Màcula

[seguint Rafel; una setmana després restem esperançats...]

La galerna i el llamp, i també el torb,
Com deia el poeta enmig de la demència
D'esdevenir orb malgrat la clarividència
De les paraules, burxada pel bec del corb.

Potser hem escollit la màcula del destorb
Per clamar contra la inclement dependència
Vers una terra que és desferra abans que país.

I sóc tornaveu de cridòria, eco de lluita
Lassa del trepig constant, desig d'esdevenir
Aire pur alliberat en la tempesta. Tot just ahir
Era cadena i jou, fletxa en buirac sense fuita.

Potser hem escollit l'estretor de l'ardu camí
Per aprendre a viure amb la dolçor de la fruita
Pròpia, llibertat abastada pel pensament concís.


d.

Monosíl·lab estiuenc

TIC-TAC, DORMS?

Al fil de nangs i plors a les llars
un sol vell a l'ull té la dent
del que no vol ser trist.
Tant si ve del'est, nord o sud,
fent pas a pas, mort de son,
pren viu el foc de la nit.
Ja no sent la pell.
Dalt, ben lluny, al cel
és clos el cau de torbs i fred
car a l'urbs es fon el sòl.

Acròstica itinerància

[seguint l'ElviraFR, amb minúscul homenatge]

Estira les hores que plores,
Llangor d'instants que has de viure,
Vida de paraules i gestes, congestes
Inútils que emmudeixen els teus llavis:
Rabent, oblido la tristesa quan restes
Al recer dels versos que, com glavis,
Fenen els membres em duen als afores
Rònecs de la solitud, buscant-te el somriure.


d.

Emmascarades màscares

 ( seguint i capgirant deomises)

 Desorientat calles
els seus origens i el mal
d'un miratge de gestes passades.
Estira la vida les ànimes
cap enfora les emmascares
d'imsomni....No paris.
no paris de moure't
en aquest ball de les hores....

De ooooH i de misses incruentes
la vida estires.....
més cares , més rostres cars
estimades paraules ...aquestes
sí que et salvaran.....

Màscares

[segueixo la Isabel]

La vida estira
Cap a enfora les ànimes.
No em salven màscares
En aquest ball d'insomni
On no paro de moure'm.

Tinc el miratge
D'una gesta passada
Sense conèixer
El mal i els seus orígens.
Desorientat, callo.


d.

Més enllà del temps

(Seguint Francesc Mompó)

*

Llencem glaçons al mirall
per congelar-nos la imatge,
i que un moment etern
ens pixeli la mirada i la pell!

Entrem més enllà del temps,
on els verbs són present
i els conills no es fan vells,
on la pluja s'evapora en caure
i és per sempre l'ombra del roure.

I allà dins, sense nits ni dies,
ni passats ni futurs,
somniarem que la vida
des de fora ens estira...

*

L'ESPILL

Soroll de rovell en el vell rellotge, Ell;
portentosa explosió provocant el cant, Jo;
entre tots dos el miracle de l'etern miratge, el mirall.

seguint silencis

sento -i no vull escoltar-
però sento cada trepig de potes menudes
aranyes que feinegen tranquil·les teixint
menudes esquerdes que s’obren camí
el guix vell, les rajoles, el ronc suau del veí...
sento que em roben la son i el temps
escolto, soroll de rovell, el vell rellotge
-tictactictactictactictac-
acompassa el seu temps al meu
batec profund, glopades de sang
bombejades avall i amunt
el pols batega, mentre retruny el cor
obro goluda la boca, aspiro la pols...
ara sí sé, ho sé, encara sóc viva, i m’odio.

:

(seguint Elvira)

Temps de silenci,

Tot seguint Montse, fanal blau, Carme, Joan Guasch ,lolita lagarto

Ara que és demà quan feia poc era avui
tothom dorm menys jo...no escolto el silenci
però és temps de silenci...no ens perdem
cap granet de sorra del temps, sabem que el pren...
platges enfurismades reclamen allò que el temps ha pres.

La mar es revolta i el temps li retalla les ones
a cops de tisora mentre li escolta silencis de sorra.

El temps s'enamora de cada granet d'arena robada
és gelós i els reclou dins un recipient  
de vidre reciclat a cops de martell de silenci....

psssss pssssss calleu que torna
fem veure que no hi és...el temps que no passa,
el silenci engoleix uns  quants mots de no res....
i els torna a la platja esmicolats i tristos....
Silenci! calleu! és temps de silenci i no l'escoltem...

