Tot és u

 Gustav Klimt

Molt he estimat i molt estime encara
a tu i a tu i molt a tu també
les nits i els dies sols per un raig de lluna
beure en els ulls un raig de llum de mel
o llum de fosca o rutilant del verd.
Estime el blau de les mans que m'escalfen
la mar, el cel, estels a la muntanya
i l'arbre aquest carregat de paraules.
Vaig fent camí, amb brots de flors i amors
l'estima dolça i l'estima que dol.
I albire ara, que ja és el tercer dia
que tot és u, el cant, el plor, l'amor.

VELLS AMANTS

Molt he estimat
i molt estimo encara. (MMP)

L'amor clandestí i etern
es treu la màscara,
els anys els ha envellit,
però no la seva mirada
brillant de vells amants.

Aprendre a estimar

 Molt he estimat i molt estimo encara.  (MMP)

Molt he estimat i encara estimo... encara
enllà i aquí a voltes sense solta i altres amb volta
la vida quatre dies i cinc nits mal comptats i poc contades
estimar si i aprendre a estimar bé
No em reca dir que molt he estimat i encara
estimo l'estimar i que m'estimin com estimo
camí planer i costerut alhora estimar bé sense ofegar
estimar deixant ser i sent, no dos en un sinó un en dos
Massa cançons fomentant estimars que no ho són
massa cançons d'amor malalt, estimar lliures
estimar lliurement deixant ser i sent ....
aprendre a estimar estimar bé.

Amb l'amor

                                           Molt he estimat i molt estimo encara.  (MMP)

Amb l'amor més vital que no caduca  mai

i s'eixampla mica  en mica, espai i temps  enllà

amb colors  de llibertat  i  gust  de sal.

Amb  olor de núvols  i tacte  d'infinit.

Amb  tu,  Miquel,  jo també  proclamo 

tot aquest  amor  i el legitimo.

Compartim tots els silencis  i tots  els mots.

I sé per sempre que més  enllà  

de la pell a la pell, l'amor  perdura,

com aquelles  fulles de tardor  que no volen caure.

Avui fa 10 anys de la mort de Miquel Martí i Pol

Molt he estimat i molt estimo encara.

Ho dic content i fins un poc sorprès

de tant d’amor que tot ho clarifica.

Molt he estimat i estimaré molt més

sense cap llei de mirament ni traves

que m’escatimin el fondo plaer

que molta gent dirà incomprensible.

Ho dic content: molt he estimat i molt

he d’estimar. Vull que tothom ho sàpiga.

Des de l’altura clara d’aquest cos

que em fa de tornaveu o de resposta

quan el desig reclama plenituds,

des de la intensitat d’una mirada

o bé des de l’escuma d’un sol bes

proclamo el meu amor: el legitimo.

.............................................................MMP

PD:  aquesta  setmana canviem de poeta, ja que avui  és  el 10è aniversari de la seva  mort. Després  tornarem a Espriu  fins que s'acabi el seu any.

ON...

ON...

Jo sóc d'una petita terra
sense rius de debò, sovint assedegada per la pluja...
On els balcons llueixen estelades
i és fàcil conjugar el verb estimar.
On viu gent de cor alegre
divertida i assenyada.
On la lluna somriu sempre
i es canta mentre es treballa.
On els ocells quan refilen,
estan recitant poesies.

M. Roser Algué Vendrells

No em cal aigua caiguda del cel

Jo sóc d’una petita terra

sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,

però no em cal aigua caiguda del cel

ni terra a terra sota els meus peus

m'endinso endins la meva ment

i imagino mars, oceans i rius dibuixats

que no em cal més que imaginar

per saber qui sóc i  de quin món   

ara mateix quadribarrat 

anhelant la llibertat. 

EL CISELL DE L'OLIVERA

Jo sóc d’una petita terra

sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,

amarada de pols fins a la cella,

estrebada pel cisell de l'olivera.

 

Des del cel, casa meva no es distingeix. Les teules uniformes, terroses, la fan pertànyer al territori sec i gairebé estèril de l'Urgell, que abans fou i en essència és Segarra. Des de fora, sóc dona com altres. Un cap més o menys ben pentinat, uns ulls curiosos rere unes ulleres vermelles, uns pits força macos, uns malucs grans, una talla de peu estàndard. Em perdo sempre que vaig sola pel món : és el preu que pago per no tenir GPS ni acompanyant als recitals/encontres de blocaires. Trec inspiració de les pedres xutades dels camins polsegosos. Alimento fills amb devoció centrípeta. Envejo els ametllers, que no clamen al cel per la pluja que cau en altres llocs. I faig festa de les móres que descobreixo mentre passejo. Perquè potser els arbusts són més importants que els arbres, aquí on em van plantar. Els arbres marquen fites, cruïlles, rotondes per les quals no es perden ni les sargantanes. Aquí, a la terra de l'ametlla i el raïm, resseguir els camins entre pobles de pedra és el camí més fàcil entre 2 punts mai equidistants. M'hauria de creure més important del que sóc. O no.

