Fascinant melodia

Ves que a mi
em seguirà enlluernant la música
del teu cos.
Fascinant melodia.

La nostra realitat

(seguint a Carme)

El teu amor ja descansa

els teus dits ja no toquen la melodia,

so i cant units a la distància.

Com quan érem joves,

com quan ens estimàvem.

Ara resta mut el violí

les flors s’han assecat,

el goig i l’alegria

d’una,  s’han apagat.

La música que tu posaves

a les belles paraules d’amor

resta  oblidada.

Han passat els dies,

els mesos i els anys…

ni tu ets el que eres

ni jo la d’abans.

En el racó de l’armari

queda el violí vell

sol i abandonat,

provant la certesa

de la  nostra realitat.

Frec a frec

Esperar-te  és fer del desert  només un camí

i  saber donar a  cada  instant  tot  el seu sentit.

És  recomençar  de nou  un altre univers

com si mai abans,  no ens  l'haguessin  desfet.

Desitjar-te, és  trobar el camí  massa  llarg

i al mateix  temps  no perdre  la il·lusió

i teixir  fil a fil i punt  a  punt aquest  nou marc

per  a trobar-te mentre batega  l'emoció.

Estimar-te és  saber  veure't  com ets. 

  Lluitar  per tu.  Ni  el buit  ni panacea de  res.

La força en la feblesa  i la feblesa en la força.

Estimar-te és saber que  encara  hi ets,

que  tot  és nou  i possible,  ho veus?

i que ens  retrobarem aviat, frec a frec.

Gramàtica (de deomises)

[seguint la zel, deixant al marge el 25-N {disculpes}]

Esperar-te és travessar el desert de la distància

Amb l'ànsia de qui veu llunyà però factible el futur,

Esborrar l'abecedari i emprar una nova gramàtica

Per desxifrar els batecs del cor, la necessitat de tu.

Anhelar-te és comptar els segons com llargues dècades

Amb el neguit de qui troba massa a frec el penyasegat,

Guarir les ferides amb la fulla de la navalla més àcrata

I esmolada per saber que les vísceres també poden enyorar.

Estimar-te és acceptar la tristesa i el dejú i l'absència

Amb el silenci pacient de qui posa el cervell i el seny

En mans del laberint, buidar de dolor i turments l'ànima.

Esperar-te és valorar els camins del sacrifici amb l'alè

De qui respira aire fresc després d'una obligada asfíxia,

Acollir el premi d'una existència mútua, lluny del desert.

d.

indesxifrable

Demà sabrem quin possible ens espera, tèrbol o lluent

quin consol ja no ens caldrà i quin ens manca

demà sabrem quina tenebra deixem o si volem la que s’acosta

quin país de no meravelles bastirem o anul·laran els amos

Demà sabrem si estimem cabdills i herois o només baules

quan els recomptes diguin el nom de l’esperança, o no

demà sabrem fins quin punt som cadena o jou, o essència

quan els papers perduts però cobdiciats per molts han fet la feina

Demà sabrem, per fi, quins són els crèduls, quins els savis

quins els servents i quins esperen futuribles nets i clars

sense déus imaginaris ni travesses del desert, només possibles

demà sabrem qui es posarà a fer del cert la feina de ser creïbles

(seguint Deo i els misteris dels humans)

Oxímoron III (o Rapsòdia lentíssima)(de deomises)

[seguint la cantireta]

Alenteix la celeritat dels rampells i accelera-la alhora
—Paradoxa i dona, desig de l'incendi i plaer pel glacial,
Silenci i paraula, mossec i carícia, tenebra i llum candial—
I seràs consol per al meu cor que, sense tu, mor i plora.

Demà sabré que el somriure es reté en la mà òrfena quan
Enyora la pell càlida i els camins cap al teu ventre, i demana
Presència i nits de pluja, tendresa i mirades, essència germana,
I seré presoner en la teva llibertat, ombra per al teu cos brillant.

Accelera les hores lluny del teu país de delícies i anul·la l'escreix
De la diàspora de l'esperança quan el jaç no ens alberga, ensems,
I seràs baula per a la cadena que, dia a dia, sense remei m'envolta.

