L'amor és petit - Poema de nadal

L'amor és petit

- qui el coneixeria!-.

- No ho veus - diu la nit -

que m'he tornat dia?

- No veus - diu el cel -

que la terra  em guanya

i la neu d'estels

s'ha florit l'entranya?

- No veus- diu el vent-

que tot jo sóc flaire

i la joia encén

de cançons tot l'aire?

-Qui et coneixerà,

Amor? - diu Maria -.

El misteri és clar

dintre l'Establia.

.....................................................Joana Raspall 1954

Complicitat

Sabia que erets amiga

que podia contar amb tu

i quan et necessitava

sempre tu estaves allí

estiguéssim lluny o a prop,

nosaltres ens compreníem

compartíem aficions

hi érem socis en intrigues,

les dos pensàvem igual

sabíem el què volíem.

Sempre tu i jo tant unides

és sinònim de l’estima.

Un fort lligam

Un fort lligam

fet d'invisibles baules.

Baba

Invisible, la confiança.

No té color, però té claror.

La compartim als ulls.

I sura en l'aire entre tu i jo,

com espurnes de llum 

que ens embolcallen.

No ocupa espai la comprensió.

No és rodona ni quadrada

Però ho omple tot.

Ens la trobem al somriure

i al silenci atent que escolta.

Tu ets com si fossis jo, em dius.

amistat, fidelitat...

M’omple l’amor per tot, i em dóna vida.

El nostre món, el veig amb ulls millors.

La meva ànima canta la cançó tan sentida

de dos cors segellant l'amistat compartida

lluint con far, que trenqui la foscor.

Necessito transmetre el meu sentir,

Vessar en els demés l’amor del que estic plena.

El que sento és un tresor a compartir...

No és bo tapar la llum, per encobrir

la inèrcia diària d'un viure sense esmena.

I que pobres resulten les paraules...

Com definir el que és una amistat ??

És un fort lligam fet de invisibles baules,

on la sinceritat no està basada en faules

sinó en la comprensió i en la fidelitat.

PODRIES... aquarel·la

8.- 11 – 11 -10

Podries viure tranquil

i no esbafegar per la costa.

Però et proposes arribar al cim

com si l’esperit demanés

un aire nou i net.

Ja el teu físic suporta

l’embranzida

del suat cansament...

Ets valent !!

...per més que el respir feixuc

encomana al peu

una parada beneficiosa

guaitant  distàncies.
ANTON.- T.E.-19-12-14

Amigues

Amb plors o rialles
còmplices de silencis
som amigues.

L'ESCALA DEL TEMPS... aquarel·la

3.- 28 – 10 – 10

L’escala del temps s’allunya,

l’intimitat del record s’apropa.

Les hores cautes es fan llargues,

l’encontre, a prop o lluny, espera...

La cadència del temps no para

I la meta... Quan veurem la meta ?

Creiem saber on som

I la continuïtat voldríem.

Innocents ens creiem els ajuts

que volen i ens arrastren

com sirenes, fent-nos creure

un més allà propici

net d’angoixes esverades...

Lluita contra hores tenim

en un desesper de vida incomplerta.

Bufen els vents

i les orelles escolten

el cant dels núvols.

ANTON.-T.E.-18-12-14.

SABER

Estimar de cor
és veure't somriure,
i sentir-me bé.

sóc

 

Sóc resina calenta i  perfumada,

relliscant suament pel tronc nuos...

Tu ets l’arbre, on la vida m’és donada.

Per tant sens tu, la vida m’és negada...

No ens poden separar. Hem d’existir tots dos.

Sóc seda embolcallan-te dolçament

perquè, en mi, acompletis el teu viure.

Tu m’has format i m’has fet resistent

per aguantar els embats de tots els vents....

Estic lligada a tu. No vull ser lliure !!

Sóc com la flor que s’obra quan la besa el sol

amb els seus raigs de càlida tendresa.

Però si tu no ets present,  m’inunda el dol,

i em quedo trista i sola al meu bressol

marcida abans d’obtindra la bellesa.

