista. La Cleo s’està posant nerviosa. Per això,quan totes han acabat de parlar i els ànims de les dones semblen estar una mica més aplacats,  només llavors, la Cleo s’aixeca, agafa aire, i amb to solemne, diu:
  
-       Molt bé, noies. Ara ens oblidarem d’aquesta història, com si mai no hagués passat, d’acord?

-       Però, tieta, hem de tenir en compte la voluntat de l’avi Biel! Ell necesita creure en el mirall. Ho necesita, o pararà boig!

-       Més? No t’adones, Alícia, no us adoneu, tots plegats, que el que el meu pare té és un Alzheimer com una catedral? No ho veieu, que si li seguiu el corrent no l’esteu ajudant?

-       No t’enganyis, Cleo – diu la Tina – jo sé com cal tractar aquest tiups de pacients.

-       A més, la història del mirall no ens l’hem inventat. Jo també la vaig viure! – diu l’Alícia.

La Cleo es duu les mans al cap. De cop s'adona que l'única que no ha piulat ha estat la Bruna. Què fa?  La Bruna somriu a algú.  
Qui és aquella dona que se la mira embadalida des de la porta? Però… si és la Sra. Clarademunt! D’on redimoni ha sortit, aquesta, ara?

dilluns, 15 de febrer de 2010

La Bruna comença a lligar caps


La  Cleo,  va  entrar a l'hospital  i  no quedava  res  en absolut  de  vidres  trencats.  Així  que  va  decidir  anar  a trobar-se  amb  l'Alícia  i  la  Bruna.

-  No hi ha  vidres  trencats,  Alícia!
-  Ha  tornat  a passar,  doncs!
-  Què  ha  tornat  a passar? - preguntava la Bruna  impacient...
-  L'avi  Biel  ha anat  a l'altra  banda  del mirall.  -  va  contestar  l'Alícia.
-  Ja  hi havia  anat  altres  cops?
-  No,  ell  no,   la que  hi havia  anat  era  jo...  -  diu l'Alicia -  un sol cop.
-  Però  que  esteu  tots  sonats,  en  aquesta  família?  Jo  creia  que això  era  una història  inventada  entre  tu i ell!
- Mira,  com la meva mare!
- Pots  provar  d'explicar-ho?
-  Jo tenia  7  anys,  l'àvia  Marta encara vivia  i l'avi  sempre  m'explicava històries.  La  que més m'explicava  era la història  del mirall.  Deia  que l'àvia  Marta  li havia  assegurat  que  a l'altra  banda  del mirall hi serien  sempre,  com eren  abans  joves i  enamorats.  Jo  li deia que  volia   anar-ho  a  veure...  que  per  alguna cosa  em dic  Alícia.  Ell  somreia  i  em deia  que  no sabia pas com   s'havia de  fer.  Però  un dia ,  jo vaig  agafar el mirall  amb  les  mans,  vaig  recolzar  un  angle  a terra  i  amb una mà  el sostenia  i amb  l'altra  el tocava,  com si busqués  el forat  d'entrada.  Quan l'avi  me'l  va voler agafar,  ens  vam  donar  com un  petit  cop,  el  mirall va  relliscar,  em va caure  a  sobre  i  vaig  sentir  una trencadissa,  al mateix  temps que veia  una llum blanca i  queia  per  una  mena  de  pou blanc, blanc...  no tenia  sensació de  velocitat  ni de bellugar-me,  i els vaig  veure,  vaig  veure  una  parella,  joves,  que  seien damunt  d'un llit, tots  dos, l'un  amb  les   cames  encreuades  per  darrera  l'esquena  de l'altre i  es  miraven  als  ulls.   Vaig  cridar  "Avi"  si que hi sou!  Quan  em vaig  despertar,  estava estirada damunt  del  mateix  llit  i l'avi dient-me  que  m''havia  estabornit  amb el cop  al  cap.  Jo li  vaig  explicar  i  l'avi,  va  dir que ho havia somiat,  que no hi pensés  més,  que no podia  ser...  però  des  d'aquell  dia  era  jo la que  li  havia  d'explicar la història  o  el somni  o el que fos  una  vegada  i una  altra.  Ah!  I  el mirall  que semblava que  s'havia  trencat  estava  completament  sencer.

