mots al vent

Traiem la pols de l’armari

dels vells mots

que no són morts, només dormen...

posem-nos el vestit de mudar,

fem nostre el ritual de l’antigor

resposta al repic de campanes

és diumenge

agafem-nos de bracet?

Airegem les paraules eternes

el passeig de les proclames

l’onejar dels desigs

el vol dels mots lliures...

i que el vent els escampi

mentre els vells s’ho miren

asseguts al banc de sempre

el sol i el cel de testimonis

(zel, seguint Fanal Blau)

Reguem-la amb vi

Reguem-la amb vi,
la paraula.
Empolainem dues copes de raïm,
mel de tardor.
Abillem-nos pel poema.
Ni que només fem
un petit tast de mots vells
o novells per estrenar.

seguint novesflors

La deu de la paraula

Monet

Ets deu de la paraula per a la boca
que cerca la mel fresca, inexistent.
Només el mot
només el mot potent la fa fluir
i la fa dolça, l'aigua
i refresca la mel
i tot és vell i tot és nou alhora.
Veus?
El paper era erm a la vesprada
si el regava la deu naixien flors.

Nou més U

Fes.
En cada còrrec d'aigua
un nou mot.
I en cada mot
la mel que hi naix.

Ets nou més u.
Ets deu.

Fluir

Abans de rendir-me
correria el món:
 els gorgs i torrents,
els rius i rieres
per trobar la llera
on arrela el desig.

 Onejar de llum
d'inquieta harmonia.

Tot just el fluir
d'una transparència.

Cap somni és balder

Cap somni és balder 
si hi posem zel.
Prou que ho saps.

A la llera del riu
s'alcen decidides
les veus del desig.

Fimbreig de llum.

seguint la zel

Tinc un desig secret amagat entre coixins

hi he brodat amb força traça
entre silencis volguts, somnis prohibits,
desitjats, i somnis d’amors perduts

Prou que voldria estirar-los, fer-los ferms...
tanmateix, aquells que jo triaria són com fum...
duts a la llum del dia no perduren,
s’esvaeixen, impossibles,
com un plançó en un erm, no creixen



        (Zel, seguint Carme)

Randes de llençols

Faré  puntes  de  coixí

amb els rebrecs dels llençols

d'aquest llit,  ara  buit,

que amaga infinites solituds.

Espolsaré els  clots 

que han deixat els silencis

i  hi dibuixaré les  lletres.

L'alfabet sencer

per poder triar.

L'essència de la pluja
amara l'enyor de la llum
i plora grisos matisats
que el baf dels vidres amaga.
Al darrera, la infinita solitud
dels llençols rebregats
i el eco dels carrers deserts,
abandonats.

L'essència de la pluja

Desvestiré la pena de tot bagatge absurd
menudeses diverses girant entorn del jo
com si tot l'univers fos només una vida
i em quedarà ben nua
la pena tota nua
per retrobar l'essència de la pluja i el plor.



(Tot seguint Cantireta)

Aquell dia

Aquell dia vaig trobar
poetes de molta alçada
que anaven desgranant
reflexions curosament emocionades
amb mots estampats a la pantalla.

Cap paraula innecessària
a tanta subtil saviesa poemada
que s'incorporava serenament
a un tren inquiet mogut
per la immediatesa estructurada....

L'AMISTAT... acrílic

Aquell dia la papallona

va trobar el coixì estimat

I en lloc de fiblar-hi,

hi emmudí la seva carícia...

Tenia un tresor davant.

L'AMISTAT.

Anton, amic...

Com un coixinet d’agulles

farcit de tresors punxants

així el meu cor va fent via

enmig de records sagnants

que de la sang en surt vida

i amor de cada ferida...

Som viatgers cavalcant

que amb delit cerquem sortida

d’aquest present angoixant...

La pena serà l’abric

l’univers la nostra via

i tu sempre al costat, amic...

(seguint Glòria, per l'Anton)

enteniment

Deixa el baf.
Retorna'm el cos.
Sargeix la paraula.

Si queda enyor,
que sigui per a les engrunes.
O per a les cesures
del vers ja pronunciat.

Desvesteixo la pena
a ca la modista.

ENYOR

               
                           Entre les flors de cotó

d'un paisatge arborescent

amago, com un tresor,

un dolor que encara és meu.

Amago un cor esberlat

com la magrana madura

i el pensament crivellat,

com un coixinet d'agulles.

Gelosa,

guardo el meu neguit

dins d'un llibre de poemes.

Em fa por

que si l'arrenco d'aquí

no em quedi res. Ni la pena



Glòria

seguint a Galionar

            

Finestres a l'univers

Finestres a l'univers,

finestres d'una biblioteca immensa

que abruptes incògnites dirimeix...

Obrim els cortinatges,

que entri el sol del esdevenir

i que cada bri de pols que balla 

al cor de cada raig

ens transporti al paradís!

seguint Zel

Altair

Sé que poc puc esperar-ne

d’aquest món, obscur i cruel

i malgrat tot sempre esguardo

-ulls ben badats-, el cel...

Bado els ulls, els esbatano,

finestres a l’univers

el meu cor i l’esperança

em guarden l’esperit despert

que sé que ha d’arribar el dia

que puguem dir –fora! via!-

i encetem sense recança

un camí de llum, amb pas ferm.

Miro el cel, tants ulls amics,
veig els de l'àguila blanca
m'enlluerna Altair...

(Zel, seguint Galionar)

Cant d'enyorança

Voldria saber compondre’t

el més bonic cant del món

que, mot a mot, fos la baula

que m’enllacés al teu cor,

i forgés entre els teus somnis

joia eterna, mon amor.

 

Perduts en la nit, els greuges,

transmutats en pols d’estels,

seran perseides fugaces,

llàgrimes de Sant Llorenç.

 

Un estol de mil carícies

volaran pels teus cabells;

s’hi estaran fins a trenc d’alba

perquè tinguis sons molt bells.

 

Ni el mar, que s’abriva amb fúria

ni el vent, que entre valls es perd

no en saben prou, de contar-te

ma tristesa i mon anhel.

 

Sé que poc cal esperar-ne

d’aquest món, obscur i cruel;

mes, si no puc retrobar-te

morir prest, que serà bell…!    
 

Galionar, seguint Joan Guasch i Fanal Blau

A un estel gegant

A un estel gegant
li ha caigut un terròs de sal esmicolat,
que vol escriure't.
Amb la humitat de la nit,
regalima enyor,
i sua llàgrimes.
Mentretant, la lluna -burleta- li pica l'ullet.

A la velocitat de la llum
els estels són una pluja torrencial.
La lluna que s'ho mira
esbossa un somriure de sucre.
Alhora, una llàgrima de sal
li llisca per la galta enfebrada.
S'enyora del seu sol
mentre la pluja no cessa
i s'emporta les llàgrimes i l'enyor
a una altra dimensió.