Sóc argila que en mans d’un escultor.

Donant-me forma, em donarà harmonia.

Tu ets qui em crearà  a un món millor.

Però sens tu, jo, sóc llot en la foscor,

sóc ànima sens cos, si no tinc guia...

 

Identitat

Identitat

Sé de tu tantes coses, amiga
sé de tu tantes coses, amada
que no veig el que és teu on comença
i no veig el que és  meu on acaba.

Si saber ens ajuda a comprendre,
si comprendre és amar conscientment...
tant en tu, com en mi, jo t'estimo,
o m'estimo, indistintament!

....................................Joana Raspall

Absència

El batec del meu cor sona,

sols ell està en moviment,

les flors, l’aire...

el mar, la terra...

tot pausat

tot silenci.

El record del teu amor

dintre meu ressona

el cant, la veu...

el bes, l’abraçada...

ara no hi ets,

però hi estàs.

FARIA EL SALT... aquarel·la

Aclucà els ulls, serrar llavis i dents

i ordenà als membres inferiors salt al buit.

Clar que abans, mirant de reüll,

es feu conscient del lloc on aniria a parar.

Eren tres graons d’escala que es faria seus:

Un li presentava la Pau, escaló encongit...

L’altre l’Amor, ple de vels de boira,

i l’últim, l’últim, la Llibertat, la gran incertesa,

lloc poc ample que ni li cabia el peu...

El seu salt, polèmic, molts l’anorreaven...

- Quin escaló et falta o falla si dels tres en vas sobrat !! -.

Ell ho duia entre cella i cella, com n’hi feien de falta... !

Provaria d’assolir- los ... es deia, Misèria per Misèria...,

Saltaria amb fe i esperança... Quants el seguirien ?

DE ARREPLEGANT TRENETS III

ANTON.- T.E. – 12-12-14

Ve l'hivern

Ve l'hivern de nou.
La vida s'ha aturat, 
mentre no hi eres.
I cada llarga absència 
ha estat com un vent gelat,
que es filtrava 
per totes les escletxes.
Ara ve l'hivern, 
però la vida ha reprès el seu curs.
A ritme més lent, 
amb colors més suaus,
i amb els somriures retrobats.
No hi ets i et penso encara.
El camí es fa ample ben cobert de neu.

RETORN

Somnis remeiers,
reviuen cants i olors,
camí del riu.

En el desert, l'espera

( Pausa, batec, letargia, enyor, somni...l'espera.
Aquest és un poema vell. Una cançó d'amor i d'esperança)

Vindran nits tendres
de cels estrellats.
Amb un home dolç
i besades llargues com un dia sense pa.
ens perdrem entre els llençols
i ens fondrem en una xup-xup de sucar-hi els dits.

No ens trobaran.

Serem a la lluna plena d'agost,
intentant rebolcar-nos per la seva cara
ingràvida i blanca.
O bé, més segur,
arrossegant-nos per les platges,
també blanques,
de qualsevol terrer eocènic de la plana.

Teresa Ribera i Icart     Cançons d'Amor i d'Esperança I, Així com Penèlope; 2006

Batega l'univers

Aquesta presencia teva absent
batega alhora amb ales d'ocell
tota la natura serva l'alè 
instants com congelats sense càmera
copsen la fugida dels somnis antics
no hi ets
i de sobte albira el cor un rastre
de lluny creix remor i les fulles canten
has tornat i t'acostes els batecs s'esveren
la piuladissa creix, el sol llueix com mai
tot torna al moviment
Les mirades es creuen
batega l'univers.

letargia

Tinc l'ànima esculpida en batecs
amb un cisell perdut en la distància .
On són les mans modeladores?

On el batec?
Somnio retrobaments impossibles
on la vida desperti de la letargia grisa,

on tot queda aturat en un impàs de temps.

Així, podrem florir en un nou món, quimèric.
Un món, on el miracle és possible.
On retrobar el batec, no sigui una utopia.
On caminarem junts, tot i que només sigui un somni ...
i així dir:
En els batecs, jo sóc, jo sento, ... jo visc.