dijous, 11 de febrer de 2010

La saviesa d'en Fabrizzio


- Sé que sovint he volgut fugir- va pensar la Bruna.
Ara estava atabalada –molt atabalada- provant de comprendre què li havia passat  a la Tina i a l’avi Biel. L’Alícia i la Cleo li ho havíen explicat de manera “atropellada”, i cada vegada que ella  demanava una explicació pausada i clarificadora, acabaven per barrejar-hi en Llorencet.
Aquesta història rocambolesca, apareixia en el moment menys oportú. Se les estimava molt, però justament ara havíen d’aparéixer amb l’avi muntant aquella marabunta de neguits. L’avi Biel sempre havia estat una mica amant de les excentricitats. La mort de la Marta, li havíen aguditzat els alts i els baixos. Però tenia clar, que boig-boig, no ho estava.
Què oportú, l’avi Biel! Ara que pensava més en una dolça mirada que no pas en els tractors, la terra conreable, el plaer de desbroçar per donar pas als nous brots, fins i tot els passejos amb els cavalls que la feien sentir lliure de tot lligam. I el voler i no saber prendre part, amb una certa harmonia, amb la resta.
-       Ara marxarà? Vol fugir? Ha de marxar? Ho vol? Desitja quedar-se?
Mentre recull els carbonets de la llar de foc, pensant que haurà de passar per la dutxa per esbandir l’olor del femer del cavalls, se’n recorda d’en Fabrizzio.
Aquell jovenet amb pinta de setciències un dia li va dir que la felicitat no arriba si no l’anem a buscar. Quin col·leccionista de referències i quina memòria prodigiosa i espectacular, la seva!
Aquell dia, just aquell, va decidir tornar de les amèriques i instal·lar-se de nou en terra –si no ferma- amb menys terratrèmols.
-       I ara, de nou, terratrèmol – i una esgarrifança li va atrapar la pell.
Trecadisses de miralls, moviments, batibulls i desconcerts, essències, absències…
Entre la realitat i la ficció, endevades l’espai és minso.
Hi havia una mirada que –mirada- la trasbalsava.
Va provar, de nou, si el mòbil de la Tina, responia.

dimecres, 10 de febrer de 2010

Dins del mirall

Quan en Biel em va explicar les raons del mirall.....la crida de les mans i les carícies de la Marta que hi era al fons i que ell creia viva a l'altra banda ...quan em va transmetre tota l'angoixa i la tendresa continguts en el seu deliri de miralls i d'espills...Jo em vaig dir: "Tina, això és més gros que una simple i complexa bogeria" .....me'l vaig escoltar...va parlar llargament....a trossos , a batzegades amb mots plens d'onirisme i  em va mig perdonar que l'impedís marxar amb el mirall.....Vaig consentir però, a amagar-nos  als magatzems de l'hospital....perquè mica en mica en Biel es tranquil·litzés i es refiés de mi....Un dels dies, ja en feia quatre de la desaparició consentida , arrecerats tots dos en un racó darrere del prestatge dels tranxiliums .....un mena de raig màgic i misteriós que es filtrava no sabem per on...va il·luminar el mirall...En Biel es va posar dempeus i em va dir." Tina ho hem de fer ara o mai i sabrà que no estic boig...doni'm la mà" I jo,tremolosa i una mica desconfiada l, li vaig  donar la mà a aquell vell venerable , enamorat i incoherent ,que em convidava a un viatge que superava tots els límits de la realitat que fins llavors havia conegut.....ale hop! I varem entrar al mirall!!!!
Un silenci dens ens va penetrar pels porus de tot el cos. Després amnèsia. Un forat blanc molt blanc que m'impedia recordar. I em vaig despertar a la saleta que tenim per a descansar quan hem fet guàrdia de nit....El metge em cridava per a que signés els papers de l'alta del Biel....

dilluns, 8 de febrer de 2010

Indecisa

La Sra. Clarademunt està feta un embolic. Al seu marit l’han ascendit i li diu que han de marxar a Madrid. No para de parlar-li de si farem allò i allò altre, de si t’has mirat els anuncis de pisos que et vaig deixar ahir a la nit, que si començarem una vida nova. Està feliç i il·lusionat com un nen i ni tan sols s’adona del desconsol de la seva dona.

