Cicatrius a l'ànima

I aquí mateix, amb simplicitat...

Prou que ho sabeu, no és tan difícil:
de bocinets de tendreses,
d'escoltar i voler saber,
de lligar paraules que construeixen diàlegs,
d'explicar-nos cadascú a ell mateix
dient les coses pel seu nom,
de saber-nos iguals.
Iguals i sense privilegis.
Més enllà de mudes indiferències
i amb la mirada neta.
Esborrem,
d'un sol gest que perduri,
totes les cicatrius a l'ànima.

miratges al tercer món

seguint montse galionar  amb "conviccions fermes"

arrugues a la pell

colrada

per un sol estremidor

marcant la vida en cada una d'elles.

vida de treball, de parir, de ser trepitjada i menystinguda

ulls parlant

de milers d’hores viscudes,

d’alegries i penes,

de cicatrius a l’ànima.

visió d’un desèrtic infinit

on les conviccions més fermes

es perden en miratges inabastables...

i un mantell blau

que ens parla d’una terra...

Contra els espills enganyosos...

"Caldria inventar un espill on poder veure qui som, perquè aquells que sols reflecteixen el nostre cos, menteixen" (Alejandro Jodorowsky) 

(Dedicat a totes les dones que, quan ens mirem al mirall, pensem que ens falta alguna cosa. I principalment a tu, Amparo, estimada amiga.)

Contra els espills enganyosos,

l’antídot de l’autoestima;

l’orgullosa certesa de la vida,

un brindis cada trenc d’alba.

La força i la fe, i el goig de ser-hi;

el paisatge amb camins nítids,

i un cel blau a l’horitzó.

I les conviccions ben fermes:

no és de menester ni ens val

tenir fàtua companyia

de cap ésser que ens menystingui.

I un bravo a l’espill més gran:

ells ulls de qui sap amar-nos

transcendint pell i matèria,

capaços d'arribar al cor,

i que ens fan sentir amb diferència

les més boniques del món!

 Montse Galionar 

(Tot seguint la Isabel i els seus camins nítids) 

Mirant ben lluny

Mirant ben lluny

veurem els núvols

veurem les llums,

veurem solsticis,

veurem la màgia d'una gran nit.

Antesala de la millor albada,

seu del seny,

cruïlla serena a la contrada

amb camins nítids

sense entrebancs per l'escalada...

Mirant ben lluny

veurem planetes

girant sobre els estels,

veurem la dansa de l'univers.

M'enduc el llast

M'enduc el llast del desànim...
L'abandono ben lluny.
I tornarem,
a enlairar projectes.
Apujarem la flama
que ens ajuda a volar.

Només mirant ben lluny,
horitzó enllà,
podrem saltar els obstacles.

Vola, vola amunt

Seguint baba_44 en la part més optimista del seu "Desencís"

Del que ens queda del naufragi de les expectatives,

en farem una nau nova.

Enarborem la llibertat, com a símbol,

i llencem el llast dels desànims.

La il·lusió s’enlaira, s’enlaira...

I ens enalteix. 

desencís

seguint ANTON  amb "tapat d'ulls"

tapa't d'ulls i d'orelles,

i reclou els sentiments esperançats.

plora per dins, no cal mostrar feblesa

els demés, no han de fer-ne res, de la tristor sentida.

siguem fidels a les pròpies idees,

malgrat estiguem sols en eix camí.

no és pas la primera vegada que ens sentim defraudats,

enganyats i traïts a desgrat de promeses.

més les flors marcides del desig

són el que ens queda del naufragi de les expectatives.

guarda els pètals del record amarg

en caixeta de sàndal,

on el perfum de la fusta preciosa,  faci costat al desencís.

JA NO SOC EL RUC D'ALTRES... dibuix llapis.

Dibuix a llapis d'un Enjub. Construcció de pedra seca

 i cavitat de recepció de pedra. Lloc on antigament

 es recollia aigua de ploure des d' una llisera. 

Seguint BABA.- En els pous que la vida t’ofereixi...

En els pous que la vida t’ofereixi

treballa, reposa, beu aigua.

En la meva sènia  soc el ruc.

tapat d’ulls, potes constants, metòdiques

que fan el tranc, tragí del seu deure.

