Mirant ben lluny
veurem els núvols
veurem les llums,
veurem solsticis,
veurem la màgia d'una gran nit.
Antesala de la millor albada,
seu del seny,
cruïlla serena a la contrada
amb camins nítids
sense entrebancs per l'escalada...
Mirant ben lluny
veurem planetes
girant sobre els estels,
veurem la dansa de l'univers.
Som satèlits de l'esperança.
ResponEliminaSincronitzem-nos amb la dansa de l'univers...
ResponEliminaDes de dalt del cel que menciones ens deuen veure com formiguetes que han perdut fins el lloc del cau... A veure si aquests déus que ens volen fer creure que per dalt volen ens posen una miquetona d'alegria i ens deixen lligar les espardenyes a tots i podem votar i votar i votar... i no ens trenquem cames ni cops de cul ni nas xafat... Una mica de bon bromall pot posar-nos la tisana de la calma al cor i al cap... Deo Gracias., amiga, Isabel -- . Anton.
ResponEliminaIsabel, agafo de la mà els teus camins nítids per afegir una baula més a aquesta roda poètica.
ResponEliminaUna abraçada!
m'agrada l'antesala de la millor albada.
ResponEliminasempre tenir-ne una, és tenir esperances d'un millor !!!
No ens hem de conformar en la petita visió de les coses del nostre entorn...La mirada sempre horitzons enllà fins els estels...
ResponElimina