S’ha inventat una història sense cap ni peus per marxar sola el cap de setmana. Vol veure la Bruna és clar. No sap si vol declarar-se, si només es vol acomiadar o si senzillament la vol mirar per darrer cop. El seu món s’enfonsa, per tal de que tot segueixi igual.

Potser la Bruna està ocupada aquests dies i ni tant sols la pot veure. Aquesta idea l’espanta més que cap altra. Ves a saber si no estarà amb la seva família. A vegades la visiten una cosina i una tia, que són com la nit i el dia, una és oberta i xerraire i l’altra sembla que tingui por de la seva ombra.

La Sra. Clarademunt intueix que ha arribat el moment de fer alguna cosa, però no sap ben bé què i a més l’acció no ha estat mai el seu fort.

diumenge, 7 de febrer de 2010

records

Biel recorda perfectament aquell primer estiu de novençans: les mans de la Marta, acaronant el seu cos nu, tots dos asseguts al llit, els llençols rebregats per la batalla d’estimar-se, mirant les seues imatges de joia reflectides en un ample mirall que presidia la petita habitació de la pensió que havien llogat. Biel mirava el reflexe de la Marta, la seua Marta, fascinat per les espurnes que llançaven els seus ulls, amerats de desig. “Tant de bo fos sempre així!”, digué amb un fil de veu. La Marta el lliga amb els seues braços i recolza la galta a la seua esquena, com per escoltar-li el ritme del cor, mentrimentres diu: “En algun lloc sempre serà així”. Biel somriu amb escepticisme, descregut de mena com és. “No hi ha més lloc que aquest, Marta, ni més temps que el que ara ens bevem amb deler”. Ella, sense abandonar el seu posat de placidesa, mira de convertir-lo al món del seu imaginari. “Com eres, Biel! Sempre hi ha un lloc on s’eternitzen els nostres gestos, les nostres paraules... Un lloc que és reflexe d’aquest i que ens conserva, joiosos, imbatibles, perfectes, sobre les fragilitats de l’existència... Fixa-t’hi, en el mirall on som ara! Mira’ns, tant plens, sobre les seues aigües mercurials i insòlitament plàcides! Allí som per sempre! Fins i tot quan ací no ho som...” Recorda, Biel, de quina manera les paraules de la Marta es filtraren pel seu cos, vibrant i rebotant entre els racons del seu interior somort. I com li encomanaren aquella fe absurda pels indrets impossibles, a recer de la trencadissa que imposa el temps sobre totes les coses. Ho recorda perfectament ara, allitat davant del mirall que té a l’habitació de l’hospital psiquiàtric, el mateix d’aquell estiu, que van aconseguir emportar-se per damunt de l’obcecació del seu propietari i que aquella infermera, la Tina, quasi fa miques mirant de barrar-li el pas amb la seua determinació... Fa una estona que el metge busca la manera de fer-se escoltar: “Biel, hem crida’t la seua neta Alícia. De fet suposem que ja ve de camí. Insisteix en emportar-se’l a sa casa. No vol que vostè mor... que vostè acabe ací els seus últims dies.” Llavors, el Biel mig somriu i sense mirar-se’l diu: “Potser quan mori siga definitivament a l’altre cantó, on tot és per sempre...” Però el metge no l’entén. Ningú no pot ja entendre’l. Fa temps, dençà de la mort de la Marta, fa dos anys, que només balbuceja coses inconnexes que només prenen cos al seu enteniment falcat en el passat. El metge s’incorpora, com decebut, prem el botó d’un petit aparell de comunicació i diu: “Diga-li a la Tina que prepare els papers. Realment no es pot fer res més ni millor per ell”.

