Taca que s'escampa

Taca que s'escampa
sota els peus i ens enrampa,
taca que s'escampa
com la veu que tendeix una trampa,
taca que s'escampa
i de cop avui ens atrapa
a les urpes vives del vers.
Taca que ens estampa
la poesia al gran univers...

Ratlles i gargots ( seguint-vos)

I som gargots de llapis damunt paper pautat?
o marges mal dibuixats de tetraedres impossibles?
No és millor dibuixar i desdibuixar i esborrar el rastre
del traç damunt el paper, solcs de tinta o grafit , guixos ...
de colors damunt les pissarres negres de dolors
Oblidem-nos...agafem la goma, difuminem els angles
llimen arestes ...tanquem cercles, arrodonim-nos
Siguem autors i protagonistes...dolors que ensenyen
dolors que són colors...amb formes definides o no...
Si som o érem gargots apressats d'algú altre
prenem el llapis, la ploma , el pinzell i tornem-nos tinta
taca que s'escampa, conjur de tiralínies....
poc a poc les ratlles seran noms i els noms mons possibles.

Aprenentatge

Penja el dolor d'invisibles arestes
finíssimes i amables
incisives
penja i lacera l'aire
la vida penja ara sobre el paper
que gargotege traçant camins de mots
respire aire o respire paraules
i em bec el temps temptejant equilibris
com un infant de nou aprenc el món.


(Seguint Rafel)

La vida en un gargot

(Seguint Montse, Carme, Fanal Blau i Anna Cinzia)

Oneja sobre serpentines de cotó

una vida on escric el meu nom.

Amb determinació l'escric,

mentre ignorant de mi,

atzarosos fils menen la meva mà,

fent d'un recte camí caòtic gargot.

El degoteig de temps l'esborra

amarat de mots de pluja i vent;

no podrà , però, oblidar el dolor

modelat en invisibles arestes.

He traçat de nou la meva vida,

ara sobre un tros de paper…

Serpentines de cotó

Serpentines de cotó

per embastar i envetar els mots.

I tornar a calçar

els poemes d'espart als peus,

mentre caminem itineraris

serens, senzills

i tendres.

(seguint la Carme i la Montse)

Rescatarem els mots

Rescatarem  els mots,
els  serens  i senzills,
els més  bells  i oblidats,
per  trenar-los  bé
amb  els  dits i amb el cor.
Com serpentines  al vent
ens emmarcaran  la festa
de tendreses  als  llavis.

PARAULES

La nostra llengua
la defensem
parlant-la dia rere dia,
rescatarem els nostres mots
com a senyal de reconeixença
arreu del món.

Aviat només ens quedarà el silenci...

*Seguint els versos "Acolliré el silenci" d'Isabel (publicats el dia 24-02-12)

Aviat, només ens quedarà el silenci
i totes les nostres converses
i tots els notres mots
seran només un cementiri
un llarg període de quaresma
esperant que algú els rescati
fugint d'un llarg hivern
esperant que quelcom esclati.

Aviat, acolliré el silenci
el traç de cada mot
el laberint desdibuixat
d'un somni qualsevol.

Aviat, entraré en una cambra
de fantasmes
on no hauré estat convidat
i sentiré que cada minut
que passa
és un minut estrany
observant els objectes
que no vàrem trencar
guardant mil poemes
en un calaix
sentint que el silenci
és un part que m'acompanya
en cada pas que faig
com una lluna negra
que no pot il·luminar
un estany daurat.

Et recordo

Et recordo,  sempre,

molt més  que un instant.

Teixint temps i memòria,

somriure i enyorança.

L'amor també és  mot

que projecta  i inventa.

RECORDA'T

Recorda't de mi un sol instant,
no importa el moment ,si tarda o matí.
L'amor no és temps ,la distancia o un lament
o paraula que s'emporti el vent.



Intentar seguir a M.Roser.

VENT

El vent xiula,

un arbre vell es vincla.

Cançó del bosc.

M. Roser ( intentant seguir la Laura i donant la benvinguda al vent de març)

A la riba del record

A la riba del Riu Segre

A la riba del record 

hi queda aquell roc salvatge
testimoni mud i sord de paraules i carícies
que furtivament van servir 

per tancar velles ferides
que havien quedat sagnant

sense sutura en el tall.
L'últim encontre en el racó amagat
d'aquell singular paratge
prop de l'aigua, sota el bosc,
on el silenci es trenca sols
per la dansa del corrent riu avall.
Les paraules necessàries

i un ultim i càlid adéu
aclarits els malentesos
segellant la cicatriu.

(Seguint la Pilar)

Solitud

Les barques estan soles

buides, abandonades

recordant altres temps,

y cercant altres aigües.

On són els pescadors

que altre temps us manaven,

amb amor us cuidaven

i vosaltres gronxàveu.

Han marxat peixos i homes

tot ara és soledat

malenconia sorda

adormida en el mar.

(Seguint a Pilar)

Barques

Seguint el blau de la Marta

Allunyades del blau,

amb què vàrem impregnar-nos les retines,

dibuixen la baixamar, les barques

encallades a la riba del record.

Del seu aïllament

broten sentiments de soledat,

melodia improvisada, d’una sonata trista,

que plora l’absència de les aigües.

Aliens a la malenconia

dels dies avorrits en què es bressolen,

guspiregen els seus colors,

en el silenci adormit

que amoroseix la queixa.

Mirem el blau

(intentant seguir a la Carme)

Mirem el blau

abans que es faci fosc

i recuperar forces.

Mirem el blau

perquè desaparegui el fosc

i caminar junts.

Mirem el blau

per fondre el fosc

per sempre més.

Però no oblidis

que dins el fosc

hi fan niu

els estels fugaços.

Tenim la sort

Tenim la sort  de sentir-nos  vius

i d'aixoplugar-nos  els sentiments,

vestint-nos  de mots

que  acaronen la pell.

Girem la mirada  cada  cop que ens  calgui

cap allà,   cap al món  tan  esguerrat

per la lluita  de  nou,   

cap  aquí,  a  l'entorn  més  amorós 

per recuperar  les  forces.

sentiment

Sadollem-nos d’amor,
ara que tenim la sort de sentir-nos vius
ara que encara fruïm
d’un vici que ens té captius
buscar en la pell de l’amic
el camí del sentiment del cor,
l’únic camí possible, vers l' infinit...

(seguint l'Elfri)

Per a vèncer pors ( seguint en JM Tibau)

Fregadissa  de pells
abraçades dolces
per vèncer pors
en temps inclements
sadollem-nos d'amor.

Davant l'immens desert

Davant l'immens desert

que s'escampa futur enllà,

noto fresca l'aigua d'un oasi,

noto segur el frec del teu braç.
.
(seguint la Marta)

Darrera el mirall

Darrera el mirall

hi som nosaltres.

Asseguts al voltant

d'una taula de marbre rònega,

jugant amb la llum

i parlant d'un almanac que,

curiosament,

marca avui

la data exacta de fa un any.

Des fa tant temps

que la música sona,

que parem l'oïda 

i aguditzem la mirada

en els nostres rostres.

Còmplices en els pòsits

i solatges de temps, amors,

i calendaris.

(seguint la Marta)