ARTICLE D'AMOR

ARTICLE D'AMOR

Et dono una carxofa.
Guarda-la bé,
tot el que jo sóc és dins seu.
Les gràcils espines
de les fulles curtes poden
gravar-te la por a la memòria :
els dits que prenen brins de sospirs
en jardins privats
poden causar-ne, si hi són descoberts.


Tot i així, aquests articles naturals 
no fan cap olor. Reptaré dins teu,
sense ser percebuda, per quedar-m'hi,
no sabràs pas que hi sóc.
Un eixam de mi mateixa es reuneix
de nit
per enderrocar els teus ulls cecs.
Una part de mi és el meu tot,
significant i curosament escollida,
propera a la perfecció.

Pots sentir com me'n vaig,
m'arrugo o ploro o et menyspreo,
cadascun dels meus membres és cabdal
per a la vàlua de la meva essència.
No ho dubtis,
l'herència que m'ha sigut donada
perdrà el seu matís primitiu.

Si em marceixo, tu en seràs el culpable.
Ara que et menges el meu cor,
deixo de ser una flor.

La meva amargor és tan clara.


Traduït de l'anglès per Montserrat Aloy Roca, d'un poema seu en anglès titulat "A Love Item".

ESPERANÇA

La flor de neu
vesteix l'hivern
d'escalfor acollidora.
Dalt dels cims
combat el fred intens
s'enforteix i persisteix.

Jardí perdut

Passejo, vagarejant l'ànima pels  jardins més  bonics.

M'espero, com si el temps no comptés i no hi hagués cap pressa.

Tanquen els jardins a l'horabaixa i em diu el cor que no hi tornaré més.

M'enduc cada branca en el record,

cada  fulla dibuixada a la pell,

i cada flor em perfuma els cabells.

Rere la porta, queda tota la bellesa.

La il·lusió d'una rosa...

La il·lusió d'una rosa...

Il·lusió d'una petita rosa

que esclata esperançada enmig del fred,

però mira al seu entorn i es troba sola

i s'adona que ha florit fora de temps.

És l'hivern i no la tendra primavera

qui l'envolta i la cobreix de gel;

més, entre tanta natura trista i morta,

és redreça, i se sent feliç i forta.

M. Roser Algué Vendrells

Història d'una flor.

La vam collir, la  flor.

Era brillant, 

de groc de llum,

de carbassa resplendent.

No era pas l'única flor

d'aquell jardí.

La vam posar en un

pitxer, ben a la vista.

Ens omplia els dies de somriures

Desenfocada i pansida de temps

servava la llum.

I encara,  tota  la vida, 

prenia el seu color,  com un fons

que aixoplugava  totes les coses.

Crit de flors

 Limeunhee

Llancem les flors a l'aire
vestim-nos tots de flors
totes les flors del món
totes, totes a l'aire
que desterren la por i la pobresa,
que colguen les olors del patiment.
Dones i homes del món no oïm el clam?
Mirem que res no és nostre
que al final del camí
arribarem tots nus
davant de la Gran Dama
sense aval ni equipatge
i sols podrem portar a les mans trèmules
les flors que hàgem collit en curta estada
car Ella guanya sempre.
Flors, flors enlaire
totes les flors enlaire
vestim-nos tots de clam.

Blanc de Margarida

Les flors són tan belles

que n’hi ha que porten el seu nom,

Rosa, Margarida, Violeta.

Un poema és una flor que no s’obre,

de perfum contingut,

que no li reca pas gens

el roig de la prosa.

El blanc és un color que li és inherent

pel context on es troba.

Memòria vegetal

Recordo alguns noms, encara
de quan vaig aprendre a rentar-me les mans
amb el terra , veig les petúnies parlant-me
dels afers sentimentals de les roses...
Comprovo  dins els racons de la memòria,
olors meravellosos de la maria lluïsa quasi llimona,
el groc descarat de la mimosa, la gosadia tímida de l'ametller ,
i la frondosa exuberància de la buguenvíl·lea
enfilant-se per les parets, la humilitat de l'heura...
L'elegància  sòbria dels xiprers tot fent l'ullet, de lluny
a l'amiga sobrevinguda magnòlia de flor única i majestuosa .
La solitud d'un ginkgo biloba , a un costat del camí.
Les oliveres de l'entrada, xerrant del passat amb un cedre vell
que imponent jugava amb les pinyes de les branques
enganyant al novell com si fos un avet.
Enyoro tots aquells arbres i plantes que vaig conèixer,
quan vaig aprendre els seus noms i alguns cognoms, els alies
i els malnoms , quan vaig aprendre a fer barreges de terra,
a regar, a retallar tanques  vegetals i a fer anar aixafes i aixadelles,
pales , mànegues de reg, tisores de podar....
Encara ara, davant d'un arbre, tracto de recordar el seu nom...
per a mi ja mai més són éssers anònims ....

Les violetes de la Joana

He baixat al jardí,

elles, allí estaven,

les violetes florides.

T’esperaven a tu.

He sentit la teva veu:

-Cull-les, són les primeres.

Te vist contemplar-les,

cada any les vigilaves,

-Ja hi ha violetes!

Les primeres floretes,

i les petites fulles

omplen aquest gerret,

aquest que avui he guarnit

amb noves violetes,

les que estimaves tant

i ja no podràs collir.

(Havia escrit aquest poema recordant la meva mare Joana Raspall, com el tema és de flors, el copio aquí.)

Imma

En bona companyia

EN BONA COMPANYIA

Molts jardins amb peònies,

lilàs i pèsols

d'olor, són lloc de bon estar,

quan ja la llum abaixa

la veu i, sense fer remor,

pels engorjats del vespre

s'allunya la tartana

del desesper.
El dia torça el coll

com una espiga plena.