Essència

Jo sóc d’una petita terra

sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,

on les coses guarden la seva essència

com tancades en píndoles invisibles,

on les coses van passant, dia a dia,

amb l'autenticitat de no ser previsibles.

Jo sóc d’una petita terra

on el pa és pa i el vi és vi,

d'on es cullen bledes per a sopar

 i tomàquets per amanir,

on les portes són sempre obertes

i el veí és un amic.

Jo sóc d’una petita terra

en la que la involució ens ha fet grans,

en la que els avenços no ens han fet mal  

 en la que res encara ha espatllat res, 

en la que el premi és només viure el present.

Jo sóc d'una petita terra

Jo sóc d’una petita terra

sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,

Una terra on creix  el lli

només amb  quatre  gotes.

On els  rierols semblen

fets  amb  paper  de plata.

Hi  ha un mosaic de  terra  de tots colors:

a cops, coberta  de verd,

altres, despullada  i vermella

l'estiu, enrossida  de  sol,

a  dies, ocre  de la sequera.

Però  sempre,  sempre  hi creix

el lli,  els pixallits  i les  roselles.

Amb passes petites

Jo sóc d’una petita terra
sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,
on tot sembla fràgil.

Que no sempre respecten.

Una terra aspre, salobre, verda.
Alguns cops esquerpa.
D'altres dolça, sorruda, riallera.

Una terra per viure-la
amb passes petites,
deixant-se encisar pels seus colors.

ENDAVANT

"Jo sóc d'una petita terra
sense rius de debò,
sovint assedegada de pluja",
Aquest petit país meravellós
ple de mirades de llum,
encoratja energia i ganes de viure.
Aquest petit país batega
carregat amb la motxilla del passat,
per omplir el present de nous records.
Aquest petit país segueix
caminant endavant sense parar,
naixent-hi noves flors dia rere dia.
 

M’HA DEMANAT QUE PARLI DE LA MEVA EUROPA

Jo sóc d’una petita terra

sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,

pobra d’arbres, gairebé privada de boscos,

escassa de planures, excessiva de muntanyes,

estesa per llevant al llarg de la vella mar

que atansa el difícil i sangonós diàleg

de tres continents.

Unes palmeres que amb els ulls closos

miro sempre immòbils sota l’oreig

tanquen el meu país pel migjorn.

Pel nord, unes maresmes. I a posta de sol

hi ha unes altres terres que anuncien el desert,

les nobles, agostades, espirituals terres germanes

que jo estimo tant.

Alts cims trenquen la meva pàtria en dos Estats,

però una mateixa llengua és encara

parlada a banda i banda,

i en unes clares illes endinsades en el mar antic,

i en una contrada també insular, més llunyana,

que avui pertany a un tercer poder.

Que diversa la meva petita terra

i com ha hagut de sofrir, durant segles i mil·lenaris,

la violència de diversos pobles,

les aspres guerres civils enceses dintre el seus límits

i més enllà del palmerar i els aiguamolls,

de la seca altiplanura i de les ones!

Perquè prou sap el nostre llarg dolor

que qualsevol guerra desvetllada entre els homes,

la més estranya o grandiosa lluita

que s’abrandi entre els homes,

és tan sols una guerra civil

i ens porta a tots patiment i tristesa,

la destrucció i la mort.

Per això ara és tan profunda la nostra esperança

-en el meu somni, ja contemplada realitat-

d’integrar-nos, en un temps que sentim proper,

salvades la nostra llengua i la nostra història,

en una unitat superior que duu el nom,

obert, bellíssim, d’aquella filla d’Agenor

que un savi esguard veia prodigiosament passar

de la costa fenícia a les platges de Creta.

Quan arribi el dia, haurem fet el primer

i inesborrable pas vers la suprema

unió i igualtat entre tots els homes.

I potser aleshores ens serà permès de començar,

sense classes socials, ni odis religiosos,

ni diferències cruels i injustes pel color de la pell,

la nostra peregrinació a través de l’espai,

cap a la pensada llum,

i de seguir sense temença les misterioses

vies interiors de Déu, del no-res,

els infinits i lliures i alhora

necessaris camins veritables de la bondat.