ESCOLTAR EL SILENCI

Hem fet el cim,
des de aquest espai infinit
on tots els vents ressonen,
enmig d'aquesta natura despullada
L'home s'hi troba sol,
perdut, aprop dels núvols,
escolta el silenci,
que parla i fa vibrar.

No ens perdem

No ens perdem.

Comencem a comptar el temps nou

a cada estrena de temps.

Afegim temps al temps,

i temps per estimar.

Ahir com a pretèrit,

demà com a futur.

Avui present de somni.

Sense enganys ni disfresses.

Esperem,

el lloc,

el dia, 

l'encontre.

Si

s'es-

mi

co

la

cap

gi

ra

rem

el

temps

i

l'es

tre

na

rem

de

nou.

(Seguint el poema de la Carme)

La sorra del temps

La  sorra  del temps
se'ns escapa  d'entre els dits,
disfressada  de llarga espera,
esperem un lloc
esperem un dia
esperem un fet.

Ens perdem.  Buits.
Com rellotges  de sorra
trencats
que ja mai  més 
no comptaran segons.

Temps

(Seguit Lolita Lagarto)


El silenci s'escola,
es torna sorra del temps
presonera dins l'urna de vidre.
El silenci crida paraules
de cendra. Els llavis pàl·lids
balbucegen cristalls iridescents.
El silenci plora en silenci.
S'ha escolat tota la sorra:
per fí, es lliure.

Silenci

...seguint Deomises...

No hi ha paraules
batega un cor
el silenci omple l'estança

Pàtina

[seguint la Cèlia]

Quan les foteses
S'acumulen en l'ànima
I aixequen torres
Contra el món, de defensa,
Sols has de fer-te enrere:

No hi ha paraules
Per desfer l'encanteri
Amb què el silenci
Ha cobert el cor, pàtina
Ferma i indivisible.


d.

ENTRAMADA ESPECIAL INFINITA

Fot. Cèlia

Infinitament entramada

Tranquil·lament espavilada

Il·lativament enroscada

Lluminosament espartana

Una actitud entra-i surt,

un sentiment entorxat,

una manera única,

una acció que fa efecte,

una fotesa minuciosa.

Infinitament ennuvolada

Tranquil·lament enquestada

Il·lativament educada

Lluminosament ensimada.

(seguint el fil infinit...)

 

Libèl·lules

[seguint zel]

L’equilibri era tan fràgil
Que el vol de les libèl·lules
Ha destruït les arestes
Que el sostenien dins meu.

Només queda la caiguda,
Després del desori relliscós
En l'amalgama de cordes,
Que són sogues per a l'enforcat.

I avui sóc jo, patibulària
Ànima, qui escolta la sentència,
Qui acata la condemna i desisteix.

Poques respostes per a abundants mots
I el vent se'ls enduu, sud enllà:
Quedarà la requesta pendent per sempre.


d.

caure

Ho sento.
M’ha caigut l’amor de la tauleta.
Sense soroll, estralls lluents
que recullo i poleixo.
Ja ho sé. L’equilibri era tan fràgil,
funambulista, crec en la força d’un fil...
fatídic, el destí, un tremolor lleuger
fa decantar la balança, i doncs?
caiguda previsible...
no el vaig saber falcar...
fidel, ferma, forta, fera embogida,
si cal m’esbudellaré
per trobar el darrer suc dels teus petons.
:

(seguint Isabel)

Lluito contra l'equilibri

(Seguint Deomises)


Lluito contra l'equilibri,
vull que el pes de les paraules creixi,
sigui alt, gran, potent, excels...
que decanti la balança de la vida cap el vers,
que el món s'ompli de poemes
i que ressuscitin els vells sublims poetes
a les tauletes de totes les nits.

Acròbata

[segueixo la Carme]

Acròbata entre les línies
Que traces per indicar
Els límits del bé i del mal,
De l'amor i de la llunyania.

I lluito contra l'equilibri
Fràgil que costa de trobar,
Contra l'huracà i el senyal
Fals interpretat pel cor cec.

I llepo el llim de les sínies
Per si han quedat resquícies
Del teu nom en la meva follia.

I sagno perquè el cos vibri
En escoltar les vils notícies
Del teu adéu, i la veu sigui gemec.


d.