Demà sabré que l'alba porta el teu nom i és badall empàtic i bleix,
Les notes de la nostra rapsòdia mentre aturem als llavis el temps,
I seré cobdícia pel teu amor, quan és, en cos i ànima, pau i revolta.

d.

PIANO, PIANISSIMO

La tecla menor.

Polsa-la. Sent com canvio

somriure per mà òrfena,

com la seva germana malda

sota la fusta noble en crear un ressò.

Talment dues imatges en mirall,

en valls i en comes paral·leles

correm, ens interrompem 

i atabalem el cap de la corda polsada.

I ara, podria ser qualsevol quequeig

tornar coll esvelt l'ànec amb l'ofec

i el so que sura, com pedra,

de la fusta, de la mà. De Déu.

Seguint, amb molta estimació, l'Elfreelang...

Potser canvio el saxo pel piano

Potser perquè la nit ja és més freda
m'abrigo amb la bufanda de notes
i al so del saxo em bec una llàgrima.

Potser la tardor cau damunt nostre
el record dels records s'enterboleix
i trist vagareja per les ombres...

Potser, només potser, la melangia
sigui el preludi d'un ritme més àgil
i canvio el saxo pel ragtime a piano

L'enyor d'un vell saxòfon

(foto trobada a antoniolopezmolina.blogspot.com)

(seguint deomises)

El so trist d'un saxo acompanya el silenci

d'aquesta nit d'enyorança de tu.

Degoten les melangioses notes com llàgrimes

que pengen en el nacrat record

del teu reflex a l'estany,

amb l'esguard de la lluna.

Balada nocturna de la memòria

d'aquelles nits d'argent

d'alens amatents i suau ball

dels dits pel setí decorat amb perles

que l'amor havia brodat en la pell.

El silenci guarda l'enyorança

en el melangiós so d'un vell saxòfon.

Èpoques (o Excel·lència agrícola)(de deomises)

[seguint la Pilar]

Passen els dies, i pengen
les llàgrimes en els arbres.

En els arbres, en el vent,
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes


Vicent ANDRÉS ESTELLÉS.

M'has sembrat en el cor el desig del nounat
Que, sense una sola paraula, sap trobar el camí
Cap al pit ple i els braços acollidors de la mare,
Amb la dèria d'assolir la fita malgrat l'adversitat.

M'has sembrat en els ulls la perspicàcia de l'infant
Que cerca en una mirada l'obstinació quan el destí
Tanca portes, però existeixen claus i l'esperança encara
D'obrir-les de nou amb l'ímpetu primer i constant.

M'has sembrat la força de l'adolescent en els lassos membres
Per evitar penyasegats i escalar muntanyes altes de traülls
En el sender d'aconseguir-te, quan un mot teu és llum i aire.

M'has deixat, també, el seny de l'adult contra els desembres
Que vindran, quan el despertar sigui solitari sense els teus ulls.
I el teu record fa que l'anhel pel retrobament no s'allargui gaire.

d.

Sembra

Trobada a la xarxa

 

 

 

Em sembres el ventre de tu
amb la llavor
que transforma deserts en vergers.
Ecos de bellesa,
ordeixen simfonies perdurables,
essència poètica amb gust de menta,
amb què em tatues l’esperit
i em dus a l’eteri.
Viatja el meu pensament com si fos alosa
i es troba amb el teu que ho espera
en lliure vol,
i l'acaricia amb el reg lluminós, serè
de coses infinites.
Concebo la sembra,
i bateguem a l'uníson,
fecundant el cant edènic
de l’aurora.

 

 

Tot intentant seguir a Deomises



Òrbites àvides (de deomises)

[seguint la cantireta]



He intentat orbitar en un Univers on la felicitat
Respongui al teu nom, Anna, on el bes sigui la penyora
Per al cor que torna a menester l'art de compartir
I de respirar gràcies als mots d'altri, on la vida ets tu.

He volgut despertar amb la fragància del teu somriure
Dins de les pupil·les, on el desig m'habita en espiral
I deixa rastres que he de seguir entre el suplici i la distància,
En el record de la platja que ens ha protegit de l'enveja

M'he preguntat fins quan duren els enigmes d'un comiat
Si els dits busquen l'escalfor de la pell aliena, la còmplice
Cadena que lliga les ànimes que anhelen el vincle i la llibertat.