divendres, 5 de febrer de 2010

Ella és la clau, de Cèlia

Avui el cap del Frabrizzio ha estat especialment espès. Les classes de la universitat les ha trobades més aviat insípides, poques vegades descobreix alguna cosa que l’arribi a encuriosir de veritat perquè té una avantatjada intel•ligència però poca comunicació amb els seus companys. Les lectures lliures a la biblioteca, la recerca d’informació per internet o la seva pròpia investigació sobre els temes que ell s’imposa, són molt més interessants. A més, des que va trobar-se malament que el cap no para de fer-li mal... l’estudi de la matèria el té amoïnat, la matèria obscura i la física quàntica. Estar en un lloc i aparèixer a un altre... No pot descansar gaire per les nits, es nota encara enfebrat però amb el pensament accelerat. No té malsons sinó somnis recurrents de miralls que es trenquen i deixen presoner un avi a l’altre cantó del mirall.
De sobte se’n va a la bibliotecària i demana un llibre: Alice's Adventures in Wonderland (1865) de Lewis Carroll . La bibliotecària el mira de dalt a baix
- a la universitat de ciències demanes aquest llibre?
- Només volia recordar com resolia l’autor l’entrada d’un món a l’altre, ara no ho recordo, fa tant de temps que el vaig llegir, però el cor em diu que...
- D’acord, si només és per un moment, casualment jo també l’estic llegint, te’l deixo!
El llibre no el tranquil•litza pas, no és aquest el que busca i li retorna, ara se’n recorda, busca la segona part! Through the Looking-Glass, and What Alice Found There, el conte que va escriure Lewis Carroll el 1871.
Un mirall és ... i ho cerca per internet: MIRALL
Ja té nous camins per recórrer: pla, còncau, convex, llum, focus, reflexió, paràbola...
Una altra nit d’insomni, ho sap, una altra nit de no descansar a no ser que escolti música, bona música...
I és aleshores que recorda aquells ulls que el van intrigar tant i pensa que són a Barcelona. I sense pensar-ho, una cosa que no havia fet mai a la vida, compra un bitllet d’avió low cost per aquella mateixa nit cap a Barcelona i dues entrades per un concert de Mozart. Ja no torna cap a casa, se’n va directament a l’aeroport i l’endemà al matí té dues coses a fer, trobar l’Alícia i convidar-la al concert.



Puja a l’autobús, s’asseu darrere el conductor i observa que mentre puja la gent, ell està llegint una pàgina d’un diari... miralls que es van trencar i un avi i una infermera desapareguts! Necessitava trobar l’Alícia, tenia la intuïció que ella, ELLA era la clau...

No sap per on començar, ha tret la fotografia per internet i l’ensenya al conductor, que en veure-la la reconeix .
- D’acord, faré el meu trajecte i el porto a l’hospital. Ha anat a veure el seu avi. I perquè la vol veure aquesta noia? -li pregunta amb la il•lusió de tenir una excusa per veure-la.
- Ella és la clau, l’he de trobar! Hem d’anar aquesta nit al concert de Mozart al Palau de la música catalana!

dimecres, 3 de febrer de 2010

Alícia, Llorenç, Cleo i històries velles de miralls


      -       Doncs no, no l’entenc, un mirall amb aigua? De què parla?
-       El Gibrell
-       Perdó? – l’Alícia no acaba d’entendre res, però queda fascinada amb la destresa que mostra Llorenç per canviar la roda del seu cotxe, mentre va dient bestieses sobre miralls i gibrells plens d’aigua .

Espero que no estigui al corrent de la meva historia amb el mirall – pensa, amb inquietud. I quan ell es concentra en la feina i calla, ella té temps per contemplar-lo. I s’adona que contemplar-lo li agrada molt. Enrogeix fins a les celles, però no deixa de passejar la mirada pel seu cos varonil i musculat.

-       Au, ja està, noia! – l’Alícia  té un ensurt però recupera el seu capteniment.
-       Moltes gràcies, jo… he quedat a l’hospital amb la meva tia, si no hagués estat per vostè no hauria arribat a temps
-       Que és per això del seu avi, en Biel? En parlen els diaris
L’Alícia està torbada. No entén què hi pinten, els diaris. Aquests periodistas sempre han de ficar el nas allà on ningú els ha demanat.