Em junyiren a tort i a dret, ben fermat.

Porto el cabestre dels avis

aquells que també volien salvar-ho tot

i ser ells, superant  l’adversitat, prohoms lliures.

Damunt meva femta de propis errors

xafo el terra ínclit que al parir-me

em donaren com a joia a eternitzar.

Quanta fal·lera de tants per arribar al cim !!

I, avui, SI... m’he tret el cabestre suat

he desjunyit collar, tafarra, rabastet

forcat i demés implements

i m’he dit: - Què pugi sola l’aigua ...

Que la pugi qui vulgui el seu profit...

No segueixo en aquest pou. No... !!!

Ja no soc el ruc d’altres.

Em proclamo ser JO...!!!

Anton.- 13-10-14

encetarem jornades

seguint el rellotge de la montse i el camí escollit de la glòria

assedegat:

para i reposa.

beu noves idees

en els pous que la vida t’ofereixi.

remulla, suavitzant-les,

ulceracions antigues.

perquè injustícies i ofenses

no ofusquin la teva percepció.

és hora d'anar reprenent forces

per encetar jornades.

mirant amb nous ulls

el rellotge que ens mena.

sempre es pot trobar un nou pou

on col·lectar puixança per seguir en el camí escollit.

Cami sense dreceres

Tic, tac...
Marca l'hora un rellotge

sense busques ni esfera.

Senyala una inflexió:

Un abans i un després.

        Alfa i Omega

             Poc a poc avançarem,

             no hi ha marxa enrere.

             Pas a pas  

             Lentament...

             Que en el camí escollit

             no hi ha dreceres. 

Seguint la drecera de la Pilar i el rellotge de la Montse.  
 L'imatge és de Xavier Pujol, del blog "Fita".
                                      

SINCRONIA

Tic-tac-tic-tac...
el rellotge està viu,
té molta corda per continuar,
és l'hora d'anar alhora i
així ningú el podrà aturar.
Tic-tac-tic-tac...
cada segon és un pas endavant
ja és l'hora de despertar,
serà un dia esplèndid,
és a les nostres mans.

Drecera

Tot seguint l'Elfreelang

Deixar anar la por que trenca tots els ritmes

i desxifrar misteris amb preguntes

perquè la resta del camí sigui net.

Aquells que ostenten domini i furs

no ens faran ombra, si no volem

deixar de ser qui som, més enllà

de l’esbalç en una irònica drecera.

Tard o d’hora, haurem construït

un paravent contra ventades que ara

ens sacsegen, com aquell que no vol,

amb prodigiosos sons de la resposta 

nua, clara, transcendent, agosarada.

L'hora d'anar alhora

Deixar anar la por i que se'n vagi lluny
si mirem el camí , és costerut i difícil
si mirem els nostres passos els peus ens guiaran
Alcem la mirada vers el cim i sabrem la magnitud
de cada pas mentre seguim caminant

Munts de peus i mans .....cossos i cors , ànimes vibrants
sempre cap endavant , som cada vegada més i més
les pors ens fugiran, voldran empaitar-nos
nosaltres seguirem caminant.


Ara és l'hora d'anar alhora
posem els cors en sincronia a bategar
la veritat i la llibertat ens acompanyen.

Shhhhhh...!

Shhhh, no diguis res,

juguem a estimar-nos

sols aquesta nit;

que torna a ser octubre,

i la lluna ha sortit;

esfullem la rosa

amb la punta dels dits.

Somniem tu i jo alhora,

somniem que ens tenim.

Shhhh, no diguis res,

lliscarà el pijama

de color blau nit;

trencarem cuirasses,

s’encendrà el desig;

que res no enfosqueixi

els somnis d’ahir...

Shhhh, no diguis res,

que jo faré veure

que no sóc aquí... 

Montse Galionar

(Tot seguint un Fanalet que no s'enfosqueix) 

A MIG CLOURE

aquest alleujament,

poleix el sèver d’antigues cicatrius

blasme de la pell antiga

que no es revifa amb el bes

l'ambre imita l'ombra

en el moment fixat

i la parpella closa

que engresca el pecat 

a mig cloure's

i el llavi meridional

humiteja el nord.

Vine. Fereix-me.

Fera, salobre. 

(seguint baba_44)