La nit es tota per nosaltres.

Encén el vi.

Aquest  cop,  tampoc  agafarem cap vers,  sinó  que  simplement agafarem el tema i parlarem de flors  i  de jardins,  literalment  o metafòricament, com us  agradi més.

LLOSCA I LLISA

teixitsbaig.com

Gall de lloança íntima,
penell clavat en l'espina,
coraller, fiança dubtosa,
petja d'amor en la pell fosa,
llisco suau pel llavi fervent,
sóc llosca i llisa brasa ardent...

COR CORAL·LÍ

Com el gall del penell,
esclau del vent, el cor em porta,
sense horitzó ni ancoratge,
a mercè del oratge. Giravolta. 

Per deslliura-me’n, l’he llençat
a la mar llisa, lluenta d’onades,
on tu coraller, de les hortes marines,
cerques troballes

Busca el meu cor coral·lí
entre les aigües
Busca el meu cor, coraller.
Si el trobes, guarda-te’l.

Paisatge

Allà, mirant aquell gall
que vivia a la vall!

Era un paisatge tal bell!

Enlluernada, sorgint de la palla
semblava davallar des del panell.

Ella, sortint d’aquell tall,
talment fet per un vell coraller,
era com llaminadura, dolça,
lluenta, llisa i llustrosa.

LA VIDA RECOMENÇA...

Canta el gall matiner;

surt el sol cel enllà,

fent brillar el penell

del gall d'imitació.

El vent de llevant

que bufa fluixet

el gronxa lleument.

I la vida recomença,

En algun lloc...

Dins la mar llisa,

cants de sirenes

vetllen el bell jardí,

de flors exòtiques. 

Reflexes lluminosos

de la llum de la lluna.

Quan surt el coraller,

obre els ulls i mira el cel... 

només brilla una estrella.

M. Roser Algué Vendrells.

CARÍCIA

Dins d'aquesta penombra
una carícia et llisa i llepa
la tallada pell de coraller
i t'atrapa com un penell,
el cant del gall et desperta
i et desvetlla del teu bell somni.

Estrafent la veu ....

El meu gall , l'esgarip quan canto
i estrafaig  la veu , és el penell
dels mals cantaires i dels navegants
que tot sentint, ,llisa l 'errada del cant,
es pensen il·lusos sentir un far llunyà.

Coraller, de corall no en  trobo pas mai
només : excrescències calisses , cadavers
de pòlips , futurs collarets , braçalets i polseres
i alguns esquelets.

Prenc la llisa lliçó dels galls que no ponen
convertits en metall, damunt de campanars,
penells com jo que giro al vent que bufa 
coraller o rocaller estrafaig la jugada.

Amb les mans buides

Surto a la superfície i respiro,
com coraller  que ha anat  a fons
i torna amb les mans buides.

La  calma ha deixat
la meva mar ben llisa 
i el penell del  meu campanar
ha quedat  mut  de moviments.
Només indica quin va ser  
l'últim vent que va guiar-me:
Vent del nord, potent  i gèlid.

Canta  un gall  en la llunyania
però  la manca  de vent 
no em du el so.
Orfe de despertar 
quan res no em crida.
Dormo el són més  quotidià: 
el son de l'oblit, quan res no em crida.

Reu

És en lloança d'aquesta llum

que trobo aquell a priori,

la llavor del poema,

allà on menys m'ho espero,

i sempre en la foscor.

Llavors, un cop escrit,

podrà caure de genolls

aquell que n'és l'origen i destí,

vers dins el vers.

Helena Bonals

EL CAMPANAR

Sovint, sovint, com per la dreta escala

d'un campanar, fosca i en runes,

pujo cercant la inaccessible llum;

ple de fatiga dono voltes,

palpants els murs en la tenebra espessa,

graó rera graó.

Però de temps en temps,

sento la veu de les campanes,

clara i alegre, ressonar,

tocant a festa allà en l'altura,

i veig per la finestra en el silenci

de l'alba els camps estesos, esperant.

Aurores de la infància, com us trobo

llavors, ah, com encara dintre meu,

una llavor de joia perdurable

pugna per fer-se planta exuberant!

Com crides, infantesa, en les profundes

capes del cor, com, de genolls, et trobo,

Déu meu, llavors, tornat pura lloança!

Joan Vinyoli

COM VOLDRIA

COM VOLDRIA

Com voldria deixar de sentir-me penell.
Com voldria no cedir al vent;
trobar el meu rumb.

Com voldria ser el crit del gall;
despertar el dia.
Trobar sentit a aquesta vida.

Com voldria deixar de ser coraller.
No furtar més bellesa,
que emmascari la lletjor que m'omple.

I descansar a la fi;
de tot, de res, de mi.
Talment com l'horitzó descansa en la mar llisa.

El guany

EL GUANY

Mai no et rendeixis.
Gira't del costat
on abans veies el penell
que et feia creure en l'últim crit
del gall dels boscos.
Entra
mar negre endins i baixa al fons.
Quan pugis, coraller, i t'hagis tret
el feixuc escafandre,
t'hauràs guanyat una mar llisa
i el vol del gavià.

Aquest  cop,  en comptes d'agafar un o més versos, agafarem mots. Els mots que duen doble ela del poema:  penell,  gall,  coraller, i llisa. Si us fa gràcia n'hi podeu afegir més que  tinguin també  doble ela, i amb els 4 del poema o els que haureu triat de més, escriviu  el vostre.