Del que ens queda del naufragi de
les expectatives,
en farem una nau nova.
Enarborem la llibertat, com a símbol,
i llencem el llast dels desànims.
La il·lusió s’enlaira, s’enlaira...
I ens enalteix.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Llicència Creative Commons
obra de Personatges Itinerants està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
des el temps de la universitat corrent amb els "grisos", fa que no sigui massa optimista respecte a creure en les promeses que ens fan... són molts anys saps, i encara seguim!!
ResponEliminade moment ja no és farà el que es va dir.
que més voldria jo que no fos així !!!!
Costa tant de vegades, mantenir la il·lusió...
ResponEliminaEns han pres el sidral i ara que hi posem al got... ? Pugem al núvol que passa i que porti aigua més sana i neta, sense impureses... per rentar tota la brutícia que ens envolta. Anton.
ResponEliminaFes-me lloc que pujo al globus de la il.lusió...
ResponEliminaM'enduc el llast per llençar-lo...
Fes-me'n a mi també; tot i que desinflats, no podem de cap de les maneres perdre la bufera. Amunt!
ResponEliminaÉs l'últim que cal perdre, la il·lusió. Però que difícil, de vegades, mantenir-la...
ResponElimina