I he sabut que t'enyoro i et necessito, que el record m'abrusa
I que, si el món comença en els cossos que s'estimen,
He de bastir un nou Cosmos, perenne, etern, en el teu ventre.

d.

BES ÀVID DE VIDA

Si el món comença 

en els cossos que s'estimen,

caldrà estirar el temps 

per a fer-lo etern en el bes.

I si el món acaba

en els cossos estimant-se,

que s'estimbin malucs avall,

que el món s'enfosqueixi

i els deixi recomençar

 la línia del temps que es perfila,

en vers, saba, bes àvid de vida.

Seguint la Imma Cahué.

En un núvol

(Seguint deomises)

Fosos en un bes

sense rés percebe,

no hi ha passat ni futur,

el món comença,

el món acaba, en ells dos.

 Amorós moment,

sentiment profund

que tot fa desaparèixer.

Ell i ella que fan un.

ni platja, ni mar,

ni muntanya, ni plana.

Sol existeix aquell núvol suau

que envolta els seus cossos

i els fa volar en ales d’amor.

Gàrgoles (de deomises)

[seguint la Pilar]

    Fais de ta vie un rêve, et d'un rêve, une réalité.

Antoine de Saint-Exupéry

El castell i la platja, i una parella que s'entrelliga

Amb braços i besos i mirades, lluny de quimeres,

Com una gàrgola amb moviments lents que no entén

Del pas del temps, només de paciència i d'esperes.

I xiuxiueigs que mouen les pedres, la força antiga

Per anul·lar tenebres i temors, s'endinsen en l'oïda

Aliena i descobreixen ponts, com la pluja que encén

La carn i el foc que xopa l'ànima, quan és fosca la vida.

Els dos amants fermen el lligam, i la platja i el castell

Romanen al seu lloc, i la utopia és més real i tangible,

Com el xiscle de les gavines que conquereixen la sorra.

I les pupil·les deixen el rastre de l'amor, que no s'esborra,

Al fons del cor, amb el gord batec que oblida el dol quan fibla.

I aquesta parella som tu i jo, el vincle del vent i del penell.

d.

Quimera

Germán Díaz: Ausència

 

 

 

Per una quimera,
alcí la vista a l'insomni que acotxa la nit.
El foc acariciant de la boca
em penetrà la perla nacrada de l’ànima
i em feu partícules.
Gàrgola de pedra,
pols d'adéus que mires les voreres;
monstre imperfecte,
projectat en façanes fosques,
que em dirigeixes les vèrtebres cap a llums obliqües,
torna't sal!
Dilueix-te al mar de l'esperança,
en el vol lliure d’onades
que s’arrissen,
abans d’amansir-se,
a la sorra de la platja.

 

 

Tot seguint la quimera de Xavi Vidal


Coses d'herois

Cansada de ser etèria,
la Wendy sortí al carrer

on es trobà amb la Blancaneus

que l'havia deixada el Príncep Blau

‒ ja veus el que dura un amor etern ‒ ,

per anar a donar un bes

a una princesa dormida,

cent anys ja hi portava

‒ quina ferum li faria la boca ‒ ,

el Príncep, però, de sang blava,

cosa malaltissa, de tots era sabut

que un bull li faltava.

La Wendy i la Balncaneus

van decidir oblidar aquells carallots

que les deixaven per una quimera

i cercar la felicitat sense necessitat

de cap busca-raons, per més ric

i famós que siguera.

(seguint carmí Pilar i la Carme)

Llàgrimes de Wendy

Llàgrimes  de  Wendy reguen les solituds

dels carrers deserts, que han perdut la llum.

Recull  els petons, a terra caiguts.

Camina descalça, amb passes  de fum.

Llàgrimes

Llàgrimes regalimant pel cos vellutat. 

Desig perfilat palpitant 

allà on els ulls respiren llum.

......................................................................Joana

Carmí

Quan Wendy es cansà d'esperar a Peter,
respirà la llum,
i es tenyí de carmí
el marc perfecte de la  boca,
ferida de petons mai palesos.
Obrí de bat a bat
la porta de la vida
i es  precipità, escales avall,
cap al carrer.

Gràcies per aconseguir que respiri la llum, Deomises.