Altair

Sé que poc puc esperar-ne

d’aquest món, obscur i cruel

i malgrat tot sempre esguardo

-ulls ben badats-, el cel...

Bado els ulls, els esbatano,

finestres a l’univers

el meu cor i l’esperança

em guarden l’esperit despert

que sé que ha d’arribar el dia

que puguem dir –fora! via!-

i encetem sense recança

un camí de llum, amb pas ferm.

Miro el cel, tants ulls amics,
veig els de l'àguila blanca
m'enlluerna Altair...

(Zel, seguint Galionar)

Cant d'enyorança

Voldria saber compondre’t

el més bonic cant del món

que, mot a mot, fos la baula

que m’enllacés al teu cor,

i forgés entre els teus somnis

joia eterna, mon amor.

 

Perduts en la nit, els greuges,

transmutats en pols d’estels,

seran perseides fugaces,

llàgrimes de Sant Llorenç.

 

Un estol de mil carícies

volaran pels teus cabells;

s’hi estaran fins a trenc d’alba

perquè tinguis sons molt bells.

 

Ni el mar, que s’abriva amb fúria

ni el vent, que entre valls es perd

no en saben prou, de contar-te

ma tristesa i mon anhel.

 

Sé que poc cal esperar-ne

d’aquest món, obscur i cruel;

mes, si no puc retrobar-te

morir prest, que serà bell…!    
 

Galionar, seguint Joan Guasch i Fanal Blau

A un estel gegant

A un estel gegant
li ha caigut un terròs de sal esmicolat,
que vol escriure't.
Amb la humitat de la nit,
regalima enyor,
i sua llàgrimes.
Mentretant, la lluna -burleta- li pica l'ullet.

A la velocitat de la llum
els estels són una pluja torrencial.
La lluna que s'ho mira
esbossa un somriure de sucre.
Alhora, una llàgrima de sal
li llisca per la galta enfebrada.
S'enyora del seu sol
mentre la pluja no cessa
i s'emporta les llàgrimes i l'enyor
a una altra dimensió.

Vora els fogons

Vora els fogons
s'arronsa el gat
i espolsa engrunes.

Flaire de mar,
olor de clòtxines;
al vidre entelat
escrius SAL i COR
i MIRA EL CEL.

És la O marc de la lluna
i els estels semblen pluja...

Tardor

Tardor d'enyor?              
NO,  olor de boixos
temps de castanyes,
cruixits al foc.
Tertúlies, històries contades,
contes de l'àvia despertant passions                
Els xiquets adormint-se a la falda
i vora els fogons.

                                                             imatge treta d'internet



Seguint la tardor de la Gloria.

Magranes

Vermell  humit
de totes les  magranes.
Frisen d'obrir-se.







Una foto de Kike Cardona

MEL de TARDOR

Mel i magrana

color de tardor. I al vent

fulles que dansen.

Seguint la MEL de la Cantireta

PRIMER L'OU ? ... boli ràpit

3.- 5-10-12

Es trobà cinc vocals.

de dos en dos les ajuntava.

AI !, i li semblà un fibló

en mig de la carn del cor

IA !!, que és el que tinc,

potser la gerra plena?

....................................

I arribà a cap davall

de la seva experiència.

OU...!!  Sentia dir que era

primer OU que... QUÈ ?

Ell ho compartia o no ?

Obrint el temps o cloent-lo.

Se li emmarmità la clepsa

i no en tragué brou.

Si no fos l’OU,

seria la gallina ?

Si no fos...

seria ...?

Insoluble s’ho veia.

Hi va obrir l’OU

i se’n engolí rovell i clara...

Primer, ... primer l’OU

i desprès el xirrit de vinassa.

I ho deixà resolt.

PRIMER, L'OU

Són els peus els que menen

la línia de vida,

saltant aragalls,

esquivant troncs tombats.

A força de braços

aixequem la sínia del plor,

la que ens assaona

fins a la humilitat.

Primer, l'ou.

Però és la vida la que canvia

i assaona la pols i la fa fèrtil

i fa que arribi el demà lluminós

i fa que els infants innocents somniin

i dormin conhortats per l'abraçada 

del futur.

xipollegen menuts

xipollegen peuets dels menuts

fan al fang caminets,

i van bruts

mentre els grans que se’ls miren

rondinen

els infants, innocents, miren l’aigua

i somien

amb maragdes als ulls, fades dolces,

i vestits com teranyines, lluentor,

robes fines...

que al seu màgic somni

ningú els digui no!

el toll és un llac on les goges s’amaguen

amb el do generós de l’eterna saó

que fecunda aquest erm que sovint

és la vida

(Zel seguint Galionar i Carme)

També així la vida...

 

Caminois de pedra, amb tolls d’aigua i fang:

la mateixa pluja que assaona els camps.

També així la vida, capciosa, vibrant;

el que a uns agrada, a d’altres fa mal.  
 

Galionar (seguint Isabel) 

La façana s’esfondra, es desclou el misteri
-darrera l’aparent fortí no hi ha res-

caldrà trobar l’encís de noves vies,

esmolar l’enginy i la il•lusió,

per bastir noves façanes sense guix

-no pot amagar més tèrboles ombres-

per forjar un altre present,

que cada instant és un alè , i de molts

es pot fer real, i fort, i ferm, un vent de crida

per un futur possible...

(Zel, seguint Antón)

MEL

Li apropa el vers
a la boca. Li asseu.
Li aboca el dors
en l'ull.
La fa mel.
La fa present i eterna.

Seguint drapaire.

temps era temps

La realitat d'un temps que era temps,

i ens porta fins el present.

Un a un anem fent camí   

compartint sols, llunes i somnis

Gaudint de la companyia,

sabent que no estas mai  sola.

L'ENCÍS

L'encís d'un misteri

o l'encís del misteri

és capriciós ?

Quan se li desclou la façana

sabem el que ens espera.

Un instant pot dar resposta

favorable o ...desfavorable.

El futur sempre ens crida

amb l'èncis del seu esdevenir

tornant-se present, realitat.

L'encís

L'encís  capriciós
juga amb la sort.
Nosaltres  som els daus.

Només si li surt 
un doble sis
l'encís perdura...

Fins que ho vol l'encís

Ets ombra i raig lluent,
ets veu, cant i silenci,
ets núvol espès
al nostre cel rogent.

Ets volum amb sostre,
ets temple oriental,
camí de pedra
amb tolls d'aigua i fang.

I quan s'acaba el dia
i venero la negra nit,
devorem tu i jo la vida
fins que ho vol l'encís...

ets

Eres el meu jardí

i al meu jardí encara ets

ets ombra i raig lluent

i bressol dels meus neguits

Sortís de dia o de matí,

eres al meu jardí

ara hi ets amb d’altres petges

i et segueixo com pelegrí

Eres el meu jardí,

el meu repós, el meu respir

i encara ets tot per mi

Zel, seguint Antón