-       Bé, si. És per això.
-       Hi havia una històra misteriosa amb un mirall…
-       Si. Me n’he d’anar. Gràcies!
-       Ja ens veurem… no?
-       Bé, si, suposo, jo…
-       La trucaré.
-    Adéu! El mateix va dir la nit de Cap d’Any i encara l’espero…

La Cleo fuma una cigarreta, tenint cura que no la vegin. Fumar avui en dia és gairebé ser un delinqüent. Aquesta noia no arriba i jo no tinc tot el temps del món – amb una intensa xuclada s’acaba la cigarreta i l’apaga nerviosament amb el peu. Després recull la burilla i se la guarda a la bossa, embolicada amb un kleenex. S’està impacientant.

Si d’aquí a cinc minuts no és aquí, entraré sola.

Tot aquest enrenou que ha muntat en Biel la trasbalsa força. Havia quedat amb la  Bruna par anar a muntar i veu que va passant el temps i no hi podrá anar. I en Llamp necesita córrer. Haurà de trucar-la i dir que surti a muntar amb el mosso. El pobre Llamp no té cap culpa que el seu pare hagi tornat a fer-ne una de grossa. Si la cosa continua, potser haurà de pensar a vendre’s el cavall, no el pot atendre com li agradaría. I mira que se l’estima, però la pobra bèstia s’haurà d’aguantar.



dilluns, 1 de febrer de 2010

En LLorenç llegeix el diari per l'Anton

Considerava com havia arribat a ser conductor d’autobús...
Ara, dos punts els tenia clars, lliurar-se de morir d’accident prematurament i deixar descendència.  Descendència...!!!
Havia fallat en no trucar a la noia plorosa. Tenia allí el futur ? Reconeixia ser tímid.
Al poble parlava amb els arbres, barraca, somera i fins amb les rates cellardes que li descobriren que en aquell maset, en topins colgats, hi tenia el vell amagada la fortuna que li serví per pagar el fer-se xofer...i un afer de faldilles...
Tornà a pensar en la noia plorosa S’havia deixat un diari al seient.  Anà  per  tornar-li  i  es  trobà  acompanyant-la  fins  a casa.
De retorn, obrí el diari...
Ell n’havia fullejat pocs de diaris,... .  .
Escrivien d’un senyor gran que si un mirall...! Ho deien estranyats que s’hi volgués mirar. Hi veia paral·lelisme : Mirall... Gibrell...
A les nits fent les seves ablucions és distreia... ,però la solució del segon problema, la descendència,... fent de xofer trobaria solució ?
Pensava en la Quima. Es varen conèixer en una festa major. Ell necessitava esfondrà la crossa. Ella buscava casar-se com fos .... També tenia el seu problema. La consideraven...una no-res.
 En la masia de naixement, un estiu el majordom la portà al servei del senyor, home solter .. Allí va entregar la seva bellesa de quinze anys per salvaguardar la permanència continuada de masovers... Això era imperdonable. I tothom ho sabia fins el Gibrell
 La relació entre els dos estava situada en diversos i variats ordres. Un amistançament de llençols, una relació de botiguera...li havia muntat la botiga. Ell li havia deixat un dineral tret dels topins..... Tot el poble veia que allò acabaria en casori... quan la noia s’empatxés de faves...   Ara, el gran amic el Gibrell .l’aconsellava d’altra manera.  Havia aconseguit allunyar-lo i les visites sols eren en diumenges o festes quan ell no tenia servei a la ciutat.
Clar que per molt que el Gibrell lluités, la dona també tenia les seves arts i si per davant dels ulls del Llorenç no hi passava cap paraigua florit... se’l faria seu...
Recordà de sobte no haver trucat a aquella noia, l’Alícia, que s’havia deixat el diari al autobús, que ell al voler-li tornar... Qui sap, qui sap... de més verdes en maduren, oi ? Hauria de donar un bon cop de cap ?
Casualitat, davant seu l’Alícia baixant del cotxe...
- Ja l’ajudo, sé com és canvia un neumàtic. No faltava més.
La noia va cap al psiquiàtric on el Biel, el del mirall que tant en parla el diari...
- Vostè és amiga del... Jo també en tinc un de mirall, però és un mirall amb aigua... No m’entén, veritat ?



Google analytics

Llicència Creative Commons