Que no sigui decebuda la nostra esperança,

que no sigui escarnida la nostra confiança:

així molt humilment ho demanen.

..............................................................................Salvador Espriu

Obaga

Cansada de tants versos que no fan companyia

-els admirables versos de savis excel•lents-,

abrigada en hores nocturnals,

camino sobre l’entramat rectilini,

en què tremola la cendra de poemes d’oli

espargida en el mar mediocre de l’adulació.

Enllà la llunyania, 

el llorer es panseix entre estels hostils

i esclata en minúscules espurnes,

tot rebent el negre que entreteixeix el paisatge.

Em moc entre distintes emocions, 

tot preguntant-me si hi ha lluna allà dalt,

Si se n’ha amagat per sempre més,

Si alguna vegada hi tornarà.

llassada de viure ...així

Cansada de tants versos que no fan companyia

-els admirables versos de savis excel·lents-

m’estintolo a la tauleta

recolzo el cap al coixí i serro les dents.

Tant temps, tantes lluites, tantes paraules

llegides, dites, viscuts amb afany

de cercar un nou temps refiat als ideals

que són ara només melangia

Allò que fou un somni o un possible

ja no serà, només la remor del mot

que ens feia creure en una mena d’encanteri

que s’han cruidat bé prou d’ensorrar al clot.

Avui m’adono, amb un somriure amarg,

que l’única i veritable companyia

me la dónes tú, amic o amiga

pendent de fer-me dolços els presents.

Cansada de morir

Cansat de tants de versos que no fan companyia
-els admirables versos de savis excel·lents-
deia sense saber-ho -o potser ho albirava
que ell mateix era gran, i poeta
però estava cansat
amb aquest cansament de la vida
i la mort
i els versos adorables, perfectes, primmirats
i els filosòfics
i els tardorals
i arribava l'hivern, que sempre arriba
gèlid com ànima abatuda.

Jo en canvi estic cansada de morir
potser per això ara  -permeteu-me
vull pensar en un altre -aquell de la intempèrie-
un generós recer, l'escalf dels versos.

MIRADOR

Cansat de tants versos que no fan companyia
-els admirables versos de savis excel·lents-,

Faig un respir,
buscant la manera
d'entendre la vida,
creuant mirades anònimes,
assegut al banc de la plaça,
tot omplint espais del pensament,
visualitzo el poema
de manera senzilla,
sense necessitat d'excel·lència.

 

A contracorrent

Cansat de tants versos que no fan companyia
-els admirables versos de savis excel·lents-
Sec en silenci
per dibuixar els buits
on s'atura l'absència
del teu cos.

On les paraules em tremolen
a les puntes d'uns dits
amarats, encara, del color
dels teus mugrons.

Cansat de tants versos assenyats
que saben parlar de conflictes
i injustícies,
jo, banalment,
vull ajuntar paraules
que encara em puguin apropar a tu.

Al teu bes.
A la teva pell.
A la teva abraçada.

Humil tribut d'homenatge al poeta

Cansada de tants versos que no fan companyia
-els admirables versos de savis excel·lents-


M'hi poso prest a escriure els meus 
recordant veus pretèrites de quan era infant:
"si vols anar ben servit fes-te tu mateix el llit"
em ressona la bona paraula de l'àvia  encara.

Cansada de tants versos que no fan companyia
enfilo mots potser un xic irreverents 
que no sóc pas ni sàvia ni excel·lent
però responc a les crides de la poesia .

I aquí estic carregada de síl·labes que embasto
amb agulla de conte de fades d'abans
versos com jerseis fets de cadeneta 

Acabo fent doble nus a la baga , fils humans
que dibuixen miratges que semblen poemes
humil tribut d'homenatge al poeta



  

LA VOSTRA MIRADA, EM DICTI

Cansada de tants versos que no fan companyia
-els admirables versos de savis excel·lents-

M'allibero avui de tota perfecció buscada.
I ho reivindico.

Imperfecte com sóc,
Recullo dels vostres ulls l’espurna,
del vostre somriure prenc l’encís.
Dels somnis que expliqueu, m’enduc la màgia.
I amb tot a punt, espero, aquell moment precís.

En que tan sols una paraula vostra
despertarà les fades de la nit.
I dels seus cants inventaré una història,
per explicar-vos,
abans d’anar a dormir.

I encara que la rima se m'escapi,
i em manqui una  estrofa per fer sis,
sabré, veient l'esguard de la vostra mirada,
si queda compensat l'atreviment.

D'haver desafiat aquells grans savis,
d'haver fugit del vers més excel·lent.
Que sigui la vostra perfecció qui em dicti,
deixant-me omplir per un vostre moment.